divendres, 29 de febrer de 2008

UNAMUNO HONORIS CAUSA



El 29 de febrer és un dia estrany, esquiu, un dia que només existeix cada quatre anys...és un dia de personalitat estranya com ho va ser Miguel de Unamuno. Personalitat estranaya i contradictòria, i no és estrany, per tant, que la seua investidura com a doctor Honoris Causa per la universitat d'Oxford fóra un 29 de febrer, a l'any 1936. Unamuno tenia ja 62 anys i la seua mort, el 31 de desembre d'eixe mateix any 36, no estava llunyana. Però a punt estigué de ser més propera encara, el 12 d'octubre d'eixe any, durant l'obertura del curs acadèmic a la Universitat de Salamanca. Al principi de la guerra civil, Unamuno va recolzar inicialment els revoltats, ja que volgué veure en els militars alçats uns regeneracionistes autoritaris disposats a portar per bon camí la deriva del país. Però prompte s'arrepentí d'haver pres aquesta postura, quan molts dels seus amics començaren a estar presos i ser afusellats. Aquest arrepentimet el feu públic en l'acte abans anomenat, quan va pronunciar el famós "véncer no és convéncer, i s'ha de convéncer, sobretot, i no pot convéncer l'odi que no deixa lloc a la compassió". El general José Millán-Astray li va contestar-li amb el famós "Que mora la intel·ligència!" i es sentiren veus per darrere de "Visca la mort!".

Miguel de Unamuno és considerat un dels més grans pensadors de la generació del 98.

A la seua mort Antonio Machado va escriure unes línies on resalta el caràcter contradictori d'aquest autor: "Fem notar hui que Unamuno ha mort repentinament, com el que mor en la guerra. Contra qui? potser contra si mateix".

Per a més informació aneu ací. I aquesta altra pàgina té una informació més orientada al desenvolupament d'un tema a l'aula.

dijous, 28 de febrer de 2008

ESTRENA DEL DON JUAN DE ZORRILLA



Un dia com hui de l'any 1844 s'estrena una de les obres de teatre bàsiques del romanticisme espanyol: Don Juan Tenorio, de José Zorrilla y Moral. S'estrena en Madrid, i just a l'any següent se'n va a França a escriure.

Aquest drama té com a tema central la llibertat i l'amor entre els personatges de l'obra. Per una aposta que han fet es reuneixen Don juan Tenorio i Don Luís Mejía, i aprtir d'eixe moment es desenvolupen una sèrie de traicions i morts que porten al final de l'obra, on Don Juan és acosat pels fantasmes de tota la gent que ha matat o ha mort per culpa seua (fins i tot la seua estimada, Doña Inés, qui mor d'amor). Al final de l'obra Don Juan s'arrepenteix del mal que ha fet i en lloc d'anar a l'infern va al cel, perquè l'amor de Doña Inés el salva.

Per conéixer més sobre l'obra o l'autor us remet a l'efemèrid del dia 21 de febrer, on parlarem del naixement de José Zorrilla.

dimecres, 27 de febrer de 2008

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR NORDAMERICÀ JOHN STEINBECK



El 27 de febrer de 1902 va naixer el que ha estat considerat un dels millors novel·listes del segle XX: John Earnest Steinbeck va naixer a Salinas (California). Va estudiar en la universitat de Stanford, però durant la seua joventut va treballar de bracer i collidor de fruita, i aquesta experriència no degué oblidar-la mai, ja que a la seua obra descriu l'eterna lluita de la gent que depén de la terra per sobreviure. El primer llibre on aborda els temes socials que caracteritla major part de la seua obra és Les praderes del cel (1932), que és una col·lecció de relats on descriu la vida en una comunitat de grangers del sur de California. En un llibre anterior, La copa d'or(1929) narra la vida d'un famós pirata galés del segle XVII: Henry Morgan. A partir de Les praderes del cel la seua obra vindrà marcada pel tema social que ja hem anomenat: A un Déu desconegut (1933), Tortilla flat (1935), Hi hagué una volta una guerra (1936), La força bruta (1937), El raïm de la ira (1939)... aquesta última novel·la potser siga la més coneguda de l'autor i la que li va valdre el premi Pulitzer; és el trist relat d'una familia procedent d'una pobra regió d'Oklahoma que emigra a California durant la depressió dels anys trenta. Aquesta controvertida novel·la, rebuda com un commovedor document de protesta social, s'ha convertit en un clàssic de la literatura nord-americana.

