MORT DE L'ESCRIPTORA SIMONE DE BEAUVOIR

"No neixes dona, arribes a ser-ho".

Un 14 d'abril de 1986 vam perdre una d'eixes dones magnífiques, criticades i no enteses en la seua època per pensar diferent i viure en consonància amb el que pensava. Simone va ser novel·lista, filòsofa existencialista i assagista. En les seues obres podem veure una Beauvoir que abraça l'existencialisme, el comunisme i l'ateisme.

Va nàixer el 1908 a una família burgesa i educada segons la sòlida moral critiana existent a l'època. Conta a les seues memòries l'impacte que li va causar, en la seua joventut, descobrir la decadència de la religió: deixar de creure en Déu volia dir assumir-se plenament responsable de les seues eleccions.

El 1929 va conéixer Jean-Paul Sartre mentre els dos estudiaven filosofia a la Sorbona, i es va lligar estretament a ell i el seu cercle.

Va ser professora de filosofia en moltes ciutats franceses, fins que l'ocupació alemanya la va allunyar definitivament de l'ensenyament. Durant la Ii Guerra Mundial va viure a la ciutat ocupada, sempre formant part del moviment de la Resistència Francesa. De fet, a la seua primera novel·la, La convidada (1943) parla dels dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que també tractarà a altres llibres posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), novel·la per la qual va rebre el premi Goncourt. Va viatjar per molts països i es va entrevistar amb Fidel Castro, Che Guevara, Mao tse-tung...

Les tesis existencialistes, segons les quals cadascú és responsable de sí mateix, apareixen en tota la seua obra, sobretot en una sèrie d'obres autobiogràfiques, quatre en total, entre els quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (1958) i Final de comptes (1972).

Les seves obres oferixen una visió summament reveladora de la seva vida i el seu temps. Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

Aquest assaig del que parlem ,el segon sexe, és l'obra més representativa de Beauvoir i la que va marcar un abans i un després en la doctrina feminista. Publicada el 1949, va obrir les portes a un canvi del paper de la dona en la societat, tingué un gran impacte mundial i meresqué, fins i tot, crítiques del Vaticà. Per ella, la dona és 'el segon sexe' perquè sempre és definida en relació amb l'home. Les diferències entre home i dona no depenen tant de la biologia com de la societat. La feminitat és, doncs, una etiqueta: 'No neixes dona, arribes a ser-ho', diu Beauvoir en una frase que ha esdevingut una consigna. En la seva vida privada, va mantenir la llibertat: tot i la seva relació amb Sartre des dels vint anys, va tenir alguns altres amors i vida pròpia. D'aquí va sorgir l'aurèola de persona lliure, que vivia al marge de les convencions socials.

Ací us enllace un article molt interessant publicat per l'aniversari del seu naixement. Aquest altre parla de la trascendència de la figura de l'escriptora i la importància del seu compromís.