EL TRIOMF D'UNA DONA: VICTORIA KENT

L'efemèrid de hui, a primera vista, no és literària. És més bé el triomf d'una dona coratjosa d'eixes que va obrir camí i fer història.

El 30 d'abril de 1930 Victoria Kent es va convertir en la primera advocada que va defensar un processat en un judici.

Victoria Kent Siano fou una advocada i política republicana que va nàixer a Málaga, el 3 de març del 1892.Viví a Málaga fins el 1917, any en què se'n va anar a Madrid a estudiar el Batxillerat a l'Instituto Cardenal Cisneros, recolzada per sa mare i pels contactes que havia aconseguit son pare. A la seua arribada a la capital s'instal·la a la Residència de Senyoretes. El 1920 ingresa en la Facultat de Dret de la Universitat Central (actual Universitat Complutense de Madrid), on cursa la carrera com alumna no oficial fins al moment de la seua llicenciatura al juny del 1924.

Es col·legia al gener de 1925 i, tot i que no tenia massa interés en exercir la professió davant dels tribunals, no tardà a tenir la seua primera intervenció com a advocada defensora. Es feu famosa el 1930 en defensar davant del Tribunal Suprem de Guerra i Marina a Álvaro de Albornoz, membre del Comité Revolucionari Republicà, detingut i processat juntament amb aquells que posteriorment formaren el Gobern provisional de la República, arrel de la Sublevació de Jaca del desembre del 1930. Fou la primera dona al món a intervenir davant un consell de guerra, aconseguint l'absolució del seu defensat. Afiliada al Partit Radical Socialista, fou elegida el 1931 diputada de les Corts Constituents per Madrid i designada personalment pel President de la República Alcalá-Zamora Directora General de Presons, càrrec que desempenyà amb l'objectiu d'aconseguir la rehabilitació dels presos, i que ocupà fins l'any 1934.

La seua direcció com a cap de les presons espanyoles fou molt significatiu. Continuà camb la tasca començada al segle passa per la precursora Concepción Arenal; de fet, quan manà retirar totes les manilles i cadenes de les presons feu que modelaren amb el metall una estatua de Concepción Arenal. Es dedicà intensament a la reforma de las presons espanyoles, sota el criteri de que las societats estan obligades a recuperar el delinqüent com a persona activa, i que lespresons són el'instrument per fer-ho. Ordenà la millora de l'alimentació delos presos, permeté la llibertat de culte a las presons, establí els permisos per raons familiars, tancà 114 centres penitenciaris per estar en pèsimas condicions, ordenà construir la nova Presó de Dones de Las Ventas, a Madrid, on no existien cel·les de càstig, i creà el Cos Femení de Presons, per a les presons de dones, i l'Institut d'Estudis Penals, la direcció del qual encomanà al seu mestre Jimenéz de Asúa.

Amb motiu de les discusions per conseguir el sufragi femení, es posicionà en contra d'atorgar de forma inmediata el vot a les dones. La seua opinió era que la dona espanyola no tenia en aquell moment la suficient preparació social i política per a votar responsablementee, per la qual cosa, i per influència de l'esglèsia, el seu vot seria conservador, cosa que perjudicaria als partits d'esquerres. Va sostenir una polèmica al respecte amb una altra representant feminista a les corts, Clara Campoamor. Açò li donà una certa impopularitat, i no va obtenir l'acta de diputada en les eleccions del 19 de novembre de 1933. L'any següent abandonà la Direcció General de Presons.Durant la Guerra Civil esfeu càrrec de la creació de refugis per a xiquets i de les guarderies infantils. El govern de la República la envià a França com a Primera Secretaria de l'ambaixada republicana a Rarís, per a que s'encarregara de les evacuacions dels xiquets. Romangué a França fins al final de la guerra; quan acabà colaborà en l'eixida dels refugiats espanyols cap a Amèrica. To i això, no va poder seguir el mateix camí i la invasió nazi la va sorprendre a França. Viví fins a l'alliberament amb una identitat falsa: la de Madame Duval. El 1948 marxà a Mèxic. L'ONU, la va cridar el 1949 i viatjà a Nova York per a col·laborar en la Secció de Defensa Social. Encara que viatjà a Espanya el 1977, tornà a Nova York, on passà la resta dels seus dies fins a la seua mort el 1987.

Victoria Kent va escriure una llibre, barreja entre assaig i biografia, Quatre anys a París (1948). Relata ací els anys en què va romandre amagada a París després de la invasió nazi, perseguida per la Gestapo i per la policia franquista. Un testimoni únic, fidel reflex d'una època molt difícil, amb elements de novel·la d'intriga i, alhora, un excel·lent assaig sobre la llibertat, que sorprén al lector per les grans qualitats literàries de la seua autora.
El llibre el podeu trobar actualment publicat en l'editorial Gadir, en castellà. La referència és: Cuatro años en París (1940-1944), Victoria kent, Gadir Ensayo y biografía.
ISBN 10:84-935382-1-3; ISBN 13: 978-84-935382-3.

MORT DE L'ESCRIPTOR CONSTANTÍ KAVAFIS

El dia 29 d'abril de l'any 1933 va morir a Alexandria el poeta Constantí Kavafis. D'aquest autor vam parlar el dia 17 d'abril, ja que era l'aniverasari del seu naixement. Avui fa anys de la seua mort. Però com que tenim l'ocasió, aprofundirem una mica en el seu estil i obra important, i penjaré alguns poemes.

Com van dir, Kavafis va nàixer i morir a Alexandria, però no va viure tota la seua vida. Va viure seta anys a Liverpool, i aquests anys en Anglaterra -entre els nou i els desset-, foren definitius per a la seua formació. Va aprendre anglés, conegué els costums victorians, escrigué els seus primers poemes i va llegir els escrits de Shakespeare, Browning i Wilde, dels quals hi ha resonàncies en els seus versos.

Tornà a Alexandria el 1882, i allí romangué fins al final dels seus dies. Per contra del que es sol pensar després de llegir els seus poemes eròtics, la vida alexandrina de Kavafis fou poc dramàtica, fins i tot el seu aïllament literari, que considerà no del tot perjudicial per al creixement de la seua obra.

L'estil de Kavafis rebutja conscientement la retòrica, però mostra un allunyament greu i intel·ligent, solemne i irònico alhora. Pels seus poemes desfilen joves que es prostitueixen, però alhora ingenus i desitjables, personatges històrics contemplats en els moments de major humanitat, gent anònima del carrer i objectes corrents que de sobte prenen un profund valor simbòlic, com per exemple les espelmes enceses i apagades que representen el decurs de la vida.

Els poemes històrics més inspirats pinten amb gran força quadres realistes i decadents d'un passat poc conegut i certament fascinant: l'orient hel·lènic, des de l'antiguitat fins al present; els regnes grecs postalexandrins, la subjeció a Roma, Bizanci, l'ascens del Cristianisme i la convivència d'alò pagà i cristià. Demostra que, com creien els grecs, la història és cíclica, i unfla els sentiments de la nostàlgia i de la por a allò desconegut en les seues evocacions. Poseeix el secret de recrear l'atmòsfera quotidiana dels temps ja passats.
En els seus poemes homoeròtics, asoma la fleblesa i la debilitat que ens cerca en els pitjors moments, l'atracció sexual intensament física lligada moltes voltes al sentiment de culpa cristià i la impotència davant del pas del temps.

EN LA PEQUEÑA CIUDAD SIN ALEGRIA
En la pequeña ciudad sin alegría

trabaja como empleado en un gran almacén.

Es muy joven.

Espera que pasen dos o tres meses

y que la afluencia de clientes disminuya,

para volver a la metrópoli

y sumergirse en el movimiento, en las distracciones.

Espera, y esa noche, en la pequeña ciudad sin alegría,

está acostado en su lecho, presa del deseo.

Toda su juventud arde en pasión,

hermosa juventud llevada

por el bello arrebato de los sentidos.

En sueños, la voluptuosidad vino a él.

En sueños, cree poseer el cuerpo, la carne deseada.

LA CIUDAD

Dijiste: "Iré a otra ciudad, iré a otro mar.

Otra ciudad ha de hallarse mejor que ésta.

Todo esfuerzo mío es una condena escrita;

y está mi corazón - como un cadáver - sepultado.

Mi espíritu hasta cuándo permanecerá en este marasmo.

Donde mis ojos vuelva, donde quiera que mire

oscuras ruinas de mi vida veo aquí,

donde tantos años pasé y destruí y perdí".

Nuevas tierras no hallarás, no hallarás otros mares.

La ciudad te seguirá. Vagarás

por las mismas calles. Y en los mismos barrios te harás viejo

y en estas mismas casas encanecerás.

Siempre llegarás a esta ciudad. Para otro lugar -no esperes-

no hay barco para ti, no hay camino.

