dimarts, 10 de juny de 2008

MORT DEL POETA JACINT VERDAGUER

Jacint Verdaguer i Santaló va nàixer a Folgueroles el 17 de maig de 1845. és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com a mossèn Cinto Verdaguer, per la seva carrera d'eclesiàstic.
Als 11 anys ingressa al Seminari de Vic. Mentre segueix estudiant, i fent de mestre i de pagès, l'any 1865 participa als Jocs Florals de Barcelona i guanya quatre premis. L'any següent torna a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.El 24 de setembre de 1870 és ordenat sacerdot a Vic i l'octubre d'aquell mateix any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim i l'any següent embarca a Cadis rumb a l'Havana. Finalment s'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.

L'any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març de 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema Canigó al 1885 i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.
És després d'aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trenca les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats En defensa pròpia.
El 1898 torna a exercir de sacerdot, però viurà amb un sou miserable i enfrontat a alguns sectors de la societat fins la seva mort.
És l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època.Mentre estudià al seminari de Vic es familiaritzà amb la retòrica i els clàssics i s'inicià en l'escriptura poètica.

Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida i Canigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.

El 10 de juny del 1902 mor a Vil·la Joana, la finca de Vallvidrera (Barcelona) on es trasllada el dia 17 de maig per una convalescència de tuberculosi. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.
L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins al moment. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat. Una altra mostra de la seva popularitat és el fet que és una de les personalitats històriques que dóna nom a més carrers arreu de Catalunya.
CANT DE GENTIL [Fragment]
Amor, amor, on me pujares?
on sou, amics? on sou, mos pares?
i jo mateix, digau-me, on só?
Digue-m'ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.
I tu, ¿ets dels cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?
dus a l'infern o al paradís?
Mes, és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!
¿Què se me'n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes, com nos mira el sol naixent! P
orta'm vers on surt com poncella
que s'esbadella
pel firmament.
L'EMIGRANT
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.
FLORS DE CALVARI

SUM VERMIS
(FRAGMENT)
Non vivificatur nisi prius moriatur
1. COR., 15, 36
Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, més mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra,
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
Si voleu saber més sobre Verdaguer hi ha molta informació a internet:
Ací trobareu vida, obra, textos, bibliografia i molta més informació; en aquesta altra pàgina trobareu textos seus. I aquesta és la pàgina de magisteri teatre mag poesia, on hi ha gran informació i textos sobre Verdaguer, però també sobre una gran quantitat de poetes.

dijous, 29 de maig de 2008

MORT DEL POETA JUAN RAMÓN JIMÉNEZ


Juan Ramón Jiménez Mantecón va nàixer a Moguer, Huelva, el 23 de desembre del 1881. Fou fill de Víctor Jiménez i Purificación Mantecón; els seus pares es dedicaven amb èxit al negoci dels vins. Després d'estudiar Batxillerat als jesuites al Puerto de Santa María, començà la carrera de Dret imposada per son pare a la Universitat de Sevilla, encara que no va acabar els seus estudis. Els poemes de Rubén Darío, el membre més destacat del Modernisme en la poesia hispànica, l'influenciaren especialment en la seua joventut.

El 1900 publicà els seus dos primers llibres de textos. La mort de son pare eixe mateix any i la ruina familiar li causaren una fonda preocupació, viscuda intensament a causa del seu caràcter estremadament sensible, i el 1901 serà ingresat per depressió en un sanatori a Bordeus, on tingué una aventura amorosa amb la muller del seu psiquiatra. El 1905 tornarà al seu poble natal i sis anys més tard es traslladà a Madrid. Feu diversos viatges a França i després a Estats Units, on el 1916 se casà amb Zenobia Camprubí Aymar.