També es va sentir atret pel cinema, ja que va escriure el guió de la pel·lícula Viva Zapata (1952), dirigida per Elia Kazan, qui va dur també a la pantalla la novel·la de Steinbeck A l'est de l'Eden.

Moltes altres novel·les de l'autor serien dignes de ser nomenades ací; no debades van atrogar-li el premi Nobel de literatura l'any 1962.

Al llarg de la seua vida, John Steinbeck va tenir com a símbol Pigasus (de pig, porc en anglés i Pegasus), un porc volador "arrelat a la terra però que aspira a volar".

Aquest autor es convertí en una de les principals figures literàries des de la dècada de 1930; convertí la dignitat dels pobres i dels oprimits en el tema central de la seua obra. Els seus personatges, atrapats en un món injust, són essers humans agradables i heroics, tot i la seua derrota.

Si voleu saber més de l'autor, ací us enllace amb el National Steinbeck Center.

dimarts, 26 de febrer de 2008

NAIX EL PARE DEL ROMANTICISME FRANCÉS

Un 26 de febrer de l'any 1802 va nàixer qui seria considerat com el més important escriptor romàntic en francés: Victor Hugo. Encara que va nàixer a Besanzón, la seua infantesa transcorre a París. Com a bon romàntic, té una vida molt intensa, que passa per una agitada vida literària, amorosa i política, que el va dur fins i tot a l'exili. Passional, com tots els romàntics, va estar casat i va tenir un llarg llistat d'amants, del qual es pot destacar l'actriu Juliette Drouet, qui li consagrà la seua vida, el lliurà de la presó després del colp d'estat de Napoleó III, i per a qui Hugo escrigué molts poemes. Pel que fa a la seua obra literària, seria molt difícil constatar-la ací, per la seua varietat, però sobretot per la seua extensió. Escriptor prolífic, va dedicar-se a tots els gèneres: novel·la, poesia, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics en l'Assemblea Nacional i una abundant correspondència. Per fer-nos una idea de l'extensió de la seua obra podríem dir que tan sols en novel·la, va escriure més de 18.000 pàgines.
Hugo era un habitual del món de la cultura i l'ambient artístic de la seua època. Sols cal dir que va passar diverses temporades al castell de Roches en Bièvres, i durant eixes estades va conéixer a Berlioz, Chateaubriand, Liszt i Giacomo Meyerbeer. També fou amic d'Alexandre Dumas, Juli Verne, Oscar Wilde i Hans Christian Andersen (als dos últims els conegué durant el seu exili).
Afegirem algunes de les seues cites més curioses:

"És estranya la lleugeresa amb què els malvats creuen que tot els eixirà bé".

"A ningú li falten forces; el que a mlots els falta és voluntat".

"Com més petit és el cor, més odi alberga".

"Als ulls del jove, crema la flama; als del vell, brilla la llum".

"No hi ha res tan estúpid com véncer; la verdadera glòria està en convéncer".(com digué Miguel de Unamuno a un senyor baixet...).

Per saber més sobre Victor Hugo, aquest enllaç us durà a una pàgina que han denominat Hugolatría virtual, i on hi ha molts altres enllaços sobre aquest autor.




dilluns, 25 de febrer de 2008

Naix el modernista català Santiago Rusiñol



A la manera dels renaixentistes, els artistes modernistes conreen diverses disciplines artístiques, per aconseguir l'objectiu comú del modernisme: crear l'art total com a síntesi de totes les arts. En eixe sentit, Santiago Rusiñol, nascut a Barcelona el 1861, va començar la seua carrera creativa com a pintor, però prompte es va dedicar també a la literatura amb més de noranta títols de tots els gèneres. En teatre, primer va fer petits monòlegs i, de seguida, obres com L'alegria que passa (1891) i El Jardí abandonat (1900), d'alt contingut simbolista.Va conrear la novel·la costumista i d'una de les seves novel·les més conegudes, L'auca del senyor Esteve (1907), en va fer una versió teatral, que ha esdevingut un clàssic del teatre català. En la seua obra s'inclouen, a més , poemes en prosa. Es va convertir en un dels escriptors més reeditats de la seua època.

