MORT DEL POETA JACINT VERDAGUER

Jacint Verdaguer i Santaló va nàixer a Folgueroles el 17 de maig de 1845. és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com a mossèn Cinto Verdaguer, per la seva carrera d'eclesiàstic.

Als 11 anys ingressa al Seminari de Vic. Mentre segueix estudiant, i fent de mestre i de pagès, l'any 1865 participa als Jocs Florals de Barcelona i guanya quatre premis. L'any següent torna a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.El 24 de setembre de 1870 és ordenat sacerdot a Vic i l'octubre d'aquell mateix any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim i l'any següent embarca a Cadis rumb a l'Havana. Finalment s'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.

L'any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març de 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema Canigó al 1885 i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.
És després d'aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trenca les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats En defensa pròpia.
El 1898 torna a exercir de sacerdot, però viurà amb un sou miserable i enfrontat a alguns sectors de la societat fins la seva mort.
És l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època.Mentre estudià al seminari de Vic es familiaritzà amb la retòrica i els clàssics i s'inicià en l'escriptura poètica.

Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida i Canigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.

El 10 de juny del 1902 mor a Vil·la Joana, la finca de Vallvidrera (Barcelona) on es trasllada el dia 17 de maig per una convalescència de tuberculosi. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.
L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins al moment. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat. Una altra mostra de la seva popularitat és el fet que és una de les personalitats històriques que dóna nom a més carrers arreu de Catalunya.

CANT DE GENTIL [Fragment]
Amor, amor, on me pujares?

on sou, amics? on sou, mos pares?

i jo mateix, digau-me, on só?

Digue-m'ho tu, Griselda bella,

ma hermosa estrella

de Canigó.
I tu, ¿ets dels cel guspira eterna

o sols fantàstica lluerna?

dus a l'infern o al paradís?

Mes, és ací tan dolç lo viure,

veient somriure

ton ull blavís!
¿Què se me'n dóna de la terra

si et tinc ací, en est cim de serra?

Mes, com nos mira el sol naixent! P

orta'm vers on surt com poncella

que s'esbadella

pel firmament.

L'EMIGRANT

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

FLORS DE CALVARI

SUM VERMIS

(FRAGMENT)
Non vivificatur nisi prius moriatur

1. COR., 15, 36
Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,

despullat de tot bé, malalt i pobre,

de mon no-res perdut dintre l'abisme.

Cuc de la terra vil, per una estona

he vingut en la cendra a arrossegar-me.

Fou mon bressol un gra de polsinera,

i un altre gra serà lo meu sepulcre.

Voldria ser quelcom per oferir-vos,

però Vós me voleu petit i inútil,

de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca

de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua

de les que el sol sobre l'herbei eixuga,

o, si voleu, baboia de l'escarni.

Jo só un no-res, més mon no-res és vostre;

vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.

Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne

d'anar a vostres peus; com arbre estèril,

de soca a arrel traieu-me de la terra,

morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Si voleu saber més sobre Verdaguer hi ha molta informació a internet:

Ací trobareu vida, obra, textos, bibliografia i molta més informació; en aquesta altra pàgina trobareu textos seus. I aquesta és la pàgina de magisteri teatre mag poesia, on hi ha gran informació i textos sobre Verdaguer, però també sobre una gran quantitat de poetes.

MORT DEL POETA JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Juan Ramón Jiménez Mantecón va nàixer a Moguer, Huelva, el 23 de desembre del 1881. Fou fill de Víctor Jiménez i Purificación Mantecón; els seus pares es dedicaven amb èxit al negoci dels vins. Després d'estudiar Batxillerat als jesuites al Puerto de Santa María, començà la carrera de Dret imposada per son pare a la Universitat de Sevilla, encara que no va acabar els seus estudis. Els poemes de Rubén Darío, el membre més destacat del Modernisme en la poesia hispànica, l'influenciaren especialment en la seua joventut.

El 1900 publicà els seus dos primers llibres de textos. La mort de son pare eixe mateix any i la ruina familiar li causaren una fonda preocupació, viscuda intensament a causa del seu caràcter estremadament sensible, i el 1901 serà ingresat per depressió en un sanatori a Bordeus, on tingué una aventura amorosa amb la muller del seu psiquiatra. El 1905 tornarà al seu poble natal i sis anys més tard es traslladà a Madrid. Feu diversos viatges a França i després a Estats Units, on el 1916 se casà amb Zenobia Camprubí Aymar.