Arran del 1931, l'esposa del poeta patirà els primers simptomes d'un càncer que acabarà amb la seua vida. El 1936 es veu obligat a abandonar Espanya en esclatar la Guerra Civil. El 1946 el poeta queda hospitalitzat durant huit mesos a causa d'una altra crisi depressiva. El 1956 l'Acadèmia Sueca li atorga el Premi Nobel de Literatura a Puerto rico, on ha viscut gran part de la seua vida en l'exili i on treballa com a professor a la Universitat. Tres dies després, mor la seua dona a San Juan. Jamai se recuperarà d'aquesta pèrdua i romangué a Puerto Rico mentre que, En Jaime Benítez, rector del Recinte de Río Piedras de la Universitat de Puerto Rico, accepta el premi en el seu nom. Juan Ramón Jiménez mor dos anys més tard, en la mateixa clínica on havia mort la seua muller, un 29 de maig del 1958. Les seues despulles foren traslladades a Espanya.

La crítica sol dividir la seua trajectoria poètica en tres etapes:

L'etapa sensitiva (1898-1915).

Aquesta etapa es subdivideix al seu torn en dues sub-etapes;la primera abarca fins el 1908; la segona, fins el 1916. La primera està marcada per la influència de Bécquer, el Simbolisme i un Modernisme de formas tènues, rima asonant, vers d'art menor i música íntima. En ella predominen les descripcions del paisatge com a reflex de l'alma del poeta, un paisatge que no és natural com el de Macahdo, sinó sotmés a l'estatisme d'un jardí interior, a l'intimisme d'un ordre. Predominen els sentiments difusos, la malenconia, la música, els records i somnis amorosos. Es tracta d'una poesia emotiva i sentimental on es filtra la sensibilitat del poeta a través d'una estructura formal perfecta.
La segona època es materialitza en la forma de l'art major (endecasíl·labs i alexandrins), la rima consonant, l'estrofa clàssica (sonets, serventesos); es nota una major influència modernista, del Simbolisme francés i del decadentisme anglofrancés. Cap al final d'aquesta etapa, el poeta comença a sentir el fàstic de la sensorialitat del Modernisme i de les preocupacions relacionades amb el temps i la possessió d'una bellesa eterna.

Platero y yo, datada per l'autor el 1914, se convertí en l'obra més popular del poeta, escrita en una esplèndida prosa, que suaument porta el lector a través d'un curós retaule d'imatges poètiques que ens porten des de la presentació d'aquest burret:

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

Fins a la seua mort.

L'etapa intel·lectual (1916-1936)

El seu primer viatge a Amèrica i el contacte amb la poesia en anglés marca profundament aquesta segona etapa, batejada per ell mateix com època intel·lectual i que el vincula a la corrent literària del Noucentisme. Es produeix un fet fonamental: el descobriment de la mar com a motiu transcendent. La mar simbolitza la vida, la soledat, el goig, l'etern temps present. S'inicia així mateix una evolució espiritual que el porta a buscar la transcendència. En el seu desig de salvar-se davant la mort, s'esforça a abastar l'eternitat, i això tan sols pot caonseguir-ho mijançant la bellesa i la depuració poètica.

L'etapa suficient o vertadera (1937-1958)

Pertany a l'època suficient o vertadera tot el que va escriure durant el seu exili americà. Juan Ramón continúa tancat en sí mateix cercant la bellesa i la perfecció. SLa seua ànsia por la transcendència el porta a una certa mística i a identificar-se amb Déu i la bellesa en un sol. La seua llengua poètica es transforma en una espècie d'idiolecte poblat de múltiples neologimes (ultratierra, deseante...). Després d'un període de relatiu silenci, publica Animal de fondo (1949), Tercera antología poética (1957), En el otro costado (1936-42) i Dios deseado y deseante (1942-48).

Juan Ramón revisà a consciència la seua obra al llarg de la seua vida. El poemari Leyenda (1896–1956), publicat póstumament per Antonio Sánchez Romeralo el 1978 (Madrid: Visor), recull l'obra poètica íntegra de l'autor tal i com aquest va voler que se publicara.

Ací us enllace la pàgina de la fundació Juan Ramón jiménez, amb una informació completíssima de l'autor, amb vida, obres, material didàctic, linformació sobre la seua casa museu...