Así como tu vida la arruinaste aquí

en este rincón pequeño, en toda tierra la destruiste.

VUELVE

Vuelve muchas veces y tómame,

sensación amada, vuelve y tómame-

cuando se despierta la memoria del cuerpo

y un viejo deseo cruza de nuevo por la sangre,

cuando los labios y la piel recuerdan

y sienten como si volvieran a tocar.

Vuelve muchas veces y tómame en la noche,

cuando los labios y la piel recuerdan.

MORT DEL FILÒSOF JACQUES MARITAIN

Jacques Maritain va ser un filòsof francés nascut el 18 de novembre de 1882 a parís, i que va morir un dia com avui de l'any 1973 a Toulouse.

Jacques va estudiar al Liceu Enric IV i a la Sorbona. El 1904 es va casar amb Raïssa Oumansoff, una immigrant jueva d'origen rus, amb la qual compartí moltes de les seues inquietuts intel·lectuals i la seua obra, ja que cap dels dos considerava que la ciència poguera explicar ella sola qüestions existencials de caràcter vital. Per consell de Charles Péguyvan la parella assistí a les classes de Henri Bergson qui, paral·lelament a la deconstrucció del "cientisme", els comunicà el "sentit de l'absolut".
El 1906, Jacques i la seua dona es converteixen al catolicisme (era fill d'una família protestant), fet transcendental tant en la seua vida com en la seua obra. El 1907 es traslladen a Heidelberg, on Jacques estudià biologia sota la direcció de Hans Driesch; les teories neovitalistes d'aquest el van atraure molt, ja que es vinculaven a les concepcions de Bergson. Posteriorment Raïssa va caure malalta i durant la convalescència va conéixer l'obra de Tomás de Aquina, i al seu torn, va fer que Jacques s'hi interessara; a partir d'ací es dedica a l'estudi i divulgació de l'escolàstica tomista.
Va ser professor de filosofia del Liceu Parisién i des del 1914 a l'Institut Catholique. Va impartir cursos en universitats de tota Europa, Estats Units i Canadà.
La seua influència filosòfica i religiosa sobre alguns joves intel·lectuals propers a l'Acció Francesa i el seu estímul a les iniciatives d'Emmanuel Mournier van contribuir, a principis dels anys 30, al naixement del personalisme dels no conformistes dels anys 30. Profunditzà en paral·lel la reflexió política i social en Humanisme Integral, del 1936.
Antitotalitari, animà la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i se refugià en Nordamèrica, on estava ensenyant en el moment en què donà inici el conflicte. El 1945-48 fou ambaixador de França en el Vaticà. El 1947 presidí la delegació francesa en la segona assemblea general de la Unesco (Mèxic).
L'any següent ocupà la càtedra de filosofia en la Universitat de Princeton. El 23 de juny de 1961 va rebre el premi de Literatura de l'Acadèmia francesa.
A partir de 1961, Jacques Maritain viví amb els Germanets de Jesús a Toulouse. Des de la creació d'aquesta orde el 1933, havia exercit influència intel·lectual en ella. Es feu Germanet el 1970.
Format a l'escola de Lovaina del cardenal Mercier, ben assabentat de les millors essències aristotèliques i tomistes, coneixedor profund de les noves orientacions ideològiques, arribà a ser un dels principals representants del neoescolasticisme, els principis del qual aplicà, dins de la més estricta ortodoxia, a la solució dels problems moderns. Sintetitzà en torn al realisme tomista, l'escolàstica, les concepcions del iusnaturalisme o dret natural de Francisco de Vitoria i Hugo Grocio, la doctrina catòlica, l'existencialisme i el vitalisme. Considerava que la realitat es podia coneixer per la ciència, la filosofia, l'art o la revelació, per la qual cosa no rebutjà els treballs purament metafísics i epistemològics.

Us enllace una pàgina de la University of Notre Dame, la del Jacques Maritain Center, on trobareu obres, treballs, discursos, influència i influències d'aquest autor... la pàgina està en anglés.

NAIXEMENT DEL DRAMATURG WILLIAM SHAKESPEARE

La data del 23 d'abril és coneguda per haver fet coincidir les morts de dos dels grans escriptors de les lletres universals: William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Però del seu naixement coneguem menys: un 25 d'abril de l'any 1563 va nàixer l'autor anglés, encara que tradicionalment s'ha establert també el 23 d'abril com a data del seu naixement per ser Sant Jordi el patró d'Anglaterra.

William era el tercer dels vuit fills i primer baró del matrimoni Shakespeare. No es té notícia exacta del pas del jove William per l'escola local, però se suposa que , com a fill d'una família acomodada, va ser alumne d'ella. Els alumnes assistien a l'escola des dels vuit fins els quinze anys i l'ensenyament se centrava en el llatí. A les classes superiors l'ús de l'anglès estava prohibit i els alumnes devien adquirir un respectable coneixement de la llengua i literatura llatines. Prevalia l'estudi de l'obra de Esop, traduïda al llatí, d'Ovidi i de Virgili.

No hi ha notícia exacta de la dedicació de Shakespeare en deixar l'escola fins el 28 de novembre del 1582 quan, a l'edat de 18 anys, es va casar amb Anne Hathaway, de 26 anys, amb qui va tenir tres fills: Susanna, nascuda el mateix any del casament, i els bessons Judith i Hamnet, nascuts el 1585. El 1587 Shakespeare va començar a treballar a Londres com a actor de teatre. La primera vegada que tenim notícies d'ell com a actor i autor és el 1592, en un escrit pòstum del dramaturg Robert Grenne, on fa referència a Shakespeare en les frases : “Cor de tigre embolcallat en pell d'actor.”, i “Es pensa que és l'únic sacsejaescenes del país.” És una al·lusió a l'obra Enric VI, amb la qual Shakespeare va tenir un èxit formidable

La seva primera obra literària va ser un poema eròtic titulat Venus i Adonis, que data de 1593. El 1594, Shakespeare s’associa a la companyia de Lord Chamberlain, cosí de la reina. A partir d'aquest moment, Shakespeare obtindrà tot un seguit d'èxits, que els seus contemporanis de major nivell cultural van rebutjar per considerar el teatre un vulgar entreteniment. En poc més de dos anys escriurà Romeo i Julieta, El somni d'una nit d'estiu, Ricard II, El mercader de Venècia i L’amansiment de la fúria. Amb totes aquestes obres inaugura un estil dramàtic nou: un estil poètic, refinat i enginyós, en el qual la musicalitat del vers gairebé és tan important com l'acció mateixa.

Quan mor la reina Elisabeth, Jaume I, el nou rei, adopta la companyia de Shakespeare com a "Companyia del Rei". És a partir d'aleshores que el seu art entra en un període intens dominat per la visió tràgica, cosa que es palesa en Macbeth, Otel·lo, El rei Lear, Timó d'Atenes, Antoni i Cleopatra i Coriolà.
El 1608, l'autor Richard Burbage obté la llicència per actuar en un espai tancat. Shakespeare no segueix el camí marcat pels seus contemporanis pel que fa als estils nous que aquest canvi afavoreix. En lloc dels drames realistes i sàtires urbanes de moda, comença a cultivar un nou gènere, el romanç: barreja de tragèdia, comèdia i drama líric, copiant efectes habituals de les mascarades luxoses de la cort, com ara, coreografies, balls, maquinària que permet elevacions, aparicions, etc. Cimbelí, Conte d'hivern i La tempesta són obres que presenten situacions romàntiques.

El 1597 va comprar una casa a Stratford, on va anar a viure després de morir sa mare el 1608 (es creu que a partir d'aleshores Shakespeare es va anar allunyant cada vegada més de l'enrenou de Londres i es va retirar a Stratford-upon-Avon).El 23 d'abril de 1616, morí William Shakespeare (segons la llegenda, després d'una borratxera).

El 25 d'abril va ser enterrat al presbiteri de l'església d'Stratford. Els seus companys, set anys més tard, li van retre el millor homenatge en publicar les seves obres completes, el Folio de 1623. Aquest llibre ha acabat essent la base de totes les edicions i representacions posteriors de la seva obra i, en darrer terme, de la seva immortalitat.

En el seu retir col·laborà, però, amb dramaturgs joves en un parell d'obres més: Enric VIII i Els dos nobles cosins.

William Shakespeare és sens dubte l'escriptor més referencial de tota la cultura occidental. Després de la Bíblia, la seva obra ha estat la més traduïda a gairebé totes les llengües amb gramàtica pròpia. Potser la grandesa de Shakespeare sigui la d'haver-se sabut referir a una àmplia gamma de conflictes d'abast universal des d'una perspectiva totalment humana i allunyada de l'abstracció i l’erudició. La força dramàtica de les obres de Shakespeare aconsegueix implicar a l'espectador (o al lector) com gairebé cap altra. El vívid pathos dels seus personatges, l'agilitat del seu llenguatge i l'enginy de les seves composicions traspassen qualsevol restricció espai temporal per a convertir-se en els prototips de totes les passions humanes.