Arran del 1931, l'esposa del poeta patirà els primers simptomes d'un càncer que acabarà amb la seua vida. El 1936 es veu obligat a abandonar Espanya en esclatar la Guerra Civil. El 1946 el poeta queda hospitalitzat durant huit mesos a causa d'una altra crisi depressiva. El 1956 l'Acadèmia Sueca li atorga el Premi Nobel de Literatura a Puerto rico, on ha viscut gran part de la seua vida en l'exili i on treballa com a professor a la Universitat. Tres dies després, mor la seua dona a San Juan. Jamai se recuperarà d'aquesta pèrdua i romangué a Puerto Rico mentre que, En Jaime Benítez, rector del Recinte de Río Piedras de la Universitat de Puerto Rico, accepta el premi en el seu nom. Juan Ramón Jiménez mor dos anys més tard, en la mateixa clínica on havia mort la seua muller, un 29 de maig del 1958. Les seues despulles foren traslladades a Espanya.

La crítica sol dividir la seua trajectoria poètica en tres etapes:

L'etapa sensitiva (1898-1915).

Aquesta etapa es subdivideix al seu torn en dues sub-etapes;la primera abarca fins el 1908; la segona, fins el 1916. La primera està marcada per la influència de Bécquer, el Simbolisme i un Modernisme de formas tènues, rima asonant, vers d'art menor i música íntima. En ella predominen les descripcions del paisatge com a reflex de l'alma del poeta, un paisatge que no és natural com el de Macahdo, sinó sotmés a l'estatisme d'un jardí interior, a l'intimisme d'un ordre. Predominen els sentiments difusos, la malenconia, la música, els records i somnis amorosos. Es tracta d'una poesia emotiva i sentimental on es filtra la sensibilitat del poeta a través d'una estructura formal perfecta.
La segona època es materialitza en la forma de l'art major (endecasíl·labs i alexandrins), la rima consonant, l'estrofa clàssica (sonets, serventesos); es nota una major influència modernista, del Simbolisme francés i del decadentisme anglofrancés. Cap al final d'aquesta etapa, el poeta comença a sentir el fàstic de la sensorialitat del Modernisme i de les preocupacions relacionades amb el temps i la possessió d'una bellesa eterna.

Platero y yo, datada per l'autor el 1914, se convertí en l'obra més popular del poeta, escrita en una esplèndida prosa, que suaument porta el lector a través d'un curós retaule d'imatges poètiques que ens porten des de la presentació d'aquest burret:

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

Fins a la seua mort.

L'etapa intel·lectual (1916-1936)

El seu primer viatge a Amèrica i el contacte amb la poesia en anglés marca profundament aquesta segona etapa, batejada per ell mateix com època intel·lectual i que el vincula a la corrent literària del Noucentisme. Es produeix un fet fonamental: el descobriment de la mar com a motiu transcendent. La mar simbolitza la vida, la soledat, el goig, l'etern temps present. S'inicia així mateix una evolució espiritual que el porta a buscar la transcendència. En el seu desig de salvar-se davant la mort, s'esforça a abastar l'eternitat, i això tan sols pot caonseguir-ho mijançant la bellesa i la depuració poètica.

L'etapa suficient o vertadera (1937-1958)

Pertany a l'època suficient o vertadera tot el que va escriure durant el seu exili americà. Juan Ramón continúa tancat en sí mateix cercant la bellesa i la perfecció. SLa seua ànsia por la transcendència el porta a una certa mística i a identificar-se amb Déu i la bellesa en un sol. La seua llengua poètica es transforma en una espècie d'idiolecte poblat de múltiples neologimes (ultratierra, deseante...). Després d'un període de relatiu silenci, publica Animal de fondo (1949), Tercera antología poética (1957), En el otro costado (1936-42) i Dios deseado y deseante (1942-48).

Juan Ramón revisà a consciència la seua obra al llarg de la seua vida. El poemari Leyenda (1896–1956), publicat póstumament per Antonio Sánchez Romeralo el 1978 (Madrid: Visor), recull l'obra poètica íntegra de l'autor tal i com aquest va voler que se publicara.

Ací us enllace la pàgina de la fundació Juan Ramón jiménez, amb una informació completíssima de l'autor, amb vida, obres, material didàctic, linformació sobre la seua casa museu...

En aquesta pàgina i aquesta altra trobareu tots els seus poemes.