Aquest autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista format a París, va ser un dels precursors del modernisme a Catalunya, amb plataformes com El Cau ferrat, a Sitges, o Els quatre gats, a Barcelona.

diumenge, 24 de febrer de 2008

NAIXEMENT DE LA POETISA GALLEGA ROSALÍA DE CASTRO


"Fráxil e profunda, sombra e luz, Rosalía de Castro transitou pola vida, con palabras, xa de revelación, xa de misterio, por camiños sempre adversos". Aquestes paraules amb què comença una de les seues biografies descriu perfectament el caracter de Rosalí, eixa xiqueta que va naixer el 1837 condemnada a l'orfandat, per ser filla de mare fadrina i d'un seminarista. Fou inscrita al registre civil com filla de pares desconeguts i adoptada per la seua madrina.


Rosalía vivia en un país sense veu pròpia i fou ella la primera en trobar-li nom a les coses, el nom no escrit de les coses, ja que la seua fou una Galicia totalment analfabeta en la seua llengua. Açò canvià el 1863, any en què apareix el llibre auroral i reivindicatiu que es titula Cantares gallegos. Gent molt diversa, però els més humil en primer lloc, van intuir la grandaria i la bellesa de la gesta: una dona poeta, orfana, de poca salut, i aclaparada per les penes. Ací comença el mite. I aquella veu primaveral i orientadora es va endinsar, anys més tard, el 1880, en el llibre Follas novas, en estrats essencials de l'esser humà, que són els estrats dels grans desassossecs, del drama profund i de la greu condició dels grans esperits.

Poeta de diversos poetes dins, escritora d'expressió rica en registres, musa polifacètica, esperit torturat, veu reveladora en tantes ocasions, ja a punt de morir publica el llibre En las orillas del Sar, que és un tracta de la desolació. Ningú fins a eixe moment s'havia asomat en cap de les llengües hispàniques, a territoris tan greus de l'esperit humà.


El poema que hi ha a continuació és un escrit per a infants:

"Teño tres pitas brancas
e un galo negro
que han de poñer bos ovos
andando o tempo;
i hei de vendelos caros
polo xaneiro;
i hei de xunta-los cartos
para un mantelo;
i heino de levar posto
no casamento;
i hei...- Pois mira, Marica,
vai por un neto,
que antramentas non quitas
eses cerellos,
i as pitas van medrando
co galo negro,
para poñe-los ovos,
e todo aquelo
do xaneiro, dos cartos
i o casamento
niña prenda da ialma
vamos bebendo"

Per poder llegir la seua obra aneu a aquesta pàgina. La seua obra completa i més informació la trobareu ací. El lloc web de la seua fundació és aquest.

dissabte, 23 de febrer de 2008

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PALAU I FABRE


El que hui incloc no és un efemèrid. Serà efemèrid el 23 de febrer de 2009, quan direm "avui fa un any va morir el poeta català Josep Palau i Fabre". En realitat molt més que poeta. Encara que, per pròpia confessió, la seua passió radical fou la poesia i el teatre, la seua poderosa sensibilitat el feia atendre a tot: la poesia, el teatre (sota la forma de la tragedia i en torn al mite de l'amant lasciu i espiritual perpetu, el Don Juan, a qui va convertir en el seu alter ego), el cinema (com guionista i com actor), la narració, l'assaig... i també es sentia rapsoda i solia recitar públicament a García Lorca, Walt Whitman, Rimbaud i altres poetes, sempre que tingueren un trasfons tràgic.

El seu personatge tràgic, Don Joan, autoretrat de si mateix, i el seu concepte del poeta com un tractant d'elixirs l'han assistit sempre. D'aquest concepte del poeta ve el nom del llibre que recull la seua obra poètica, Poemes de l'alquimista, i el de les seues proses sobre art i literatura, Quaderns de l'alquimista. I és que l'art fou sempre una gran passió per a ell. Alguns l'han anomenat el poeta enamorat de Picasso, ja que es van coneixer mentre els dos estigueren vivint a París, i Palau i Fabre va acabar atrapat per la personalitat del pintor. Comença, pel tracte personal, escrivint la seua biografia espiritual i plàstica: tres gruixuts volums on va escriure quasi la totalitat del seu text vital. Aquesta obra troncal la esguitava de multitut d'altres assaigs ocasionalment publicats, i on s'assisteix a eixa immesa passió personal picasiana.


