dilluns, 31 de març de 2008

NAIXEMENT DEL POETA LUIS ROSALES


Avui fa 97 anys que va nàixer, al si d'una família conservadora, el poeta de Granada Luis Rosales (Granada, 31 de març de 1910- Madrid, 24 d'octubre de 1992). El fet de que a casa seua foren conservadors i la seua ideologia fora també de dretes no li va impedir mantenir una intensa amistad amb Federico García Lorca, així com també amb Joaquín Amigo y Álvarez Cienfuefos. Ben bé es pot dir que la seua vocació poètica es va veure enfortida per aquestes amistats.

En 1930 es traslladà a Madrid i inicia la seua activitat literària en la revista Cruz y raya, dirigida per Pablo Neruda i José Bergamín; a Madrid conegué als Panero (Juan i Leopoldo) i a Luis Felipe Vivanco, companys del que s'ha anomenat la "Generació del 36" (o de la guerra). Ell és un gran representant d'aquesta generació d'escriptors i de la "poesia arrelada".

En agost de 1936, només començar la guerra civil, van detindre en sa casa de Granada al seu amic García Lorca, qui s'havia refugiat en ella, tot i que la família Rosales havia obtingut garanties de respecte per part de les autoriats rebels.

Des del 1937 col·labora amb la revista falangista Jerarquía, fins la seua desaparcició. Ideològicament evolucionà des de les idees autoritàries de la seua joventut fins a posicions democràtiques en la maduresa.
La seua obra, que abarca tot el període històric de la postguerra, evolucionà també, des d'un classicisme a un estil propi molt proper al vanguardisme surrealista. Aquests dos estils es fonen en La casa encendida, on l'estètica ja no suposa una preocupació, sinó l'exercici de tècniques que ja domina. Per aquesta obra va rebre el Premi Nacional de Poesia l'any 1949.
I pel que fa als continguts, s'ha parlat de la poesia de Rosales com "la poesia d'allò quotidià". L'amor apareix a tota l'obra de forma sosegada i tranquil·la, així com la memòria i el record: "Per a tota la vida no hi ha prou amb un sol amor, potser el nostre siga per a tota la mort".

AUTOBIOGRAFÍA
Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

¿EN DÓNDE EMPIEZA NUESTRA SOMBRA?
Sabes que llega un día en que el suelo que pisas se
convierte en pared,
ésta es la gran lección
y la medianería que separa los muertos de los vivos;
los extremos se tocan,
no podemos salir de su contigüidad,
más tarde o más temprano
en cada orilla queda un muerto nuestro.

ESTA LENTA ESCISIÓN DE LA CARNE Y EL CUERPO
No es la vida, es la carne lo que siento,
la carne silenciosa y sucedida
que me empieza a dictar su propia vida
y me ha legado el cuerpo en testamento.

Esta és una minúscula mostra de la seua gran obra, que podeu consultar i gaudir ací.

1 comentari:

Anònim ha dit...

M'agrada molt aquest blog. M'acabava de llegir la Revolta dels Animals i a vegades et queda el regust de saber alguna cosa més sobre l'autor d'aquesta gran obra. He buscar el títol pel Google i m'ha surtit aquest blog.

Sóc alumna de secundària i penso que estàs "farcida" de cultura. Segueix endavant aquest blog, perquè penso que hi ha moltes coses interessants en ací.

Una abraçada,

Alba.