En aquesta pàgina i aquesta altra trobareu tots els seus poemes.

dilluns, 19 de maig de 2008

MORT DEL FILÒSOF FRANCÉS SAINT-SIMON DE ROUVROY



Claude Henry de Rouvroy, més conegut com el comte de Saint Simon, va nàixer a París el 17 d'octubre del 1760. Filòsof i teòric social francés, pot inclou-re's entre els filòsofs del socialisme utòpic. Pot considerar-se també el primer antecedent de la sociologia posterior a la Revolució Francesa i el primer teòric de la societat industrial, cosa que li ha valgut que se li atribuïra el títol de fundador del socialisme francés, fins i tot el de primer iniciador de la sociologia. És prototipus de l'esperit il·lustrat creatiu i visionari.

Saint-Simon era un intel·lectual plenament immers en l'ambient de la seua època, que viví intensament. Engels digué d'ell que era, juntament amb Hegel, la ment més enciclopèdica de la nostra època, i que quasi totes les idees del socialisme posterior estaven contingudes en la seua obra. També el positivisme està en els seus escrits, però, tot i que la necessitat de l'estudi científic de la societat, de la política i de la moral fou proclamada per Saint-Simon, els seus propis escrits estigueren totalment allunyats de la recerca científica tal i com ara l'entenem.

Va morir a París el 19 de maig del 1825.

Preocupat pel que ell considerava una tendència desorganitzadora de la societat, Saint Simón rebutjà l'especulació filosòfica al voltant de l'ordre social i a partir d'una visió organicista pròpia del segle XIX, encaminà els seus esforços intel·lectuals a la fundació d'una nova ciència que té per objecte al món social i que tinguera com a principis rectors l'organització i la creativitat.

Podem dividir el pensament de Saint Simón en tres fases: un periode caracteritzat per una ruptura epistemològica respecte de la reflexió social de la seua època i el naixement de la seua “fisiologia social”; un periode liberal on destaca la necesitat d'encaminar el coneixement científic i la política capa la creació d'un règim industrial; i la tercera fase on la seua visió industrialista el du a oposar-se al lliberalisme i al principi de propietat privada, donant lloc a un socialisme utòpic. Ell proposa que ha d'existir la propietat privada, però tan sols si aquesta és merescuda; per això defensa l'abolició del dret a l'herència. Es mostra també contrari als comerciants. Per a Saint-Simon hi ha dos classes d'individuos: els productors ( treballadors,empresaris..) i els no-productors (comerciants, ganduls..) La industrialització és bona, però s'ha de reorganitzar la societat, i la funció de l'Estat seria la de facilitar aquesta transformació. Els treballadors haurien de passar a cobrar segons la seua productivitat.

La seua obra més transcendental és El Nou Cristianisme (1825).

Saint-Simon és l'autor que més influència té sobre els primers socialistes, així com també va influir molt sobre els romàntics, la sociologia de Comte, J.S.Mill i fins i tot sobre Lluís Napoleó. La seua influència també arriba a Marx, ja que aquest compartirà l'optimisme científic del nostre autor i la fe en el rol tecnològic.

divendres, 16 de maig de 2008

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR JUAN RULFO



Encara que Rulfo digué en diverses ocasions després del 1936 que va nàixer en la hisenda del seu avi patern en l'estat de Jalisco, o que va nàixer a San Gabriel, on vivia l'avia materna quan no estava a la hisenda, l'únic segur és que fou oficialment enregistrat el 1918 a Apulco, on figura com "Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno" en l'acta de naixement de l'estat a Sayula, (Jalisco). Havia nascut a la casa dels seus avis paterns el 1917. Juan Rulfo cresqué en el petit poble de San Gabriel, vila rural dominada por la superstició i el culte als morts. Rulfo estigué molt influenciat per dos esdeveniments de la seua infantesa: els resultats de la Revolució Mexicana de 1910-1917, que acabava quan ell nasqué, i la Guerra Cristera de 1926-1929. Molts creuen que aquesta última el deixà cquasi sense família, però son pare fou assassinat el 1923 per un jove amb qui tenia un conflicte. El futur novel·lista tenia tan sols sis anys i la mort pesaria en la seua memòria tota la vida. La mare de Rulfo morí el 1927, uns mesos després de que l'avia materna l'havia enviat a estudiar intern. Rulfo tenia deu anys i no va poder tornar al soterrar. Va quedar orfe. Eixos primers anys de la seua vida haurien de conformar en part l'univers desolat que Juan Rulfo recreà en la seua breu però genial obra. El 1934 es traslladà a Ciutat de Mèxic, on treballà com a agent d'immigració a la Secretaria de la Gobernació. A partir del 1938 començà a viatjar per algunes regions del país en comisions de servici i publicà els seus contes més importants en revistes literàries. A banda desenvolupà altres tasques paral·leles a l'escriptura: col·laborador de la Comisió del Papaloapan (1954-1957) i editor a l'Institut Nacional Indigenista de la ciutat de Mèxic, institució on estigué vint-i-quatre anys (1962-1986).