Us enllace aquesta pàgina on trobareu la seua biografia, cronologia, la seua carrera teatrel, un article sobre la polèmica de l'autoria de les seues obres i comentaris d'aquestes.

MORT DEL NOVEL·LISTA ALEJO CARPENTIER

Alejo Carpentier y Valmont va nàixer en La habana, Cuba, el 26 de desembre del 1904. Carpentier fou el fill d'una professora d'idiomes rusa i d'un arquitecte francés. Se traslladà amb la seua família a París i assistí al liceu de Jeanson de Sailly, on començà a estudiar Teoria de la música (posteriorment portaria a cap importants investigacions sobre la música popular cubana). A la tornada a Cuba començà els estudis d'arquitectura. El 1924 començà a treballar com a periodista.De 1945 a 1959 visqué a Venezuela, visitant algunes inhabitables zones prop del riu Orinoco; aquests llocs l'inspiraren per al seu anònim país sudamericà en què situa bona part de Los pasos perdidos.Torna a Cuba després de la Revolució del 1959 i treballa com a director de la Impremta Nacional i desempenyà diversos càrrecs diplomàtics per al gobern revolucionari. Carpentier rebé la influència directa del surrealisme, i escrigué per a la revista Révolution surréaliste, per encàrrec del poeta i crític literàri francés André Breton. Tot i la seua curta producció narrativa, Carpentier està considerat com un dels grans escriptors del segle XX. Ell fou el primer escriptor latinoamericà que afirmà que Hispanoamèrica era el barroc americà obrint una via literària imaginativa i fantàstica, però basat en la realitat americana, la seua història i mites. El 1977 rep el Premi Cervantes i el 1979 el Premi Médici francés. Morí el 1980 a París, on era ambaixador de Cuba.

Carpentier, ampliament conegut per l'estil barroc dels seus escrits i la seua teoria de "allò real meravellós", té entre les seues obras més famoses Alabado sea el Señor (1933) sobre el folklore i mitologia afrocubans, El reino de este mundo (1949) i Los pasos perdidos (1953). Fou al pròleg de El reino de Este Mundo, una novel·la sobre la Revolució haitiana, on descrigué la seua visió de "allò real meravellós" o allò meravellós real, que alguns crítics interpreten com sinònim del Realisme màgic, del qual se'l considera precursor; va influir notablement en la literatura latinoamericana durant el seu famós periode d'auge.

"Hombre de mi tiempo soy, y mi tiempo trascendente es el de la Revolución Cubana. Escritor comprometido soy y como tal actúo... trataré de realizar las teareas que aún me quedan por cumplir en el Reino de este mundo."

Carpentier, com ell mateix es considera, era un home del seu temps. Decidí abordar la realitat americana descubrint en tot la seua fantàstica existència, la majestuositat d'un continent on allò més meravellós podria trobar-se a cada pas, des de la incontenible Haití, fins al Gran Riu (Orinoco), i també, per suposat, tota la riquesa expressiva de Cuba i el Carib, escenaris principals de les seues novel·les.
Escriptor universal, proporcionà amb la seua apropiació d'Amèrica, a través d'allò real meravellós i la seua escriptura barroca, una nova línia creadora que el fan trascendir en la seua narrativa, indicant nous camins en la novel·la latinoamericana. Periodista, musicòleg, crític d'art, permití una comunicació entre el Vell Continent i Amèrica en matèria de cultura.

Ací us remet el lloc web oficial d'aquest escriptor, amb la biografia, bibliografia, influència i una ampla galeria de fotos. En aquesta pàgina trobareu la biografia i fragments de textos.

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PLA

Avui és el dia del llibre. Felicitats a tots aquells qui amem les paraules. I tots sabem per què el dia del llibre el 23 d'abril. Però hi ha un altre autor que va morir un dia com avui de l'any 1981 i queda un poc apartat pel fet de ser el dia que és, així que vaja des d'ací l'homenatge a Josep Pla i Casadevall, potser l'escriptor català més llegit i més popular de les últimes èpoques. Va nàixer un 8 de març de 1897 a Palafruguell, al si d'una família de propietaris rurals. Estudià la carrera de Dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els cercles literaris del moment, especialment les tertulies de l'Ateneu. S'orientà cap al periodisme, que exercí en català i castellà, segons el periòdic en què colaborà, generalment com a corresponsal, fins la Guerra Civil espanyola, entre d'altres: Las noticias, La publicidad i La veu de Catalunya, de Barcelona: El sol i Fígaro, de Madrid. Els seus primers llibres són: Coses vistes (1925; de caràcter miscelani); Madrid (1929; de contingut autobiogràfic), o Francesc Cambó (1928; polític). Aquests llibres projectaren ja el perfil d'un Josep Pla lúcid i sensual, crític i conservador, d'una gran sagacitat verbal, que busca els seus registres expressius en la llengua parlada. La Guerra Civil l'obligà a viure a França i Itàlia. El 1939 tornà i, condicionat per les circumstàncies polítiques, comença a escriure en castellà: articles per al semanari Destino i llibres com Humor honesto y vago (1942) o El pintor Joaquín Mir (1944), que més tard foren reelaborats en català pel mateix autor. Amb Viatge a Catalunya (1946) obri un llarg període d'intensa activitat, que inclou un primer intent de publicació de les seues obres completes.

Finalment la producció de Josep Pla queda estructurada en els 46 volums d'Edicions Destino. Més enllà de l'aparent diversitat temàtica i formal, el lector pot percebre com aquests volums conflueixen en un espai unitari, on es van teixint les extenses memòries de l'autor, concebudes com una crònica de la seua època.Aquesta original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, fou essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seus cròniqus periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoni de la història del segle XX. Tot açò, unit al fet de seguir essent l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seua mort, l'ha consagrat de forma unànime com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Vull recomanar avui el seu llibre Quadern gris (1966), considerat un dels millors textos de l'autor i un dels més importants de la literatura europea del s. XX. És un text memorialístic basat en un dietari personal dels anys vint que l'escriptor reelaborà profundament per la seva publicació com primer tom del seu gegantina Obra completa. El quadern gris, anomenat així pel color de les tapes del primitiu esborrany del text, és la història de formació cultural i personal del seu protagonista, de la configuració de la seva actitud vital davant la societat que l’envolta. L'escriptor pren posició contra la literatura de la seva època i contra el propi fet literari entés com a simple esteticisme o expansió sentimental d'un subjecte. Per a Pla la literatura és un mètode que permet aclarir i ordenar el pensament, una activitat racional destinada a entendre el món i a la seva gent.Pla reflecteix en aquesta com en els seus altres obres, amb un estil magistral, de sorprenent senzillesa i claredat, la seva visió del món, l'enorme valor del concret, del petit i insignificant, del modest però indispensable per a l'ésser humà.

Acabaré amb una frase de l'autor molt adequada per al dia que és avui:

"La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...]
La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixadignitat".

Pel que fa a informació de Pla a la xarxa he trobat moltes pàgines, però us remet les més interessants:
- Aquesta és sens dubte la més interessants i completa. Té des de l'arbre genealògic fins a fotos i videos, passant pel seu ideari i els seus viatges.

- En aquesta trobareu la biografia, anàlisis d'algunes obres seues i articles que sobre ell s'han publicat.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR VLADÍMIR NABÓKOV

Avui és l'aniversari de l'escriptor Vladímir Vladímirovich Nabókov, que va nàixer el 1899. Aquest escriptor d'origen rus que es va nacionalitzar estadounidense, escrigué les seues primeres obres en rus, però es va fer internacionalment famós com a mestre de la novel·la amb la part de la seua obra escrita en anglés. De fet, va traduir moltes d'aquestes obres primerenques a l'anglés, a voltes amb la col·laboració del seu fill Dimitri, col·laboració que per altra banda no li feia falta, ja que ell era fill d'una família rica i aristrocràtica de San Petersburg (on es cria durant la seua infantesa i joventut), i la família parlava rus, anglés i francés; per la qual cosa, Nabókov fou trilimgüe des de molt menut.

Pel fet de ser aristòcrates, el 1919 han d'eixir de Russia per fugir de la Revolució Rusa, i s'exilien a Alemanya.

En l'any 1922 es gradua a la Universitat de Cambridge amb la màxima qualificació; però eixe mateix any ocorre una altre fet en la seua vida: son pare mor assassinat.

