dilluns, 31 de març de 2008

NAIXEMENT DEL POETA LUIS ROSALES


Avui fa 97 anys que va nàixer, al si d'una família conservadora, el poeta de Granada Luis Rosales (Granada, 31 de març de 1910- Madrid, 24 d'octubre de 1992). El fet de que a casa seua foren conservadors i la seua ideologia fora també de dretes no li va impedir mantenir una intensa amistad amb Federico García Lorca, així com també amb Joaquín Amigo y Álvarez Cienfuefos. Ben bé es pot dir que la seua vocació poètica es va veure enfortida per aquestes amistats.

En 1930 es traslladà a Madrid i inicia la seua activitat literària en la revista Cruz y raya, dirigida per Pablo Neruda i José Bergamín; a Madrid conegué als Panero (Juan i Leopoldo) i a Luis Felipe Vivanco, companys del que s'ha anomenat la "Generació del 36" (o de la guerra). Ell és un gran representant d'aquesta generació d'escriptors i de la "poesia arrelada".

En agost de 1936, només començar la guerra civil, van detindre en sa casa de Granada al seu amic García Lorca, qui s'havia refugiat en ella, tot i que la família Rosales havia obtingut garanties de respecte per part de les autoriats rebels.

Des del 1937 col·labora amb la revista falangista Jerarquía, fins la seua desaparcició. Ideològicament evolucionà des de les idees autoritàries de la seua joventut fins a posicions democràtiques en la maduresa.
La seua obra, que abarca tot el període històric de la postguerra, evolucionà també, des d'un classicisme a un estil propi molt proper al vanguardisme surrealista. Aquests dos estils es fonen en La casa encendida, on l'estètica ja no suposa una preocupació, sinó l'exercici de tècniques que ja domina. Per aquesta obra va rebre el Premi Nacional de Poesia l'any 1949.
I pel que fa als continguts, s'ha parlat de la poesia de Rosales com "la poesia d'allò quotidià". L'amor apareix a tota l'obra de forma sosegada i tranquil·la, així com la memòria i el record: "Per a tota la vida no hi ha prou amb un sol amor, potser el nostre siga per a tota la mort".

AUTOBIOGRAFÍA
Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

¿EN DÓNDE EMPIEZA NUESTRA SOMBRA?
Sabes que llega un día en que el suelo que pisas se
convierte en pared,
ésta es la gran lección
y la medianería que separa los muertos de los vivos;
los extremos se tocan,
no podemos salir de su contigüidad,
más tarde o más temprano
en cada orilla queda un muerto nuestro.

ESTA LENTA ESCISIÓN DE LA CARNE Y EL CUERPO
No es la vida, es la carne lo que siento,
la carne silenciosa y sucedida
que me empieza a dictar su propia vida
y me ha legado el cuerpo en testamento.

Esta és una minúscula mostra de la seua gran obra, que podeu consultar i gaudir ací.

dimecres, 5 de març de 2008

MORT DEL DICTADOR SOVIÈTIC YÓSIF STALIN




L'efemèrid de hui no és realment literària, però en servirà per parlar d'un escriptor: George Orwell.
Yósif Vissariónovich Dzhugashvili, conegut com Yóssif Stalin (Stalin significa "fet de ferro") fou el màxim lider de la Unió Soviètica i del Partit Comunista de la Unió soviètica des de la meitat dels anys 20 fins la seua mort el 5 de març del 1953. Establí un règim dictatorial amb un estricte control sobre la població soviètica. El règim totalitari que instaurà fou conegut amb el nom de "estalinisme".
Però del que hui ens interessa realment no és aquest personatge històric, sinó de l'autor que va prendre com a excusa la revolució rusa que encapçalà Stalin per escriure una de les seues novel·les més importants: La revolta dels animals.