Sens dubte, Palau i Fabre sorma ja part del bagatge de la cultura catalana. Va ser un lluitador per la llibertat i un gran renovador de la cultura catalana de la postguerra.

divendres, 22 de febrer de 2008

MORT DE L'ESCRIPTOR SALVADOR ESPRIU


Un 22 de febrer de l'any 1985 l'escriptor català Salvador Espriu va consumar el fet del qual duia parlant tota la seua vida: la mort. Salvador va naixer al si d'una familia acomodada, tant quefins i tot tenien una casa d'estiueig a arenys de Mar, lloc que tindria molt influència en ell i que donaria nom al seu primer llibre de poemes: Cementiri de Sinera (Sinera és Arenys a l'inrevés). A principi dels anys vint tots els germans Espriu van agafar alhora el xarmpió. Quasi tots el superaren, però els seus germans Francesc i maria Isabel moriren a causa de l'enfermetat, i a Salvador el va convertir en un xiquet delicat de salut que havia de fer llit soint. De la mateixa manera que li passaria també a Julio Cortázar, d'aquestes llargues econvalescències va eixir el seu amor per tots tipus de literatura. Aquestes morts dels germans, juntament amb la mort de son pare i sobretot la de sa mare (li afecta especialment, ja que l'admirva i estimava molt) van marcar en gran mesura la seua escriptura, ja que entre el 52 i el 55 publica quatre llibres de poemes (Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint) on, tot i tractar temàtiques diferents, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: ell i tot el que estima acabarà desapareixent. Aquí, la seua poètica es converteix en una meditació sobre la mort.


Josep M. Castellet va dstacar, a més, la capacitat de l'obra d'Espriu per assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències Espriu crearà el seu mite particular de Sinera.


IV
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.


VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ
D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.
Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Per a consultar , llegir i gaudir més poemes seus, aneu ací.

dijous, 21 de febrer de 2008

NAIXEMENT D'UN DON JUAN...


El 21 de febrer de 1817 naix a Valladolid un romàntic universal: José Zorrilla i Moral. La seua obra clau, publicada en 1844, constitueix una de les dues principals materialitzacions literàries en llengua espanyola del mite de Don Juan. La vida tempestuosa i apassionant del poeta no està gens llunyana a la del seu personatge.

L'autor era fill d'un home conservador i absolutista, de qui va fugir de jove cap a Madrid; des d'aquest moment no pararia el seu peregrinatge: Paris, Mèxic i Cuba foren llocs on va residir, sense deixar de tornar sempre a Espanya. De fet, la seua vida és influència crucial en la seua obra. En primer lloc, les relacions amb son pare, home despòtic i sever, el fan adoptar un to tradicionalista molt contrari al seu caràcter progressista, per agradar-li. En segon lloc, el seu temperament sensual, que el du a casar-se dues voltes i tenir un bon llistat d'amants, es reflexa evidentment a la seua obra: l'amor constitueix un dels eixos fonamentals a la seua obra. Encara que molt lluny del seu Don Juan, el segueix darrere. En tercer lloc, la seua salut és condicionant. Zorrilla va morir a conseqüència d'una operació per extirpar-li un tumor cerebral que patia, i ell mateix reconeix a la seua autobiografia que patia al·lucinacions i sonambulisme. S'ha especulat si la causa no podria ser la seua enfermetat.

Aquest autor, que va conrear tots els gèneres poètics (lírica, èpica i dramàtica) va donar-se a conéixer en el soterrament de Larra, des d'on va iniciar una gran amistat amb Espronceda, un altre exponent romàntic. Sens dubte, si algú va tenir una vida romàntica, bohèmia i apassionada va ser auqest autor, que des de ben jove fugí de casa espentat per l'amor que tenia a autors com Walter Scott, Chateaubriand, Alexandre Dumas o el Duque de Rivas, i que son pare considerava que li estaven arruinant la vida. I és que la gent de lletres, tothom ho sap, acabem llançats a perdre...

En aquesta pàgina trobareu una biografia i una selecció dels seus poemes.

dimecres, 20 de febrer de 2008

PUBLICACIÓ DEL MANIFEST FUTURISTA DE MARINETTI



La història del Futurisme comença el 20 de febrer de 1909 amb la publicació del primer manifest futurista en el periòdic de gran tirada Le Figaro. El seu autor, el poeta italià Filippo Tomaso Marinetti, donà a coneixer els principis del "vers lliure" que havia adoptat als seus escrits.