MORT DEL FILÒSOF FRANCÉS SAINT-SIMON DE ROUVROY

Claude Henry de Rouvroy, més conegut com el comte de Saint Simon, va nàixer a París el 17 d'octubre del 1760. Filòsof i teòric social francés, pot inclou-re's entre els filòsofs del socialisme utòpic. Pot considerar-se també el primer antecedent de la sociologia posterior a la Revolució Francesa i el primer teòric de la societat industrial, cosa que li ha valgut que se li atribuïra el títol de fundador del socialisme francés, fins i tot el de primer iniciador de la sociologia. És prototipus de l'esperit il·lustrat creatiu i visionari.

Saint-Simon era un intel·lectual plenament immers en l'ambient de la seua època, que viví intensament. Engels digué d'ell que era, juntament amb Hegel, la ment més enciclopèdica de la nostra època, i que quasi totes les idees del socialisme posterior estaven contingudes en la seua obra. També el positivisme està en els seus escrits, però, tot i que la necessitat de l'estudi científic de la societat, de la política i de la moral fou proclamada per Saint-Simon, els seus propis escrits estigueren totalment allunyats de la recerca científica tal i com ara l'entenem.

Va morir a París el 19 de maig del 1825.

Preocupat pel que ell considerava una tendència desorganitzadora de la societat, Saint Simón rebutjà l'especulació filosòfica al voltant de l'ordre social i a partir d'una visió organicista pròpia del segle XIX, encaminà els seus esforços intel·lectuals a la fundació d'una nova ciència que té per objecte al món social i que tinguera com a principis rectors l'organització i la creativitat.

Podem dividir el pensament de Saint Simón en tres fases: un periode caracteritzat per una ruptura epistemològica respecte de la reflexió social de la seua època i el naixement de la seua “fisiologia social”; un periode liberal on destaca la necesitat d'encaminar el coneixement científic i la política capa la creació d'un règim industrial; i la tercera fase on la seua visió industrialista el du a oposar-se al lliberalisme i al principi de propietat privada, donant lloc a un socialisme utòpic. Ell proposa que ha d'existir la propietat privada, però tan sols si aquesta és merescuda; per això defensa l'abolició del dret a l'herència. Es mostra també contrari als comerciants. Per a Saint-Simon hi ha dos classes d'individuos: els productors ( treballadors,empresaris..) i els no-productors (comerciants, ganduls..) La industrialització és bona, però s'ha de reorganitzar la societat, i la funció de l'Estat seria la de facilitar aquesta transformació. Els treballadors haurien de passar a cobrar segons la seua productivitat.

La seua obra més transcendental és El Nou Cristianisme (1825).

Saint-Simon és l'autor que més influència té sobre els primers socialistes, així com també va influir molt sobre els romàntics, la sociologia de Comte, J.S.Mill i fins i tot sobre Lluís Napoleó. La seua influència també arriba a Marx, ja que aquest compartirà l'optimisme científic del nostre autor i la fe en el rol tecnològic.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR JUAN RULFO

Encara que Rulfo digué en diverses ocasions després del 1936 que va nàixer en la hisenda del seu avi patern en l'estat de Jalisco, o que va nàixer a San Gabriel, on vivia l'avia materna quan no estava a la hisenda, l'únic segur és que fou oficialment enregistrat el 1918 a Apulco, on figura com "Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno" en l'acta de naixement de l'estat a Sayula, (Jalisco). Havia nascut a la casa dels seus avis paterns el 1917. Juan Rulfo cresqué en el petit poble de San Gabriel, vila rural dominada por la superstició i el culte als morts. Rulfo estigué molt influenciat per dos esdeveniments de la seua infantesa: els resultats de la Revolució Mexicana de 1910-1917, que acabava quan ell nasqué, i la Guerra Cristera de 1926-1929. Molts creuen que aquesta última el deixà cquasi sense família, però son pare fou assassinat el 1923 per un jove amb qui tenia un conflicte. El futur novel·lista tenia tan sols sis anys i la mort pesaria en la seua memòria tota la vida. La mare de Rulfo morí el 1927, uns mesos després de que l'avia materna l'havia enviat a estudiar intern. Rulfo tenia deu anys i no va poder tornar al soterrar. Va quedar orfe. Eixos primers anys de la seua vida haurien de conformar en part l'univers desolat que Juan Rulfo recreà en la seua breu però genial obra. El 1934 es traslladà a Ciutat de Mèxic, on treballà com a agent d'immigració a la Secretaria de la Gobernació. A partir del 1938 començà a viatjar per algunes regions del país en comisions de servici i publicà els seus contes més importants en revistes literàries. A banda desenvolupà altres tasques paral·leles a l'escriptura: col·laborador de la Comisió del Papaloapan (1954-1957) i editor a l'Institut Nacional Indigenista de la ciutat de Mèxic, institució on estigué vint-i-quatre anys (1962-1986).