Eric Arthur Blair va nàixer a Motihari (colònia britànica de l'Índia) el 25 de juny de 1903. Va convertir-se en George Orwell el 1933; adopta el pseudònim per no incomodar els seus pares amb la publicació de la novel·la Sin blanca en París y Londres. Es decideix per aquest nom per l'afecte que sempre sentirà per la tradició anglesa: Sant Jordi és el sant patró d'Anglaterra (i George V era el rei aleshores), i el riu Orwell és un dels llocs més emplemàtics per a molts anglesos. A més, tenia un interés: pensà que un cognom que començara per la lletra "o" li donaria una millor posició als seus llibres a les estanteries de les llibreries.
Les seues novel·les més importants són 1984 i La revolta dels animals, i d'aquesta última vull parlar. Aquesta novel·la és una al·legoria satírica de la corrupció dels ideals socialistes de la revolució rusa per Stalin. Orwell va estar a la guerra civil espanyola, a Barcelona (en aquesta època escriu Homenatge a Catalunya) i torna a Anglaterra amb una profund sentiment antiestalinista i anticomunista (i amb una gran simpatia pels anarquistes); aquesta animadversió es reflexa clarament al llibre. Ací es conta la història d'una granja on els animals, dirigits pels porcs, aconsegueixen fer fóra els homes que els explotaven. A partir d'aquest moment són els animals qui dirigeixen la granja i creen un govern propi, sempre sota la direcció dels porcs. Per al nou govern creen unes regles, la primera de la qual és "tot allò que camine sobre dues cames és un enemic". Al principi la granja és fins i tot més pròspera que quan la portaven els homes, però poc a poc, els porcs (autoerigits líders per ser més intel·ligents) comencen a manipulars les regles i adoptant tots els defectes dels homes pels quals començaren la revolta. Al final, la única regla que quedarà és "tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que altres. "
En realitat, aquesta novel·la constitueix una anàlisi sezilla però formidable de la corrupció que engendra el poder, a qualsevol nivell. Així, l'obra té una doble profunditat, el que fa possible que el missatge del llibre trascendisca el cas paritcular del règim soviètic (cap a qui el dirigí Orwell en escriure'l) i puga ser captat per xiquets que ni tan sols coneixen la història de la URSS.

dimarts, 4 de març de 2008

MOR L'ESCRIPTOR NIKOLAI VASILEVICH GÓGOL



Nikolai Vasilevich Gógol fou un escriptor en llengua rusa, tot i haver nascut a Ucraïna. Tot i que moltes de les seues obres mostren la influència de la seua educació i cultura ucrainesa, va escriure en rus; per la qual cosa la seua obra es considera part de la literatura rusa.

Gógol era fill d'un petit terratinent. Als deneu anys (1828) es traslladà a San Petersburg, on començà a treballar a la universitat com a porfessor d'història en 1831. Allí conegué a Pushkin. En aquesta època escriu Veladas en la finca de Dikanka, fruit de la col·laboració que manté amb diferents publicacions. L'enorme èxit que aconseguiren el fan abandonar la docència per dedicar-se a la literatura. Eixe mateix any publica Migorod i Arabescos, que suposen el pas definitiu al realisme crític. Aquesta crítica de que parle la desenvolupa al màxim en El inspector (1836), una sàtira de la corrupció de la burocràcia que l'obliga a abandonar temporalment el país.


Ja instal·lat a Roma, en 1842, escriu bona part de la seua obra més important, Almas muertas, on descriu sarcàsticament la Rusia feudal. També eixe any publica El abrigo, una obra que tindrà gran influència en la literatura rusa.


Després d'una curta estada a Moscou i de tornada a Roma, comença a escriure la segona part de Almas muertas, però el manuscrit d'aquesta segona part la va cremar, al límit de la bogeria, en els seus últims anys de vida. Durant aquests últims anys escrigué uns aritcles, recollits en Fragmentos escogidos de la correspondencia con los amigos (1847).


Va morir a Moscou el 4 de març de 1852, amb un gran deteriorament físic i, com ja he dit, al límit de la bogeria.


Pel que fa al seu estil, Gógol fa un ús freqüent d'allò fantàstic, i mostra un excel·lent sentit de l'humor. Aquesta barreja d'humor, realisme social i elements fantàstics, amb la unió de formes de prosa no convencionals, són la clau del seu èxit. I pareix curiós que barrege el realisme social amb l'element fantàstic: té una explicació. Gógol escriu en l'època de la censura política. L'ús que fa d'allò fantàstic és, igual que en les faules d'Esop, una manera de burlar el censor.


Gógol marcà l'inici de la tradició realista en la literatura rusa i tingué en aguesta un impacte enorme i permanent. La novel·la que he anomenat, Almas muertas, és considerada com la primera novel·la rusa moderna.

dilluns, 3 de març de 2008

MOR L'ESCRIPTORA MARGUERITE DURAS



El 3 de març de 1996 vam perdre una de les veus més personals de la literatura universal. Marguerite Duras és el pseudònim de Marguerite Donnadieu, novel·lista, guionista i directora de cinema francesa.

Es va donar a conéixer amb la publicació d'una novel·la d'inspiració autobiogràfica, Un barrage contre le Pacifique (1950). Les seues obres posteriors posen de relleu, en relats curts, l'angúnia i el desig dels personatges que intenten escapar de la soledat. Amb L'amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt. Aquesta novel·la va tenir un èxit mundial, i s'arribaren a publicar més de tres milions d'exemplars, alhora que es va traduir a 40 idiomes.

La seua obra literària té al voltant de quaranta novel·les i una dotzena d'obres de teatre. Dirigí diverses pel·lícules, entre elles India song i Les enfants.

La pròpia vida de l'escriptora és una novel·la sobre la qual ella va esciure sense descans. La destrucció, l'amor, l'alienament social...són paraules clau en la vida de Marguerite Duras. Una història tempestuosa, d'alcohol i d'avorriment, de paraules i de silencis, i de desitjos fulgurants.

