dimecres, 30 d’abril de 2008

EL TRIOMF D'UNA DONA: VICTORIA KENT


L'efemèrid de hui, a primera vista, no és literària. És més bé el triomf d'una dona coratjosa d'eixes que va obrir camí i fer història.

El 30 d'abril de 1930 Victoria Kent es va convertir en la primera advocada que va defensar un processat en un judici.

Victoria Kent Siano fou una advocada i política republicana que va nàixer a Málaga, el 3 de març del 1892.Viví a Málaga fins el 1917, any en què se'n va anar a Madrid a estudiar el Batxillerat a l'Instituto Cardenal Cisneros, recolzada per sa mare i pels contactes que havia aconseguit son pare. A la seua arribada a la capital s'instal·la a la Residència de Senyoretes. El 1920 ingresa en la Facultat de Dret de la Universitat Central (actual Universitat Complutense de Madrid), on cursa la carrera com alumna no oficial fins al moment de la seua llicenciatura al juny del 1924.
Es col·legia al gener de 1925 i, tot i que no tenia massa interés en exercir la professió davant dels tribunals, no tardà a tenir la seua primera intervenció com a advocada defensora. Es feu famosa el 1930 en defensar davant del Tribunal Suprem de Guerra i Marina a Álvaro de Albornoz, membre del Comité Revolucionari Republicà, detingut i processat juntament amb aquells que posteriorment formaren el Gobern provisional de la República, arrel de la Sublevació de Jaca del desembre del 1930. Fou la primera dona al món a intervenir davant un consell de guerra, aconseguint l'absolució del seu defensat. Afiliada al Partit Radical Socialista, fou elegida el 1931 diputada de les Corts Constituents per Madrid i designada personalment pel President de la República Alcalá-Zamora Directora General de Presons, càrrec que desempenyà amb l'objectiu d'aconseguir la rehabilitació dels presos, i que ocupà fins l'any 1934.

La seua direcció com a cap de les presons espanyoles fou molt significatiu. Continuà camb la tasca començada al segle passa per la precursora Concepción Arenal; de fet, quan manà retirar totes les manilles i cadenes de les presons feu que modelaren amb el metall una estatua de Concepción Arenal. Es dedicà intensament a la reforma de las presons espanyoles, sota el criteri de que las societats estan obligades a recuperar el delinqüent com a persona activa, i que lespresons són el'instrument per fer-ho. Ordenà la millora de l'alimentació delos presos, permeté la llibertat de culte a las presons, establí els permisos per raons familiars, tancà 114 centres penitenciaris per estar en pèsimas condicions, ordenà construir la nova Presó de Dones de Las Ventas, a Madrid, on no existien cel·les de càstig, i creà el Cos Femení de Presons, per a les presons de dones, i l'Institut d'Estudis Penals, la direcció del qual encomanà al seu mestre Jimenéz de Asúa.

Amb motiu de les discusions per conseguir el sufragi femení, es posicionà en contra d'atorgar de forma inmediata el vot a les dones. La seua opinió era que la dona espanyola no tenia en aquell moment la suficient preparació social i política per a votar responsablementee, per la qual cosa, i per influència de l'esglèsia, el seu vot seria conservador, cosa que perjudicaria als partits d'esquerres. Va sostenir una polèmica al respecte amb una altra representant feminista a les corts, Clara Campoamor. Açò li donà una certa impopularitat, i no va obtenir l'acta de diputada en les eleccions del 19 de novembre de 1933. L'any següent abandonà la Direcció General de Presons.Durant la Guerra Civil esfeu càrrec de la creació de refugis per a xiquets i de les guarderies infantils. El govern de la República la envià a França com a Primera Secretaria de l'ambaixada republicana a Rarís, per a que s'encarregara de les evacuacions dels xiquets. Romangué a França fins al final de la guerra; quan acabà colaborà en l'eixida dels refugiats espanyols cap a Amèrica. To i això, no va poder seguir el mateix camí i la invasió nazi la va sorprendre a França. Viví fins a l'alliberament amb una identitat falsa: la de Madame Duval. El 1948 marxà a Mèxic. L'ONU, la va cridar el 1949 i viatjà a Nova York per a col·laborar en la Secció de Defensa Social. Encara que viatjà a Espanya el 1977, tornà a Nova York, on passà la resta dels seus dies fins a la seua mort el 1987.

Victoria Kent va escriure una llibre, barreja entre assaig i biografia, Quatre anys a París (1948). Relata ací els anys en què va romandre amagada a París després de la invasió nazi, perseguida per la Gestapo i per la policia franquista. Un testimoni únic, fidel reflex d'una època molt difícil, amb elements de novel·la d'intriga i, alhora, un excel·lent assaig sobre la llibertat, que sorprén al lector per les grans qualitats literàries de la seua autora.
El llibre el podeu trobar actualment publicat en l'editorial Gadir, en castellà. La referència és: Cuatro años en París (1940-1944), Victoria kent, Gadir Ensayo y biografía.
ISBN 10:84-935382-1-3; ISBN 13: 978-84-935382-3.