La influència de Rulfo a la narrativa, i en general a la literatura latinoamericana, apareix ja en les obres de molts dels escriptors latinoamericans que protagonitzaren el "boom" literari durant la segona meitat del segle vint. Sobretot cal destacar la seua única novel·la, Pedro Páramo (1955), i el llibre de contes El llano en llamas (1953).
Poques voltes dues obres tan succintes (l'autor comentà en diverses ocasions que foren un exercici de reducció literària al mínim indispensable) han influït amb tanta força a una generació tan talentosa d'escriptors. Molts dels seus textos han sigut base de produccions cinematogràfiques. Rulfo escrigué també guions cinematogràfics com Paloma herida (1963), i una altra novel·la curta magistral, El gallo de oro (1963).

Una altra vessant del seu llegat artístic són les fotografies que es donaren a coneixer de manera ampla el 1980.

Dos anys després de la publicació de Pedro Páramo Rulfo guanyà retroactivament el Premi Xavier Villaurrutia del 1955. El 1970 va rebre el Premi Nacional de Literatura de Mèxic, i el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1983.

Va morir a Mèxic l'any 1986.

Ací us enllace la seua pàgina oficial on trobareu biografia i anàlisis profunds de la seua obra tant literària com cinematogràfica i fotogràfica. En aquesta altra trobareu fragments d'obres seues.

dimecres, 14 de maig de 2008

ESTRENA A MADRID DE SOMBRAS DE SUEÑO, DE MIGUEL DE UNAMUNO

El dia 14 de maig del 1930 s'estrena a Madrid l'obra de teatre Sombras de sueño, de Miguel de Unamuno. D'aquest autor ja en parlàrem en l'entrada del dia 29 de febrer, amb motiu de l'aniversari de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oxford.
La història de l'escriptura d'aquesta obra de teatre és complicada. De tots són conegudes les complicacions que li va dur a Unamuno el seu activisme polític i la seua continuada crítica a les autoritats polítiques. Una d'aquestes complicacions, de les majors que va tenir, va canviar la seua vida el 20 de febrer de 1924. Aquest dia el governador de Salamanca va rebre del govern l'ordre de cesar a Unamuno, qui era en eixe moment degà de la Facultat de Lletres i vicerrector ( també exercia com a rector en funcions, encara que havia estat destituït el 1914) de les seues funcions a la universitat, i la pena que el condemnava al desterrament a Fuerteventura.
Durant la seua estada en terres estranyes tampoc no va deixar de produir. Durant l'exili va escriure l'obra que ens ocupa, que es al seu torn l'adaptació d'una altra obra seua, Tulio Montalbán y Julio Macedo, publicada el 1927.
En una entrevista que va concedir en setembre del 1928 a l'escriptor José Forns,
Unamuno comentava la versió teatral que acabava de fer, declarant que
«l'ambient és el més important en aquesta obra..., ambient d'illa, d'eixes illes
que jo he recorregut després, pam a pam, i dins de les quals he
comprés per primera volta en la meua vida, la vertadera amplaria de la paraula
"aïllament"».
És sabut que el recorregut d'Unamuno per Canaries es realitzà en dues èpoques
distintes: la primera el 1909, quan el convidaren per fer de mantenidor dels
jocs florals, i la segona el 1924, com a conseqüència del desterrament que ja s'ha comentat. Evidentement, fou a la primera d'aquestes estades on es va suggerir l'«ambient d'illa» de la novel·la, mentre que el projecte d'escenificació hauria estat inspirat, almenys en part, per l'experiència de l'exili a Fuerteventura. Però deixant de banda qualsevol element biogràfic o anecdòtic que puga manifestar-se en aquesta obra, no hi ha dubte de que
és l'aïllament com a condició existencial el que es simbolitza en l'«ambient
d'illa» que Unamuno califica de «primordial en aquesta obra».
La obra dramática de Unamuno presenta su línea filosófica habitual; de ahí que obtuviera un éxito más bien escaso. Temas como la indagación de la espiritualidad individual, la fe como «mentira vital» y el problema de la doble personalidad son tratados en La esfinge (1898), La venda (1899) y El otro (1932). Actualiza la tragedia euripídea en Fedra (1918) y traduce la Medea (1933) de Séneca.
A banda de les característiques particulars d'aquesta obra, també segueix les característiques generals del teatre d'Unamuno, que es poden resumir en les següents:
- És esquemàtic, està despullat de tot artifici i en ell tan solament caben els conflictes i passions que afecten als personatges. Aquesta austeritat està influenciada per la tragèdia grega clàssica.
- Si els personatges i els conflictes apareixen nus, l'escenografia també es despulla de tots els artificis. És una escenografia simplificada al màxim.
- Allò que realment li importa es presentar el drama que transcorre a l'interior dels personatges i, sense dubte, del seu interior.
- Amb la simbologia de les passions i l'austeritat tant de la paraula com de l'escenografia, el teatro d'Unamuno entronca amb les experiències dramàtiques europees i obri un camí a la renovació teatral espanyola, que serà continuada per Ramón Valle-Inclán, Azorín i, més tard, Federico García Lorca.