Amb el pseudònim de Vladimir Sirin començà a escriure per als diaris dels emigrants rusos a Berlín, on viví del 1923 al 1937. Passà a França els tres anys següents, on abandonà el rus i començà a escriure en Anglés; el 1940 es traslladà a Estats Units fugint dels horrors de la II Guerra Mundial (el seu germà Serguei moriria en un camps de concentració alemnay el 1944), i adoptà la nacionalitat estadounidense 5 anys després. El 1959 Nabokov es va establir Suïssa, on visqué reclós fins el 2 de juliol de 1977. Morí a Montreux.

Nabókov és famós pels arguments complexos, els intel·ligents jocs de paraules i l'ús de l'aliteració. La seua novel·la sobre els escacs, La defensa de Lùzin (1930), consagrà a Nabokov com un dels principals valors de la jove generació d'escriptors emigrats de Russia. Durant els cinc anys següents escrigué quatre novel·les i un conte, entre els quals destaquen Desesperación i Invitado a una decapitación. Però no obtingué fama i notorietat fins a la seua novel·la Lolita (1955), obra que suposà la seua consagració com escriptor. Aquesta novel·la narra la intensa i obsessiva relació d'un home madur i culte amb una adolescent precoç, i pot considerar-se com un estudi de l'amor i el desig sexual. Aquesta i les seues altres novel·les, especialment Pálido fuego (1962), li proporcionaren un lloc entre els grans novell·istes del segle XX.

El territori exclusi de Nabókov és la tragicomèdia complexa, en què el temps i l'espai es condensen o s'expandeixen, i les metàfores i els símils es barregen en un joc intens. Com digué el mateix autor: "Encara que camine sempre a la vora de la paròdia, ha d'haver, per una altra banda, un abisme de serietat".

En aquesta pàgina trobareu fotografies de la seua vida i fragments d'obres. En aquesta altra hi ha una entrevista que li realitzà Bernard Pivot a l'autor el 1975.

MORT DEL NOVEL·LISTA MARK TWAIN

Samuel Langhorne Clemens va nàixer el 30 de novembre de l'any 1835 a Florida, lloc on els seus pares havien emigrat a la vora d'un pròsper oncle seu, John, propietari d'una botiga, una granja i uns vint esclaus negres. Als quatre anys, la seva família es va traslladar a Hannibal (Missouri), port fluvial del riu Mississippi i allà va realitzar els seus primers estudis. Hannibal va servir d'inspiració per al poble fictici de Sant Petersburg en Les Aventures de Tom Sawyer i Les Aventures d'Huckleberry Finn. En aquesta època, Missouri era un estat esclavista i el jove Twain estava familiaritzat amb l'esclavitud, tema que va explorar més tard en els seus escrits.La seua infantesa va estar caracteritzada per una pobra educació limitada a la seua assistència en l'escola pública, i una primerenca defunció de son pare, que el va espentar en certa manera a treballar amb tan sols 12 anys en un parell d'impremtes com a aprenent. A partir d'aleshores el món periodístic i el literari el van acompanyar durant la resta de la seua vida.

Va treballar en unes quantes impremptes de ciutats molt distintes i posteriorment en servicis navals a través del riu Mississipi; fins i tot, obligat per la Guerra Civil, va treballar a les mines de plata de Nevada, però ni açò ni la seua tasca periodística li van aportar res destacable econòmicament, però sí el suficient material autobiogràfic com per a començar a escriure una important quantitat d'obres narratives. Les seues obres es van estendre per Amèrica del Nord i Europa, atés que ell mateix també va viatjar pels dos continents, fent-se conéixer i adquirint inesgotables coneixements, experiències i anècdotes per a produir narracions una darrere d'una altra; no obstant això, van ser dos llibres els que van estendre la seua fama fins a l'actualitat: Les aventures de Tom Sawyer (1876) i Les aventures de Huckleberry Finn (1884) compten amb quasi deu anys de diferència entre ambdós, però mantenen en tot moment l'estil característic de Mark Twain. Humor i ironia es fonen en estes dos inseparables obres, quasi de forma més destacada que en la resta de les seues produccions. Però el caràcter humorístic de les mateixes no ha de confondre's amb un estil còmic, sinó com una forma més amena de presentar la realitat més crua de la societat de la seua època. El realisme, junt amb el caràcter autobiogràfic, està present en totes les seues obres. Més dolorosament en estes dos, on es mostra sense cap pudor fins on és capaç d'arribar la crueltat humana.

Samuel Langhorne Clemens va ser un reconegut autor satíric, mordaç i molt realista. L'estatus com a escriptor de gran calibre i d'envejable inspiració, va ser el que el va mantindre en boca de tots els seguidors de la seua escriptura, que van veure reconegut públicament el seu gran talent amb el doctorat Honoris Causa, atorgat per la Universitat d'Oxford (Anglaterra), en 1907.

Va morir el 21 d'abril del 1910 a Redding (Connecticut).

Ací enllace una pàgina completa de l'autor en anglés.

MORT DEL POETA GABRIEL CELAYA

Rafael Gabriel Juan Múgica Celaya Leceta va nàixer a Hernani el 18 de març de 1911, i fou un dels poetes més importants de la generació de postguerra. El fet que el seu nom fóra tan llarg li va facilitar signar els seus escrits amb diferents noms: Rafael Múgica, Juan Lecetao amb el que es consagraria, Gabriel Celaya.

Entre els anys 1927 i 1935 va viure a la Residència d'Estudiants mentre estudiava ingenieria industrial presionat per son pare, i allí fou on conegué poetes del 27 com Federico García Lorca i José moreno Villa, i altres intel·lectuals de l'època que l'inclinaren definitivament i per sempre ja cap a la literatura, encara que acabà la carrera i es dedicà durant un temps a portar l'empresa familiar.
L'any 1946 va fundar, junt amb la seua inseparable Amparo Gastón, la col·lecció de poesia Norte, que pretenia fer de pont entre la poesia de la generació del 27, la de l'exili i l'europea.

El 1946 publica Temptatives, llibre en prosa en què signa per primera volta com Gabriel Celaya. Aquesta primera etapa és de caràcter existencialista.

Als anys 50 s'integra a l'estètica del compromís i juntament amb Blas de Otero i Eugenio de Nora defensa una poesia no elitista, al srvici de les majories i que servisca per canviar el món. Quan aquest model de poesia social entrà en crisi, Celaya tornà als seus inicis poètics. També va assajar l'experimentalisme i la poesia concreta a Camps semàntics (1971).

El 1986 li reconeixen la seua obra atorgant-li el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles pel Ministeri de Cultura.

En definitiva i com s'ha observat, l'obra de Celaya constitueix una gran síntesi de quasi totes les preocupacions i estils de la poesia espanyola del s. XX.

Va morir un dia com avui de l'any 1991 a Madrid, i les seues cendres foren escampades pel seu Hernani natal.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,

mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,

fieramente existiendo, ciegamente afirmado,

como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades:

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas

que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,

piden ser, piden ritmo,

piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,

con el rayo del prodigio,

como mágica evidencia, lo real se nos convierte

en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo

cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren

y canto respirando.

Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas

personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,

y calculo por eso con técnica qué puedo.

Me siento un ingeniero del verso y un obrero

que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta

a la vez que latido de lo unánime y ciego.

Tal es, arma cargada de futuro expansivo

con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es algo como el aire que todos respiramos

y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo

como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.

Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Aquesta pàgina és molt completa i aporta gran informació sobre l'autor, a banda de posar textos seus, dibuixos, bibliografia, fotografies i altres enllaços. En aquesta i aquesta altra trobareu textos.

NAIXEMENT DEL POETA CONSTANTÍ KAVAFIS

El dia 17 d'abril de l'any 1863 va nàixer un dels poetes mediterranis actuals més importants, i una figura fonamental per a la literatura i la poesia grega del s. XX.

Kavafis va nàixer a Alexandria, Egipte, on son pare era un ric comerciant. Després de la mort de son pare el 1870 la família va haver d'emigrar a Liverpool. Constantí retornà a Alexandria el 1882 i allí va romandre tota la seua vida, fins que morí el 1933. Al seu retorn a Alexandria va treballar, en un principi, com a periodista, i després al Ministeri Egipci d'Obres Públiques, durant trenta anys.

Autocrític implacable, moltes voltes afectat per la seua pròpia heterodòxia, Cavafis publicà poc durant la seua vida, entre el 1891 i el 1904. Va tenir poc èxit en vida, potser per la seua temàtica fortament urbana i introspectiva i perquè rebutjà els valors tradicionals del cristianisme, l'ètica heterosexual, el nacionalisme i el patriotisme. Des del 1930 la seua influència és important, no sols en els joves grecs, sinó en els escriptors estrangers; però és després de la seua mort quan la seua reputació augmentà fins arribar a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns i un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna. L'obra de Kavafis començà a coneixer-se fora de Grècia a través de les referències de l'estudi d'E.M. Forsters sobre Alexandria (Alejandría: historia y guia (1923)). A partir d'aquesta època els escrits crítics sobre la seua obra es multipliquen; potser el millor siga El cuarteto de Alejandría, De Lawrence Durrell (1957-1960).

