La infantesa de l'autora estigué marcada per l'absència del pare, que els abandonà quan ella tenia tres anys. En 1904 començà a treballar com professora, tasca que desenvoluparà durant tota la seua vida en diferents llocs del món, ja que Gabriela viatjarà moltíssim, i part de la seua vida la passa a cavall entre Amèrica i Europa, així com també va vioure a Mèxic i Nova York. Un dels llibres més interessants relacionats amb la seua tasca de pedagoga és Ternura, publicat a Madrid el 1924; en aquest llibre l'autora practica un tipus de "poesia escolar"molt nou, on renova els gèneres tradicionals de la poesia infantil (cancions de bressol, rondes, amanayacs...) des d'una poètica austera, molt depurada.
Com hem dit, va vaitjar arreu del món, però dins de Xile va viure des de Antofagasta, a l'extrem nord, fins al port de Punta Arenas, a l'extrem sud. En aquest últim lloc va dirigir el seu primer liceu i estimulava molt la vida cultural de la ciutat. Aquesta estada a Punta Arenas la marcaria de per vida. Però l'escriptora no soportava bé el clima polar i va demanar un trasllat, que se li concedí en 1920 a la ciutat de Temuco, des d'on partí en ruta fins a Santiago en 1921. També va viure a l'Araucania, on conegué un jove que es deia Neftalí Reyes, i que més tard seria conegut com Pablo Neruda.
Si parlem dels temes, la mort i l'amor està molt present a la seua obra, sobretot a partir de la mort de Romelio Ureta, un funcionari de ferrocarrils del qual Gabriela estava molt enamorada; Romelio es va suïcidar, transformant negativament la percepció del món de Mistral.
També dedica la primera part del seu llibre Tala a la mort de sa mare, que va tindre lloc en 1929.
El 10 de desembre de 1945 va rebre el Premi Nobel de Literatura, convertint-se així en la primera latinoamericana ( i la primera dona en la seua especialitat) en guanyar aquest premi.
Gabriela Mistral fou coneguda com la primera escriptora hispanoamericana i la "mare d'Amèrica". En un monument dedicat a ella en Monte Grande (Xile) pot llegir-se: "Allò que l'ànima fa pel seu cos, és el qu l'artista fa pel seu poble".
MECIENDO (de Ternura).
El mar sus millares de olas
El mar sus millares de olas
mece, divino.
Oyendo a los mares amantes,
mezo a mi niño.
El viento errabundo en la noche
El viento errabundo en la noche
mece los trigos.
Oyendo a los vientos amantes,
mezo a mi niño.
Dios Padre sus miles de mundos
Dios Padre sus miles de mundos
mece sin ruido.
Sintiendo su mano en la sombra
mezo a mi niño.
LÁPIDA FILIAL (de Tala, de la primera part, dedicat a la mort de sa mare).
Apegada a la seca fisura
Apegada a la seca fisura
del nicho, déjame que te diga:
-Amados pechos que me nutrieron
con una leche más que otra viva;
parados ojos que me miraronc
on tal mirada que me ceñía;
regazo ancho que calentó
con una hornaza que no se enfría;
mano pequeña que me tocaba
con un contacto que me fundía:
¡resucitad, resucitad,
si existe la hora, si es cierto el día,
para que Cristo os reconozca
y a otro país deis alegría,
para que pague ya mi Arcángel
formas y sangre y leche mía,
y que por fin os recupere
la vasta y santa sinfonía
de viejas madres: la Macabea,
Ana, Isabel, Lía y Raquel!
Mural en homenatge a Gabriela Mistral realitzat per Fernando Daza el 1971.
Hi ha multitut de pàgines a internet sobre Gabriela Mistral; la més completa és aquesta. La resta de pàgines les enllace al llistat de pàgines relacionades amb autors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada