divendres, 22 de febrer de 2008

MORT DE L'ESCRIPTOR SALVADOR ESPRIU


Un 22 de febrer de l'any 1985 l'escriptor català Salvador Espriu va consumar el fet del qual duia parlant tota la seua vida: la mort. Salvador va naixer al si d'una familia acomodada, tant quefins i tot tenien una casa d'estiueig a arenys de Mar, lloc que tindria molt influència en ell i que donaria nom al seu primer llibre de poemes: Cementiri de Sinera (Sinera és Arenys a l'inrevés). A principi dels anys vint tots els germans Espriu van agafar alhora el xarmpió. Quasi tots el superaren, però els seus germans Francesc i maria Isabel moriren a causa de l'enfermetat, i a Salvador el va convertir en un xiquet delicat de salut que havia de fer llit soint. De la mateixa manera que li passaria també a Julio Cortázar, d'aquestes llargues econvalescències va eixir el seu amor per tots tipus de literatura. Aquestes morts dels germans, juntament amb la mort de son pare i sobretot la de sa mare (li afecta especialment, ja que l'admirva i estimava molt) van marcar en gran mesura la seua escriptura, ja que entre el 52 i el 55 publica quatre llibres de poemes (Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint) on, tot i tractar temàtiques diferents, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: ell i tot el que estima acabarà desapareixent. Aquí, la seua poètica es converteix en una meditació sobre la mort.


Josep M. Castellet va dstacar, a més, la capacitat de l'obra d'Espriu per assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències Espriu crearà el seu mite particular de Sinera.


IV
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.


VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ
D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.
Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Per a consultar , llegir i gaudir més poemes seus, aneu ací.