L'obra de Kavafis, des d'uns inicis alimentada por la lectura de parnasians i simbolistes francesos, és madura, exigent, habitada per una refinada cultura grecollatina i una subtil ironia. Obra corregida sense descans fins la perfecció (alguns poemes foren elaborats al llarg de deu anys), consta de cent cinquanta-quatre poemes que considerà acabats i formen l'edició canònica, més cert grup d'altres composicions que, en la seua opinió, no havien trobat encara la seua forma definitiva. Interessat per la història, Kavafis va composar amb freqüència poemes no sobre grans moments històrics, sinó sobre les decadències després d'aquests, com el famós Esperant els bàrbars, El Déu abandona a Antonio o Ítaca; algunes frases d'aquestes composicions han passat a ser proverbials. També són molt llegits hui els seus poemes homoeròtics, que canten les excel·lències sensuals de l'amor furtiu, com Recorda, cos.... Els millors poemes de Kavafis concentren l'experiència humana d'una forma intemporal i por tot això han influït notablement a autors de la poesia de l'experiència, com Luis Cernuda o Jaime Gil de Biedma.

ITACA

Cuando partas hacia Itaca
pide que tu camino sea largo
y rico en aventuras y conocimiento.
A Lestrigones, Cíclopes
y furioso Poseidón no temas,
en tu camino no los encontrarás
mientras en alto mantengas tu pensamiento,
mientras una extraña sensación
invada tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones, Cíclopes
y fiero Poseidón no encontrarás
si no los llevas en tu alma,
si no es tu alma que ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que muchas mañanas de verano hayan en tu ruta
cuando con placer, con alegría
arribes a puertos nunca vistos.
Detente en los mercados fenicios
para comprar finos objetos:
madreperla y coral, ámbar y ébano,
sensuales perfumes, -tantos como puedas-
y visita numerosas ciudades egipcias
para aprender de sus sabios.
Lleva a Itaca siempre en tu pensamiento,
llegar a ella es tu destino.
No apresures el viaje,
mejor que dure muchos años
y viejo seas cuando a ella llegues,
rico con lo que has ganado en el camino
sin esperar que Itaca te recompense.
A Itaca debes el maravilloso viaje.
Sin ella no habrías emprendido el camino
y ahora nada tiene para ofrecerte.
Si pobre la encuentras, Itaca no te engañó.
Hoy que eres sabio, y en experiencias rico,
comprendes qué significan las Itacas.

En aquesta pàgina trobareu 9 dels seus poemes més famosos (entre ells Esperant els bàrbars, El Déu abandona Antonio i Ítaca); en aquesta altra en teniu molts més, entre ells els seus poemes canònics.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ANATOLE FRANCE

Pel que sembla, aquesta és la semana dels escriptors francesos, ja que l'escriptor que ens acompanya avui és Jacques Anatole François Thibault, conegut amb el pseudònim d'Anatole France.

Aques fill de llibrer va nàixer a París el 16 d'abril de 1844 i, encara que va estudiar a l'escola Stanislas de París, la major part de la seua cultura fou autodidacta, i la va haver d'agrair a l'ofici patern, ja que des de ben menut fou un lector insaciable.

Les seues primeres obres publicades foren Poemes daurats (17873) i l'obra teatral en vers El pont de Corint (1876). Però no va aconseguir un estil propi i depurat fins la seua primera novel·la, El crim de Silvestre Bonnard (1881), on exhibia la seua habilitat estilística, amb una subtil ironia i una genuïna compassió, característiques que apareixen al llarg de tota la seua obra.

El 1883 s'uneix a Madame Arman de Cavaillet, qui li inspirà gran quantitat de treballs i promociona els seus escrits ajudant-se de la seua àmplia xarxa de relacions socials.

France es trobava entre els intel·lectuals francesos,juntament amb Émile Zola, que exigiren l'exculpació, amb èxit, d'Alfred Dreyfus, un capità de l'exercit francés acusat de traïció. De fet, va retornar la seua Legió d'Honor quan li va ser retirada a Zola. Entre les seues obres d'aquesta etapa cal desctacar els assaigs crítics La vida literària (1888), les novel·les Thais, cortesana d'Alexandria (1890) i El lliri roig (1894), i la tetralogia de novel·les Història contemporània (1897-1901); totes aquestes obres fan una àcida anàlisi del nefastes efectes que el cas Dreyfus va tenir sobre la societat francesa.

Fou nomenat membre de l'Acadèmia Francesa el 1896, i va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1921. A més, va participar en la fundació de la Lliga dels Drets de l'Home.

En els seus últims treballs es va convertir en defensor de causes humanitàries, mitjançant unes intel·ligents defenses dels drets civils, l'educació popular i els drets dels treballadors, alhora que atacà amb brillants sàtires els abusos polítics, econòmics i socials de l'època. Entre aquests tipus d'obres que mostren la seua conciència social estaquen les novel·les al·legòriques L'illa dels pingüins (1880) i La revolta dels àngels (1914), i un relat sobre el regnat del terror durant la Revolució Francesa anomenat Els Déus tenen set (1912).

Va ser col·laborador del diari l'Humanité i va prendre partit contra el Tractat de Versailles, ja que el considerava "una pau injusta". També es comprometé en les causes de la separació de l'església i l'estat, els drets sindicals, contra els presidis militars...

France produí novel·les, obres de teatre, poemes, assaigs de crítica i filosofia i investigacions històriques.

En aquesta pàgina trobareu algunes de les frases d'aquest autor tan compromés socialment.

MORT DE JEAN-PAUL SARTRE

Les vides de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir van anar sempre unides. I com si ho hagueren buscat, les seues morts també. Simone va morir un 14 d'abril de 1986, quasi 6 anys després de Jean-Paul, que va fer-ho el 15 d'abril de 1980. Així, encara que les seues morts les separen quasi 6 anys, a aquest blog apareixen junts. Les casualitats no existeixen.

Aquest filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista polític va nàixer a París el 21 de juny de 1905 i és considerat un dels principals representants de l'existencialisme.

Va ser professor de filosofia des del 1929 fins l'inici de la II Guerra Mundial, ja que en aquest moment s'incorporà a l'exercit. Els alemanys van fer-lo pres des del 1940 fins el 1941. Després de ser alliberat, va fer classes en Neuilly (França) i més tard a París, i va formar part activa(amb Simone) de la Resistència Francesa. Com que les autoritats alemanyes desconeixien les seues activitats secretes, va estrenar la seua obra de teatre antiautoritària Les mosques (1943) i publicà el seu treball més conegut: L'esser i el no-res (al mateix any 43).

El 1945 deixa l'ensenyament i funda, juntament amb Beauvoir i altres, la revista política i literària Les temps modernes.

La majoria dels seus escrits de la dècada dels 50 giren al voltant de qüestions polítiques i de denúnica; se'l considera un socialista independent actiu, ja que les seues crítiques es dirigeixen tant cap a l'URSS com cap als Estats Units en l'època de la guerra freda.

Va rebutjar el Premi Nobel el 1964 ja que, segons explicà, si l'acceptava comprometria la seua integritat com escriptor.

A la seua primera obra filosòfia, L'esser i el no-res, Sartre considerava els humans com essers que creen el seu propi món en rebel·lar-se contra l'autoritat i acceptar la responsabilitat personal de les seues accionsa, sense el recolzament de la societat, la moral tradicional o la fe religiosa. Aquest enfocament, que relaciona la teoria filosòfica amb la vida, la literatura, la psicologia i l'acció política suscità un ampli interés popular que convertí l'existencialisme en un moviment mundial.

Va dir i escriure coses com aquestes:

"L'home està condemnat a ser lliure".

"L'home naix lliure, responsable i sense excuses".

"Desconfie de la incomunicabilitat; és la font de tota violència".

"Qui és autèntic, assumeix la responsabilitat per ser allò que és i es reconeix lliure de ser allò que és."

Per llegir més frases d'ell, podeu anar ací. En aquesta pàgina trobareu una informació més ampliada sobre Sartre i sobre la filosofia existencialista.

MORT DE L'ESCRIPTORA SIMONE DE BEAUVOIR

"No neixes dona, arribes a ser-ho".

Un 14 d'abril de 1986 vam perdre una d'eixes dones magnífiques, criticades i no enteses en la seua època per pensar diferent i viure en consonància amb el que pensava. Simone va ser novel·lista, filòsofa existencialista i assagista. En les seues obres podem veure una Beauvoir que abraça l'existencialisme, el comunisme i l'ateisme.

Va nàixer el 1908 a una família burgesa i educada segons la sòlida moral critiana existent a l'època. Conta a les seues memòries l'impacte que li va causar, en la seua joventut, descobrir la decadència de la religió: deixar de creure en Déu volia dir assumir-se plenament responsable de les seues eleccions.