Un personatge importantíssim en la vida de la Duras fou sa mare. El desamor matern marcà tota la seua vida i feu d'ella un personatge controvertit en què es barregen les exigències del cor i els capritxis del cos; impetuosa i obstinada, tingué tants detractors com seguidors. És difícil definir la seua personalitat: plena d'ira o dolça, genial o narcisista, però cal creure-la quan diu: "Jo sóc una escriptora, no cal dir res més".

Si se m'accepta una recomanació personal, llegiu C'est tout, un diàleg entre la Duras i el seu últim amant en els últims temps de la seua vida, barreja de teatre, confessió íntima i monòleg interior.

Un càncer de gola ens la va arravatar als 82 anys.

diumenge, 2 de març de 2008

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSÉ MARTÍNEZ RUIZ (AZORÍN)


José Augusto Trinidad Martínez Ruiz va nàixer a Alacant en una família burgesa acomodada. Son pare el va induir a estudiar dret, però durant els anys d'estudiant a València es dedicava més a entrar en contacte amb els corrents intel·lectuals punters de l'època (Krausisme, anarquisme...) que a estudiar. Després es traslladà a Madrid per treballar en el periòdic El País, i allí coneix a Baroja, Valle Inclán, Maeztu i Ramón Bueno. Per una crítica pujada de to, el despatxen d'aquest diari, i comença a col·laborar en altres més menudes i on dóna eixida al seu ímpetu anarquista, signant amb diferents pseudònims (Charivari, Cándido, Este, Los tres...). Ja en el segle XX va publicar una trilogia novel·lística amb forts trets autobiogràfics: La voluntad, Antonio Azorín i Las confesiones de un pequeño filósofo. Del segon llibre trau el pseudònim que l'acompanyarà ja tota la resta de la seua obra. A partir de 1910, el seu pensament i la seua obra s'inscriu ja més bé en el conservadurisme. Tot i això, pel seu passat anarquista ha de fugir durant la guerra civil, encara que al final d'aquesta tornarà. Va morir el 2 de febrer de 1967, convertint-se així en el més longeu de la generació del 98, a la qual ell mateix li va posar nom.

L'obra d'Azorín gaudeix hui en dia d'un crèdit desigual. Per un costat té grans admiradors per l'ús precís del lèxic, de la seua escriptura directa, sòbria i concisa; per un altre costat, els seus detractors afirmen que aquesta recreació formal sols és consequència de la seua falta de capacitat creativa, de la seua falta de talent artístic. Siga com siga, Azorín és un dels grans noms de les lletres espanyoles del segle passat.

Ací trobareu més informació sobre aquest autor.

dissabte, 1 de març de 2008

MORT DEL NOVEL·LISTA JOSÉ MARÍA DE PEREDA



José María de Pereda y Sánchez Porrúa va nàixer a Polanco, Cantabria, el 6 de febrer de 1833. La vida d'aquest autor realista i costumista va estar plagada de malaties i fets tristos que van anat convertint-lo, poc a poc, en un home deprimit, decaigut i desanimat. Entre les malaties que va patir es troben el colera (que va contrure el 1855 després de la mort de sa mare), i a l'any següent patí una neurastènia que el va deixar postrat i que no superà durant la seua vida. ´

Va abandonar la literatura dues voltes: la primera per ocupar-se dels seus fills durant quatre o cinc anys. Els seus amics Marcelino Menéndez Pelayo i Gumersindo Laverde l'estimulen per a què torne a escriure. Reprén la literatura iniciant una espècie de segona etapa, més centrada en la narració extensa realista que en le quadre de costums. La segona volta que abandonà la literatura fou definitivament, provocat pel suïcidi en 1893 del seu primer fill, Juan Manuel. Aquest fet li afectà moltíssim i es sumergí en una profunda tristesa i el perseguia un complexe de culpabilitat que derivaren en una crisi existencial i religiosa. S'agravà la seua neurastènia i anys després una apoplexia el deixà hemiplèxic del costat esquerre. Va morir l'1 de març de 1906.

Les seues novel·les estaven ambientades quasi sempre en la muntanya (excepte Pedro Sánchez) i presenten com a tema central l'exaltació i idealització dels costums del poble enfrontat als costums urbans.

Entre les seues obres podem destacar: Escenas montañesas (1864); Don Gonzalo González de la Gonzalera (1879), on ataca el liberalisme i la revolució de 1868; El sabor de la tierruca (1882), Sotileza (1885), on representa l'ambient dels pescadors ; Peñas arriba (1895) i Pacín González (1896): Aquesta última la va publicar després del suïcidi del seu fill i pot fer la impressió que està escrita a desgana.

Per tenir més informació sobre aquest autor aneu ací.