Marinetti va concebir aquesta nova estètica inspirant-se en la patafísica d'Alfred Jarry (qui havia presentat l'11 de desembre de 1896 una inventiva i notable performance quan inicià l'absurda representació d' Ubu Roi al Théâtre de l'Oeuvre de Lugné-Poë) y Remy Gourmont i en procediments estilístics com que aquest moviment literari no assumiria cap tradició formal ni cultura prèvia. El Futurisme fou anomenat així, precisament, per trencar amb el passat i crear un art nou, d'acord amb la mentalitat moderna i les noves realitats. Per a aquesta tasca es prenien com a model les màquines i les seues virtuts: la força, la rapidesa, la velocitat, l'energia, el moviment i la deshumanització.


La primera velada futurista. A Roma, Milan, Nàpols i Florència els artistes feien campanya a favor d'una intervenció contra Austria. De manera que Marinetti i els seus companys es dirigiren a Trieste, la ciutat fronterera fonamental en el conflicte austroitalià, i representaren la primera velada (serata) futurista d'aquesta ciutat el 12 de gener de 1910 en el Teatre Rosetti. Marinetti protestà furiosament contra el culte a la tradició i a la comercialització de l'art, cantant les lloances del militarisme i la guerra patriòtica. La fama dels futuristes com avalotadors ja estava creada. El consulat austríac entregà al govern italià una queixa oficial, i les següents velades futuristes van estar estretament vigilades per una gran quantitat de policies.


Per llegir el manifest futurista sencer aneu ací. Per tenir més informació sobre el futurisme aquesta pàgina és molt potent.

dimarts, 19 de febrer de 2008

MORT DEL DRAMATURG GEORG BÜCHNER

Que haguera passat si el tifus no haguera matat a aquest jove als vint-i-tres anys? doncs, possiblement, estaríem parlant d'un escriptor a l'altura de Goethe i Schiller. Una autèntica paradoxa que morira de tifus si pensem que, tant ell com tota la seua familia, eren metges de renom.

Aquest home preocupat per la política i la classe treballadora des de molt jove, va escriure obres on es parlava d'aquests temes: La mort de Danton (considerada la seua obra capital) parla sobre la revolució francesa, basant-se en la contraposició ideològica i psicològica de les personalitats de Danton i Robespierre; i el seu drama més conegut, Woyzech, és la primera obra literària en alemany els personatges de la qual eren membres de la classe proletària. Aquest drama, basat en fets reals, fou recontruït a partir de fragments deixats per l'autor, cosa que presenta un gran problema per als filòlegs pel que fa al seu ordre, a més de que es considera inconclusa.

Pel que fa a la importància de Büchner per al teatre contemporani, es pot dir que el dramaturg alemany Carl Zuckmayer digué d'ell que era el gran model per al teatre modern, però el gran elogi és que Büchner fou la prinicpal inspiració per a l'evolució com a dramaturg de l'escriptor que va naixer el mateix dia que aquest blog: Bertold Brecht.

dilluns, 18 de febrer de 2008

LA MORT DEL RENAIXEMENT.


El 18 de febrer de 1564 va morir a Roma l'artista l'obra del qual fou considerada pels seus contemporanis com el punt culminant del Renaixement, però també la seua conclusió: Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni. Aquest artista complet, que fou escultor, arquitecte i pintor, fou també un poeta prolífic, encara que la seua obra literària siga molt desconeguda, supose que eclipsada per l'obra pictòrica, escultòrica i arquitectònica. Miguelangelo fou una persona arrogant i insatisfet, profundament religiós i fascinat per les teories platòniques. Totes les seues ansietats, pensaments, frustracions, idees estètiques i la relació que tenia amb la filosofia neoplatònica queden reflectits ala seus poemes, així com també es mostra el que podríem anomenar "homoerotisme". Almenys es coneixen dos dels seus amants, als quals dedicà gran quantitat de poemes. Un d'ells fou Cicchino dei Bracci, després de la mort del qual va escriure quaranta-huit epigrames funeraris.En canvi el seu gran amor va ser Tommaso dei Cavalieri, amb qui estigué fins al final dels seus dies i a qui dedicà prop de tres-cents sonets i madrigals, constituint la més ampla sequència de poemes compostos per ell. Hi ha teories que diuen que la relació entre Michelangelo i aquests joves era purament d'afecte platònic, però el cas és que aquestes composicions contitueixen la primera gran sequència de poemes en qualsevol idioma romanç d'un home dirigit a un altre.