El 1929 va conéixer Jean-Paul Sartre mentre els dos estudiaven filosofia a la Sorbona, i es va lligar estretament a ell i el seu cercle.

Va ser professora de filosofia en moltes ciutats franceses, fins que l'ocupació alemanya la va allunyar definitivament de l'ensenyament. Durant la Ii Guerra Mundial va viure a la ciutat ocupada, sempre formant part del moviment de la Resistència Francesa. De fet, a la seua primera novel·la, La convidada (1943) parla dels dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que també tractarà a altres llibres posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), novel·la per la qual va rebre el premi Goncourt. Va viatjar per molts països i es va entrevistar amb Fidel Castro, Che Guevara, Mao tse-tung...

Les tesis existencialistes, segons les quals cadascú és responsable de sí mateix, apareixen en tota la seua obra, sobretot en una sèrie d'obres autobiogràfiques, quatre en total, entre els quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (1958) i Final de comptes (1972).

Les seves obres oferixen una visió summament reveladora de la seva vida i el seu temps. Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

Aquest assaig del que parlem ,el segon sexe, és l'obra més representativa de Beauvoir i la que va marcar un abans i un després en la doctrina feminista. Publicada el 1949, va obrir les portes a un canvi del paper de la dona en la societat, tingué un gran impacte mundial i meresqué, fins i tot, crítiques del Vaticà. Per ella, la dona és 'el segon sexe' perquè sempre és definida en relació amb l'home. Les diferències entre home i dona no depenen tant de la biologia com de la societat. La feminitat és, doncs, una etiqueta: 'No neixes dona, arribes a ser-ho', diu Beauvoir en una frase que ha esdevingut una consigna. En la seva vida privada, va mantenir la llibertat: tot i la seva relació amb Sartre des dels vint anys, va tenir alguns altres amors i vida pròpia. D'aquí va sorgir l'aurèola de persona lliure, que vivia al marge de les convencions socials.

Ací us enllace un article molt interessant publicat per l'aniversari del seu naixement. Aquest altre parla de la trascendència de la figura de l'escriptora i la importància del seu compromís.

PUBLICACIÓ DE LA NOVEL·LA MADAME BOVARY

El 12 d'abril del 1857 es publica la novel·la realista Madame Bovary, escrita per Gustave Flaubert. L'obra fou rebuda amb controversia i gran polèmica en l'època, i el seu autor fou processat per atemptar contra la moral. En canvi, en l'actualitat se la considera una de les novel·les que donaren inici a la narrativa moderna.
L'autor, Gustave Flaubert, fou un escriptor francés considerat un dels majors novel·listes occidentals, conegut per l'escrupolosa devoció que tenia pel seu art i estil; el millor exemple d'açò fou la interminable recerca de le mot just ("la paraula exacta").
Però no és l'autor en si qui ens interessa avui, sinó més bé la seua obra. La novel·la conta la història de Charles Bovary, un metge que viu primer a Tostes, encara que després la família es trasllada a Yonville. Charles es casarà amb una vidua suposadament rica per petició de son pare. Quan aquesta mor, Charles coneix a una bella campesina, Emma, amb la qual es casa i té una filla, Berta. Però Emma prompte s'avorreix d'ell i comença una vida desordenada, en la qual té diferents aventures amoroses i malgasta els diners en capritxos, cosa que du a Charles a la ruïna. Aquest tipus de vida és l'intent d'Emma d'aplacar els seus anhels i d'omplir la seua vida amb el lliurament desenfrenat als dos adulteris, que no fan sinó accentuar el seu malestar i la incapacitat per portar les regnes de la seua vida.
És interessant la ironia que mostra l'autor cap als seus personatges. La veu narrativa és la típica del realisme: un narrador omniscient en tercera persona. Tot i això, al primer capítol, quan es parla de la infantesa de Charles, apareix un narrador en segona persona del plural que s'ha atribuït tradicionalemt a un anònim company de Charles.
L'aportació principal de Flaubert és l'estil indirecte lliure, que consisteix en que, sense abandonar la tercera persona, focalitza sobre el pensament d'un personatge (principalment Emma), de manera que el lector no sap ben bé si està parlant el narrador o el personatge.
Així doncs, la novel·la està dividida en tres parts, però ja a la primera l'autor deixa clara la dinàmica en què entrarà la protagonista: el seu pas, si se pot dir així, de la teoria a la pràctica (de la literatura a la vida). En la segona i tercera part es centra en les dues històries amb els seus dos amants, tancarà tràgicament la història d'Emma i la seua família i donarà notícia del destí de la resta de personatges que apareixen a l'obra.
El narrador suggereix l'estat psicològic de la protagonista a través d'accions que reflexen en la narració un cansament i insatisfacció amb la vida d'Emma per, més avant, establir les possibilitats que la protagonista es planteja davant la seua molt rutinària vida domèstica: el convent (la mort) o la vida plena ( París). Es pot apreciar el to irònic que el narrador aplica a aquesta escena per insinuar que ambdues solucions són estúpides segons el context establert.
Madame Bovary és una novel·la molt poètica i d'estructura molt tancada on tot es concentra al voltant del personatge d'Emma. Està escrita d'una manera molt controlada i les imatges formen una xarxa molt tupida.

Si voleu llegir la novel·la completa en red, podeu anar a aquest lloc de biblioteques virtuals.

MORT DE L'ESCRIPTOR PRIMO LEVI

El novel·lista, assagista i químic Primo Levi va nàixer l'any 1919 al si d'una família jueva liberal. Va estudiar química, i es trobava treballant al terreny de la investigació a Milà quan la invasió alemanya del nord d'itàlia (1943) el du a unir-se a un grup jueu de la resistència antifeixista. Fou detingut i deportat al camp de concentració d'Auschwitz, on passà deu mesos fins l'alliberament del camp per l'exercit aliat. Dels 650 jueus italians que entraren al camp amb Levi, van sobreviure 20.

En tornar a Itàlia va treballar com a químic industrial en la factoria química SIVA. Prompte començà a escriure sobre les seues experiències al camp i la seua tornada a casa a través d'Europa de l'est, en els llibres quer es convertiren en les seues memòries clàssiques: Si esto es un hombre i La tregua. El primer conté la seua visió particular de com d'inhumà era Auschwitz. Al segon llibre conta el llarg viatge de tornada a itàlia a través de Polonia i Russia, després de ser alliberat.

També va escriure altres dues memòries molt apreciades: Momentos de indulto i El sistema periódico. A la primera mostra personatges que observà durant el seu empresonament. El sistema periódico és una col·lecció de peces curtes, majoritàriament episodis de la seua vida, però també hi ha dos relats curts; tots estan relacionats d'una manera o altra amb els elements químics.

L'ambiciosa novel·la Si ahora no, ¿cuando? conta la història d'una banda de partisans jueus durant la II Guerra Mundial que erren per Russia i Polonia, va guanyar els destacats premis Viareggio i Campiello.

Els seus relats curts més coneguts es troben a La torcedura del mono,una col·lecció de relats curts sobre treball i treballadors contats per un narrador que recorda al mateix Levi.

Levi es retirà del treball de l'empresa química el 1977 per escriure a temps complet. El més important dels seus treballs finals fou el llibre Los hundidos y los salvados, una anàlisi de l'extermini jueu on Levi confesa que, encara que no odia al poble alemany, no el perdona pel que havia passat.

Primo Levi va morir un 11 d'abril del 1987, aparentment per suïcidi, (es va tirar al buit pel forat de l'excala de sa casa) però amics d'ell i biògrafs han qüestionat que això fora cert.

Aquesta qüestió segueix fascinant els crítics literàris per la barreja d'obscuritat i optimisme en l'escriptura de Levi, qui no va deixar nota de suïcidi.

En aquesta pàgina trobareu uns breus fragmetns de les seues obres Si esto es un hombre i Los hundidos y los salvados.

MORT DE L'ESCRIPTOR I PINTOR KAHLIL GIBRAN

El poeta, novel·lista, assagista i pintor Kahlil Gibran va nàixer el 10 de gener de 1883 a Becharré (Líban).

Fou el segon de quatre germans, amb els quals va conviure fins els 11 anys, quan gran part de la família emigra als Estats Units per buscar noves oportunitats per treballar i viure. Abans d'emigrar, va aprendre, entre d'altres, del seu avi matern, els coneixements de l'art i del saber universal que van ser la base per a la litaratura i la pintura. A Estats Units i amb el temps, aprengué i conreà amb devoció l'anglés, llengua en què es feren famoses les seues novel·les; però mai abandonà l'àrab, que va perfeccionar quan va tornar al Líban durant una temporada. Durant aquesta estada va nàixer la idea d'un llibre que es convertiria en la seua obra màxima: El profeta. Les seues novel·les tindran un to crític costumista.