dimarts, 13 de maig de 2008

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ALPHONSE DAUDET

Alphonse Daudet fou un escriptor i contista francés nascut a Nimes el 13 de maig del 1840.
Cursà els seus estudis secundaris a Lyon. Fou secretari del Duc de Morny, personatge influent del segon Imperi.

La súbita mort del Duc de Morny (1865) fou el detonant que determinà, de manera decisiva, la vida d'Alphonse. Des d'eixe moment Daudet se consagrarà por totalment a l'escriptura: exercirà com a cronista del periòdic Le Figaro(comença a col·laborar amb aquest diari al voltant del 1861), a banda que també es dedicarà a la novel·la i la narració.
Es va traslladar a París, on publicà un volum de poesia titulat Les Amoureuses (1858).

Daudet és conegut sobretot per les seues evocacions naturalistes i humorístiques de la vida provenzal, recollides en Cartes des dej meu molí (1869), que aparegué per primera volta a Le Figaro el 1866, i pels seus relats sobre Tartarín, un divertit murri de Provenza. Entre aquests últims figuren Tartarín de Tarascó (1872), Tartarín als Alps (1885) i Port Tarascó (1890). També escrigué els Contes del dilluns (1873), una sèrie de relats breus sobre la Guerra francoprusianadan que són testimoni de la seua afecció per aquest gènere literari i pels contes fantàstics. S'ha de destacar també l'obra de teatre L'arlesiana (1872), amb música del compositor francés Georges Bizet, les novel·les Jack (1876), El Nabab (1877) i Sapho (1884), i la novel·la semiautobiogràfica El poqueta cosa (1868). Aquest relat de la vida estudiantil s'ha comparat en ocasions amb la novel·la de Charles Dickens, també semiautobiogràfica, David Copperfield (1850). Els dos volums de memòries escrits per Daudet, Records d'un home de lletres i Trente Ans de Paris, es publicaren el 1888.
Ací us enllace diverses pàgines sobre l'autor on podreu trobar la següent informació:
en aquesta primera trobareu una petita biografia de l'autor, però el més interessant són uns enllaços a textos il·lustrats i a estudis crítics sobre l'autor. En la següent trobareu textos complets dels seus contes. Aquesta és la biblioteca virtual Miguel de Cervantes, on hi ha textos de les seues obres; això si, estan en francés.

dijous, 8 de maig de 2008

MOR L'ESCRIPTOR GUSTAVE FLAUBERT

El 8 de maig de l'any 1880 va morir Gustave Flaubert, possiblement un dels majors novel·listes occidentals.