M'he centrat en la seua vessant poètica per ser la més desconeguda, perquè què es pot dir del Michelangelo pintor, escultor o arquitecte. Totes aquestes obres val més veure-les; però per a qui no puga fer-se un viatge a Itàlia aquesta setmana, podeu visitar la seua galeria d'obres ací.

diumenge, 17 de febrer de 2008

MORT DEL POETA HEINRICH HEINE


És curiós com atrau París els escriptors. Julio Cortázar a anar-hi des d'Argentina, i Heinrich Heine des d'Alemanya. I allí moriren els dos. En el cas de Heine un 17 de febrer de 1856.

Aquest poeta alemany nascut a Düsseldorf va ser considerat com l'últim poeta del romanticism i, alhora, qui el va véncer. Fou un personatge controvertit, alhora volgut i temut, per la seua tasca com periodista crític i polític, com assagista i com escriptor satíric. Aquesta vessant la podem advertir en algunes de les seues cites famoses:

"Els savis emeten idees noves; els necis les expandeixen".

"Déu em perdonarà: és el seu ofici".

"Aquell delicte que no es converteix en escandol no existeix per a la societat". (Es pot ser més actual?).

"Allí on es cremen els llibres, s'acaba per cremar els homes".


Avui en dia Heine és un dels poetes més traduïts i esmentats de l'idioma alemany. Si voleu llegir alguns dels seus poemes aneu ací.

divendres, 15 de febrer de 2008

EPPUR SI MUOVE...

Un 15 de febrer de 1564 naix a Pisa un nadó que serà considerat com el pare de l'astronomia, la física i la ciència moderna. A aquest xiquet tan sols se li va ocórrer dir que era la terra qui girava al voltant del sol, i no al contrari, i el Papa Urbà VIII (protector seu, per cert) quasi entrà en colapse. Era Galileo Galilei.
El 21 de febrer de 1632 Galileo va publicar a Florència el seu Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo, on es burla del geocentrisme de Ptolomeu. El diàleg és obertament procopernicà. A partir d'ací el que coneguem: convocat pel sant ofici, interrogat i amenaçat de tortura, Galileo va cedir. Però contrariament al que tots pensavem, mai van eixir de la seua boca les famoses paraules "Tot i això, es mou", amb que ha passat a la història.
Aquest eminent home del Renaixement va mostrar interés per totes les ciències i les arts,i els seus avanços inclouen la millora del telescopi, gran varietat d'observacions astronòmiques i la primera llei del moviment. I és que el pobre home tenia el cap en les estreles; si no, com expliquem que s'atrevira a dur-li la contrària a l'esglèsia?

dijous, 14 de febrer de 2008

CONDEMNA A MORT DE L'ESCRIPTOR SALMAN RUSHDIE


L'any 1989 l'integrisme religiós va fer una de les seues. l'ayatolà Ruhollah Jomeiní va fer pública una fatwa, o edicte religiós, on es sentia amb l'autoritat i el poder per condemnar a mort l'escriptor Salman Rushdie (que, parlant de tot un poc, és un escriptor i assagista britànic, i que ha declarat que no creu en l'islam ni en la religió) per considerar que el seu llibre Els versos satànics era "blasfem contra l'islam" (i encara que així fóra...). Molts països islàmics acceptaren com a bona la condemna, i Rushdie va haver de viure molts d'anys amagat sota la protecció britància.

Després de moltes disculpes per part de l'escriptor, el 1998 el govern iraní es comprometé publicament a no recolzar la cerca i mort de Rushdie; però com que una fatwa només pot ser revocada per la persona que l'emeté, i tenint en compte que Jomeiní va morir el mateix any 89, alguns grups fundamentalistes continuen considerant que la fatwa segueix vigent.

Literàriament, l'estil d'aquest escriptor ha estat comparat amb el realisme màgic latinoamericà. S'accepten opinions i comentaris (ací no hi ha cap Jomeiní que ens ho impedisca) sobre si aquesta comparació literària és adequada.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Suïcidi de l'escriptor Mariano José de Larra.