En 1902 trona a Boston i inicia la seua vocació pictòrica (sense per això abandonar l'escriptura), vessant que el faria conegut a tot arreu. Serà en París on exposarà les seues pintures, amb gran èxit i acceptació per part de la crítica.

Publica Las alas rotas el 1912, tot i haver començat a escriure'l el 1906.

L'obra més important que va escriure, El profeta, li va portar molt de temps de creació i perfeccionament, i és finalment el 1923 quan es publica, amb imatges de la seua pròpia autoria. Va ser un èxit total. Existeix una llegenda que diu que va escriure aquest llibre en àrab a l'edat de quinze anys, i que cinc anys després la va traduir a l'anglés; però la data més fiable és la que situa l'obra el 1923.

Després va publicar altres llibres com El loco i El precursor. En eixa època , i portat per mals presentiments, vol tornar a la seua pàtria, però l'empitjorament de la seua salut, que va de mal en pitjor fins la seua mort, li ho impedeixen.

El 1928 publica la seua última obra, Jesús, hijo del hombre, obra que el consagra en la reputació i fama que ja havia obtingut anteriorment.

Va morir a Nova York un dia com avui de l'any 1931. Les seues deixalles van ser transportades per mar fins a Beirut i sepultades en l'església carmelita de Mar Sarkis en Becharré, la seua ciutat natal.

Avui dia, la seua tomba és un lloc de peregrinació.

"Dones tan sols un poc quan dones les teues possessions.

Quan realment dones és quan et dones a tu mateix."

Si voleu llegir part dels seus textos, aneu ací.

NAIXEMENT DE CHARLES BAUDELAIRE

El 9 d'abril del 1821 va nàixer a París el poeta, novel·lista, crític d'art i traductor francés Charles Baudelaire.

Fou anomenat el "poeta maleït" ("le poète maudit"), degut a la seua vida bohèmia i d'excessos, i a la visió del mal que impregna la seua obra. Barbey d'Aurevilly, un periodista francés, va dir d'ell que fou el Dante d'una època decadent.

Va iniciar els seus estudis a París, on els acabà el 1834. En eixe moment, el seu padrastre (amb el qual no va tenir mai bona relació, ja que veia el matrimoni d'ell i sa mare com una traïció; aquest matrimoni li va afectar molt emocionalment) el va enviar a les Antilles per allunyar-lo de la vida bohèmia que portava (el seu padrastre era molt estricte, i sa mare es contagià del caracter del seu marit).

A la seua tornada a París, en 1940 inicia els estudis de dret i entre en contacte amb l'ambient literari, establint amistat amb prominents figures de l'art com Théodore de Banville, Sainte- Beuve i Balzac. Torna a la seua vida despreocupada, i els problemes amb la família són numerosos; comença també a produir texto de crítica d'art i poesia.

Viurà a París continuant amb el seu estil de vida i freqüentant els prostíbuls; d'una amant jueva que tenia, a qui ell anomena La Louchette, és a dir, la torta, parla a Les flors del mal. També és molt criticada la seua relació amb Jeanne Duval, una jove i preciosa mulata que li inspirà algunes de les més brillants i controvertides poesies.

La seua figura és molt polèmica pel compromís que té amb la revolució del 1848, i més encara després de la publicació de la seua obra Les flors del mal.

El 1864 viatjà a Bèlgica, on residí dos anys, i d'on tornà per la complicació de la sífilis que patia. De fet, aquestes complicacions el duran a la mort el 31 d'agost de 1867.

Baudelaire és considerat com model i pare de la poesia moderna. Publicà el 1857 la seua obra màxiam, Les flors del mal, produint-se una gran polèmica per ser considerada una ofensa contra la moral pública. Aquesta és una obra de concepció clàssica en el seu estil, i oscurament romàntica pel contingut. En ella, Baudelaire exposa la seua teoria de les correspondències i, sobretot, la concepció del poeta modern com un esser maleït, rebutjat per la societat burgesa, als valors de la qual s'oposa. El poeta s'entrega al vici, però sols aconsegueix cansar-se, al temps que anhela la bellesa i els nous espais. és la conciència del mal.

Fou el poeta de major impacte en el simbolisme francés. Les seues influències més importants foren Théophile Gautier, Joseph de Maistre, i en particular Edgar Allan Poe, a qui va traduir extensament.

LES FLORS DEL MAL.
Une nuit que j'étais près d'une affreuse Juive,
Comme au long d'un cadavre un cadavre étendu,
Je me pris à songer près de ce corps vendu
A la triste beauté dont mon désir se prive

(Una noche en que estaba con una horrible Judía
como un cadáver tendido junto a otro, pensaba
al lado de aquel cuerpo vendido, en esta triste
belleza de la cual mi deseo se priva).
(parla de la seua amant, La Louchette).

Languidecientes asias y áfricas abrasadas,

Todo un mundo lejano, ausente, casi muerto,

Habita tus abismos, ¡arboleda aromática!

Tal como otros espíritus se pierden en la música,

El mío, ¡oh mi querida!, navega en tu perfume.

En medio de la noche y de la soledad,

O a través de las calles, del gentío rodeado,

Danza como una antorcha su fantasma en el aire.

A veces habla y dice: «Yo soy bella y ordeno

Que por amor a mí no améis sino lo Bello;

Soy el Ángel guardián, la Musa y la Madona».

NAIXEMENT DEL CANTAUTOR JACQUES BREL

Un 8 d'abril de 1929 va nàixer a Schaerbeek, Bèlgica, el cantant, actor i cineasta jacques Romain Georges Brel.

Brel fou un cantant belga francòfon, i les seues cançons són famoses per la poesia i l'honestedat de les seues lletres. Va viure part de la seua vida artística a París i els últims anys a les Illes Marqueses a la Polinesia francesa. Morí a París i està soterrat al costat de Paul Gauguin a les Illes Marqueses.

Començà a composar les seues primeres cançons a partir de 1952, que cantava a les reunions familiars i en molts cabarets de Bruseles. Feia gala en aquestes actuacions de la potència lírica que el caracteritzava, tant en les lletres com en la interpretació, encara que la seua família no l'animava a continuar. El 1953 va marxar a París, on sobrevivia cantant a cabarets, music-halls i fent classes de guitarra, fins que va publicar Quand on n'a que l'amour, el seu primer gran èxit; després d'apareixer a un show amb Maurice Chevalier i Michel Legrand i d'actuar ( a l'any següent) al teatre Olympia va arribar el reconeixement, i les actuacions i les gires eren imparables, arribant a fer més concerts que dies hi ha en un any.

Els temes de les seues cançonssón extremadament variats, explorant l'amor (Je t'aime, Litanies per un retour...), la societat (Les singes, Les bourgeois...) i preocupacions espirituals (Le bon Dieu, Dites, Si c'était vrai, Fernand...). El seu treball no es limita a un estil: era tan bo en les composicions més còmiques (Les bonbons, Le lion, Comment tuer l'amant de sa femme...) com en les dramàtiques (Voir un ami pleuer, Fils de..., Jojo...). Brel tenia una facilitat icreïble per a les metàfores, i les seues lletres amoroses mostren en ocasions certa quantitat d'obscuritat i una amarga ironia. La sagacitat de Brel el convertí en un pintor de la vida quotidiana innovador i creatiu, amb una rara facilitat poètica. El seu ús intel·ligent de les paraules és sorprenent i senzill, utilitzant un vocabulari molt visual i evocador. Per tot el que hem dit se'l considera un mestre en les lletres, encara que la part musical de les seues composicions també són de primera qualitat i no estan limitades a un sol estil.

Va composar les seues lletres quasi exclusivament en francés, tan sols va incloure ocasionalment parts en holandés. Per això és reconegut en els països francòfons com un dels millors compositors en francés de tots els temps.

NAIXEMENT DE LA POETISA GABRIELA MISTRAL

Un 7 d'abril de l'any 1889 va nàixer a Vicuña (Xile) Lucila de María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga. Potser sota a quest nom no reconeguem la poetisa, diplomàtica i pedagoga xilena que, sota el pseudònim de Gabriela Mistral va destacar de forma especial en les lletres hispàniques. El pseudònim amb què se la va conéixer el va prendre després de guanyar el 12 de desembre de 1914 el premi dels Jocs Florals organitzats per la FECh en Santiago (pel seu llibre Sonetos de la muerte); es posa aquest nom en homenatge als seus dos poetes preferits: l'italià Gabrielle d'Annunzio i el francés Fréderic Mistral.