Flaubert era el segon fill de Achille Cléophas i d'Anne Justine. El pare de Flaubert era metge, més concretament cap de cirugia de l'Hospital de Ruán, i va servir-li com a model per al personatge del doctor Lariviere en Madame Bovary.
La precoç passió de Gustave Flaubert per la literatura queda patent en la petita revista literària Colibrí, que redactava íntegrament, i en la qual, d'una manera difusa però sorprenent, es reconeixen ja els temes que desenvoluparia l'escriptor adult.

Va estudiar dret a París, on conegué a Maxime du Camp, l'amistat del qual va conservar tota la vida; al costat del seu amic va realitzar un viatge a peu per les regions de Turena, Bretaña i Normandia. A aquest viatge el va seguir un altre, més important (1849-1851), a Egipte, Asia Menor, Turquia, Grecia i Italia. Els records d'aquest gran viatge li servirien més endavant per a la seua novel·la Salambó.

Excepte durant els seus viatges, Gustave Flaubert passà tota la seua vida a la seua propietat de Croisset, entregat a la seua tasca d'escriptor. Entre 1847 i 1856 mantingué una relació inestable però apassionada amb la poetisa Louise Colet, encara que el seu gran amor fou sense dubtes Elisa Schlésinger, qui li va inspirar el personatge de Marie Arnoux de L'educació sentimental i que mai arribà a ser la seua amant.

Els viatges tingueren un paper important en el seu aprenentatge com a novel·lista, donat el valor que concedia a l'observació de la realitat. Flaubert no deixava res a mercé de la pura inspiració, sinó que treballava amb obstinació i precisió l'estil de la seua prosa, rebutjant qualsevol lirisme, i movilitzava una energia extraordinaria en la concepció de les seues obres, en les quals no desitjava res que no fora real; tot i axiò, eixa realitat havia de tenir la bellesa de la irrealitat, de manera que tampoc li interessava deixar aflorar en la seua escriptura l'experiència personal que la alimentava, ni es permetia vessar opinions pròpies. Aquesta ferma voluntat de romandre ocult al text, estar en tots els llocs i en cap, explica el gran esforç de preparació que va haver de fer en La temptació de San Antoni (no la considerà publicable fins haver-la reescrit tres voltes), en què res no s'enunciava sense estar previament controlat. Les profundes investigacions erudites que va portar a cap per escriure la seua novel·la Salambó, per exemple, hagueren de ser completades amb un altre viatge al nord d'Àfrica.

De la seua primera gran novel·la publicada( i per a molts la seua obra mestra), és Madame Bovary (1856). La seua protagonista, una dona mal casada que és víctima dels seus propis somnis romàntics, representa, tot i la seua pròpia mediocritat, tota la frustració que, segons Flaubert, havia produït el segle XIX, segle que odiava per identificar-lo amb la mesquinesa i l'estupidesa que, segons ell, caracteritzava la burguesia.

D'eixa mateixa sàtira del seu temps participa tota la seua producció, fins i tot un brillant, encara que inacabat, Diccionari dels llocs comuns.

La seua següent gran obra, L'educació sentimental (1869), fou, en canvi, la més propera a la seua pròpia experiència, ja que es proposà descriure les esperances i decepcions de la generació de la revolució del 1848. La seua última gran obra, Bouvard i Pécuchet, que quedaria inconclusa per la seua mort, és una sàtira alhora terrible i tendra de l'ideal de coneixement de la Ilustració.

Flaubert fou contemporani de Baudelaire i, com ell, ocupa una posició clau en la literatura del segle XIX. En la seua època fou rebutjat per raons morals i admirat per la seua força literària. Alhora, en l'actualitat és considerat com un dels majors novel·listes del seu segle. Flaubert se situa entre la generació romàntica i la generació realista i naturalista. La seua ampla correspondència amb Louise Colet, George Sand i altres és d'un gran interés tant humà com literari.

La preocupació i interés pel realisme i l'estètica de les seues obres justifica el llarg treball d'elaboració de cadascuna de les seues obres (posava a proba els textos llegint-los en veu alta, sometent-los a la famosa proba del «gueuloir»).

La seua mirada irònica i pesimista sobre la humanitat el converteix en un gran moralista