El dia 13 de febrer de l'any 1837 els escriptors romàntics van perdre a uns dels seus majors representants, juntament amb Espronceda, Bécquer i Rosalia de Castro. Aquest autor polifcètic, que va ser periodista, crític satíric i literari i escriptor costumbrista, va suïcidar-se d'un tir al cap a l'edat de vint - i - vuit anys. Potser fóra pel creixent pesimisme que l'invadia pel decurs dels esdeveniments de la societat i la política espanyoles, i l'abandonament de la dona amb qui visqué una difícil relació, Dolores Armijo. Quan aquesta isqué per la porta de casa de Larra, on havia anat a dir-li que no hi havia cap possibilitat per arribar a un acord, es va escoltar el tir.
Curiosament, la lectura al seu soterrament d'una elegia patètica, fou el que donà a coneixer a un altre autor: José Zorrilla.

dimarts, 12 de febrer de 2008

MORT DE L'ESCRIPTOR JULIO CORTÁZAR



El dia 12 de febrer de 1984 va morir l'escriptor argentí Julio Cortázar, de leucèmia a París. Jo tenia 3 anys i no ho vaig sentir; no ho recorde, almenys. Ho sent ara. Perquè aquest gegant (metafòricament i literal) que va passar la infantesa a casa, malalt i llegint llibres, hauria de deixar una empremta a totes les vides, com ho feu a la meua. Tothom ha sentit parlar de la seua Rayuela, però les no tan conegudes Historias de Cronopios y de Famas són una autèntica delícia. Reproduiré dos fragments:

"PREAMBULO A LAS INSTRUCCIONES PARA DAR CUERDA AL RELOJ. Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan - no lo saben, lo terrible es que no lo saben -, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca."

"LEON Y CRONOPIO. Un cronopio que anda por el desierto se encuentra con un león, y tiene lugar el diálogo siguiente: León - Te como. Cronopio (afligidísimo pero con dignidad) - Y bueno. León - Ah, eso no. Nada de mártires conmigo. Echate a llorar, o lucha, una de dos. Así no te puedo comer. Vamos, estoy esperando. ¿No dices nada? El cronopio no dice nada, y el león está perplejo, hasta que le viene una idea. León - Menos mal que tengo una espina en la mano izquierda que me fastidia mucho. Sácamela y te perdonaré. El cronopio le saca la espina y el león se va, gruñendo de mala gana: - Gracias, Androcles."

Aquest últim relat sempre m'ha engisat. Ací podeu escoltar els seus contes i altres coses recitades per ell.

Bona nit, Julio. Et deixe tranquil, escoltant els teus tangos.

dilluns, 11 de febrer de 2008

MORT DEL FILÒSOF FRANCÉS RENÉ DESCARTES

El dia 11 de febrer de 1650 mor a la cort de la reina Cristina de Suècia el filòsof francés René Descartes. Possiblement el més conegut d'aquest filòsof, considerat el pare de la filosofia moderna, siga la famosa cita: "cogito, ergo sum". El primer contacte amb la filosofia cartesiana hauria de fer-se mitjançant la lectura del Discurs del mètode, la seua principal obra i un text que trenca amb l'escolàstica pròpia de l'Edat Mitjana. En ella, Descartes explica el camí que segueix per arribar a la veritat, que en el seu cas és sinònim de certesa o evidència, i on s'arriba seguint els pasos del que ell anomena el "mètode". Aquest comença per posar en dubte tot el coneixement anterior i actual, per veure si resisteix la prova. Es basava, per tant, en la duda metòdica.

diumenge, 10 de febrer de 2008

ABANS I ARA: AIXÍ COMENÇA TOT

Avui, 10 de febrer de 2008, obric aquest blog (o bloc, segons el gust). Potser el proper any l'efemèrid que penge d'un dia com avui és que ja fa un any que comencí aquesta feina. A més, no sé si per casualitat o per causalitat, comence en un dia assenyalat: un dia com avui de l'any1898 naix el poeta i dramaturg Bertold Brecht. No pot ser casualitat que una persona com jo, enganxada al teatre i la poesia, comence aquesta tasca en l'aniversari del naixement del mestre Brecht. Agafaré una frase seua a mode de divisa: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d'altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluitan molts d'anys i són molt bons. Però estan aquells que lluiten tota la vida: eixos són els imprescindibles". Espere donar molta guerra.