La infantesa de l'autora estigué marcada per l'absència del pare, que els abandonà quan ella tenia tres anys. En 1904 començà a treballar com professora, tasca que desenvoluparà durant tota la seua vida en diferents llocs del món, ja que Gabriela viatjarà moltíssim, i part de la seua vida la passa a cavall entre Amèrica i Europa, així com també va vioure a Mèxic i Nova York. Un dels llibres més interessants relacionats amb la seua tasca de pedagoga és Ternura, publicat a Madrid el 1924; en aquest llibre l'autora practica un tipus de "poesia escolar"molt nou, on renova els gèneres tradicionals de la poesia infantil (cancions de bressol, rondes, amanayacs...) des d'una poètica austera, molt depurada.

Com hem dit, va vaitjar arreu del món, però dins de Xile va viure des de Antofagasta, a l'extrem nord, fins al port de Punta Arenas, a l'extrem sud. En aquest últim lloc va dirigir el seu primer liceu i estimulava molt la vida cultural de la ciutat. Aquesta estada a Punta Arenas la marcaria de per vida. Però l'escriptora no soportava bé el clima polar i va demanar un trasllat, que se li concedí en 1920 a la ciutat de Temuco, des d'on partí en ruta fins a Santiago en 1921. També va viure a l'Araucania, on conegué un jove que es deia Neftalí Reyes, i que més tard seria conegut com Pablo Neruda.

Si parlem dels temes, la mort i l'amor està molt present a la seua obra, sobretot a partir de la mort de Romelio Ureta, un funcionari de ferrocarrils del qual Gabriela estava molt enamorada; Romelio es va suïcidar, transformant negativament la percepció del món de Mistral.

També dedica la primera part del seu llibre Tala a la mort de sa mare, que va tindre lloc en 1929.

El 10 de desembre de 1945 va rebre el Premi Nobel de Literatura, convertint-se així en la primera latinoamericana ( i la primera dona en la seua especialitat) en guanyar aquest premi.

Gabriela Mistral fou coneguda com la primera escriptora hispanoamericana i la "mare d'Amèrica". En un monument dedicat a ella en Monte Grande (Xile) pot llegir-se: "Allò que l'ànima fa pel seu cos, és el qu l'artista fa pel seu poble".

MECIENDO (de Ternura).
El mar sus millares de olas

mece, divino.

Oyendo a los mares amantes,

mezo a mi niño.
El viento errabundo en la noche

mece los trigos.

Oyendo a los vientos amantes,

mezo a mi niño.
Dios Padre sus miles de mundos

mece sin ruido.

Sintiendo su mano en la sombra

mezo a mi niño.

LÁPIDA FILIAL (de Tala, de la primera part, dedicat a la mort de sa mare).
Apegada a la seca fisura

del nicho, déjame que te diga:

-Amados pechos que me nutrieron

con una leche más que otra viva;

parados ojos que me miraronc

on tal mirada que me ceñía;

regazo ancho que calentó

con una hornaza que no se enfría;

mano pequeña que me tocaba

con un contacto que me fundía:

¡resucitad, resucitad,

si existe la hora, si es cierto el día,

para que Cristo os reconozca

y a otro país deis alegría,

para que pague ya mi Arcángel

formas y sangre y leche mía,

y que por fin os recupere

la vasta y santa sinfonía

de viejas madres: la Macabea,

Ana, Isabel, Lía y Raquel!

Mural en homenatge a Gabriela Mistral realitzat per Fernando Daza el 1971.

Hi ha multitut de pàgines a internet sobre Gabriela Mistral; la més completa és aquesta. La resta de pàgines les enllace al llistat de pàgines relacionades amb autors.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTORA MARGUERITE DURAS

Avui és l'aniversari del naixement de l'escriptora francesa Marguerite Duras. De la peculiar vida d'aquesta personalíssima veu de l'escriptura francesa ja parlarem el dia de l'aniversari de la seua mort (3 de març de 1996). I igual de peculiar que la seua vida va ser el seu naixement. Va nàixer a Saigón (en l'actualitat, Ciutat Ho Chi Minh), un 4 d'abril de 1914, i passà la seua infantesa i adolescència a la Indochina francesa, experiència que la marcà profundament i inspirà moltes de les seues obres. Fou ja en 1932 quan marxà cap a França. De fet, i com ja vaig explicar en l'efemèrid de la seua mort, el seu nom real no era Marguerite Duras, sinó Marguerite Donnadieu. Va canviar el seu nom en 1943 pel d'una villa a Lot-et-Garonne, on estava la seua casa paterna.

Per saber més de l'autora podeu anar a l'efemèrid del dia 3 de març. En ella recomaní un llibre, C'est tout, del qual avui us faig arribar uns fragments.

"21 de novembre, vesprada.

A voltes estic buida durant molt de temps.

Sóc sense identitat.

Al prinicipi, això fa por. I després es passa

per un moviment d'alegria. I després

això es para.

La felicitat, és a dir, morta un poc.

Un poc absent del lloc on parle."

"Yann: Aniries al paradís?

Marguerite: No. Em fa riure.

Y.: Per què?

M.: No ho sé. No crec en ell en absolut.

Y.: I després de la mort, què queda?

M.: Res. Excepte els vius que somriuen i recorden."

"Ja no tinc cap noció sobre el

que creia saber o esperar

tornar a veure.

Ja està. Això és tot."

"Tan sols he aconseguit no matarme

en ocupar el meu pensament amb la idea de la seua mort."

"Em sent perduda.

Mort és equivalent.

És terrorífic.

Ja no me queden ganes d'esforçar-me.

No pense en ningú.

S'ha acabat el que queda.

Tu també.

Estic sola."

"Y.: Qui eres?

M.: Duras, això és tot.

Y.: Què fa Duras?

M.: Fa literatura".

Aquest últim fragment és un bon resum i un bon acabament. Ella feia literatura, i no hi havia res més a dir.

Per llegir complet aquest C'est tout, podeu anar ací.

Ja per acabar...

"He volgut dir-te que t'estimava.

Cridar-ho.

Això és tot."

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR WASHINGTON IRVING

Washington Irving està considerat com un dels més grans escriptors romàntics nordamericans. Va nàixer a Nova york el 3 d'abril de 1783. Una curiositat referent a aquest autor és el seu nom. Els seus pares, un ric comerciant i una anglesa, admiraven profundament el general George Washinton (primer president d'Estats Units), i en honor a ell li van posar el nom al seu fill.

Encara que estudià dret, els seus interessos anaren sempre més encaminats cap a la literatura i el periodisme. Des de ben menut ja desenvolupà una gran passió pels llibres (devorava novel·les com Robinson Crusoe i Les mil i una nits). Pel que fa al periodisme, en 1802 començà a escriure articles en periodics de Nova York, com Les cartes del cavaller Jonathan Oldstyle. En 1809 escrigué una Història de nova York contada per Dietrich Knickerbocker, que es feu tan popular que des d'aleshores els descendents neoyorkins d'antics emigrants holandesos foren coneguts pel nom del seu protagonista, Knickerbocker. Es tracta d'un relat humorístic i satíric que tingué una gran acollida per part del públic i li donà una enorme fama. En canvi el reconeixement que estava obtenint fou ennuvolat per la mort de la seua jove promesa, Matilda Hoffmanm; Irving quedà tan afectat que mai pensà en casar-se i es queda fadrí tota la vida.

En 1815 va anar a viure a Liverpool i allí va fer importants amistats com sir Walter Scott i Thomas Moore, però després de la mort de sa mare va marxar a viure a Europa i allí romangué durant desset anys. Durant la seua estada a Anglaterra va mantenir una relació romàntica amb la també escriptora romàntica i autora de Frankenstein, Mary Shelley.

Va escriure també algún assaig i relats sota el pseudònim de Geoffrey Crayon, publicats en Llibre d'apunts (1820). Dins d'aquest llibre s'inclouen dos dels seus contes més famosos, La llegenda de Sleepy Hollow i Rip Van Winkle. La primera és la llegenda d'un genet sense cap que aterroritza una població amb estranys assassinats on se'ls talla el cap a les víctimes. En el segon relat es conta la història d'algú que dorm durant desenes d'anys.

En 1829 va vindre a Espanya per treballar a l'ambaixada nordamericana a Madrid, primer com a secretari de la delegació nordamericana, i des del 1842 fins el 1845 va ser ambaixador dels Estats Units. Fruit de les seues llargues estades a Espanya va convertir-se en un hispanista expert, potser el primer del seu país. aquests coneixements es demostren en una gran quantitat de llibres com The life and voyages of Christopher Columbus, Chronicle of the conquest of Granada, Voyages of the companions of Columbus i els seus conegudíssims i molt traduïts Contes de l'Alhambra.

Va morir el 28 de novembre de 1859 a Tarryton, a l'estat de Nova york.

Per a llegir alguns de relats d'Irving podeu anar a aquesta pàgina, i per a llegir una traducció en castellà dels Contes de l'Alhambra aneu ací.