La influència de Rulfo a la narrativa, i en general a la literatura latinoamericana, apareix ja en les obres de molts dels escriptors latinoamericans que protagonitzaren el "boom" literari durant la segona meitat del segle vint. Sobretot cal destacar la seua única novel·la, Pedro Páramo (1955), i el llibre de contes El llano en llamas (1953).
Poques voltes dues obres tan succintes (l'autor comentà en diverses ocasions que foren un exercici de reducció literària al mínim indispensable) han influït amb tanta força a una generació tan talentosa d'escriptors. Molts dels seus textos han sigut base de produccions cinematogràfiques. Rulfo escrigué també guions cinematogràfics com Paloma herida (1963), i una altra novel·la curta magistral, El gallo de oro (1963).

Una altra vessant del seu llegat artístic són les fotografies que es donaren a coneixer de manera ampla el 1980.

Dos anys després de la publicació de Pedro Páramo Rulfo guanyà retroactivament el Premi Xavier Villaurrutia del 1955. El 1970 va rebre el Premi Nacional de Literatura de Mèxic, i el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1983.

Va morir a Mèxic l'any 1986.

Ací us enllace la seua pàgina oficial on trobareu biografia i anàlisis profunds de la seua obra tant literària com cinematogràfica i fotogràfica. En aquesta altra trobareu fragments d'obres seues.

ESTRENA A MADRID DE SOMBRAS DE SUEÑO, DE MIGUEL DE UNAMUNO

El dia 14 de maig del 1930 s'estrena a Madrid l'obra de teatre Sombras de sueño, de Miguel de Unamuno. D'aquest autor ja en parlàrem en l'entrada del dia 29 de febrer, amb motiu de l'aniversari de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oxford.
La història de l'escriptura d'aquesta obra de teatre és complicada. De tots són conegudes les complicacions que li va dur a Unamuno el seu activisme polític i la seua continuada crítica a les autoritats polítiques. Una d'aquestes complicacions, de les majors que va tenir, va canviar la seua vida el 20 de febrer de 1924. Aquest dia el governador de Salamanca va rebre del govern l'ordre de cesar a Unamuno, qui era en eixe moment degà de la Facultat de Lletres i vicerrector ( també exercia com a rector en funcions, encara que havia estat destituït el 1914) de les seues funcions a la universitat, i la pena que el condemnava al desterrament a Fuerteventura.

Durant la seua estada en terres estranyes tampoc no va deixar de produir. Durant l'exili va escriure l'obra que ens ocupa, que es al seu torn l'adaptació d'una altra obra seua, Tulio Montalbán y Julio Macedo, publicada el 1927.
En una entrevista que va concedir en setembre del 1928 a l'escriptor José Forns,
Unamuno comentava la versió teatral que acabava de fer, declarant que
«l'ambient és el més important en aquesta obra..., ambient d'illa, d'eixes illes
que jo he recorregut després, pam a pam, i dins de les quals he
comprés per primera volta en la meua vida, la vertadera amplaria de la paraula
"aïllament"».
És sabut que el recorregut d'Unamuno per Canaries es realitzà en dues èpoques
distintes: la primera el 1909, quan el convidaren per fer de mantenidor dels
jocs florals, i la segona el 1924, com a conseqüència del desterrament que ja s'ha comentat. Evidentement, fou a la primera d'aquestes estades on es va suggerir l'«ambient d'illa» de la novel·la, mentre que el projecte d'escenificació hauria estat inspirat, almenys en part, per l'experiència de l'exili a Fuerteventura. Però deixant de banda qualsevol element biogràfic o anecdòtic que puga manifestar-se en aquesta obra, no hi ha dubte de que
és l'aïllament com a condició existencial el que es simbolitza en l'«ambient
d'illa» que Unamuno califica de «primordial en aquesta obra».
La obra dramática de Unamuno presenta su línea filosófica habitual; de ahí que obtuviera un éxito más bien escaso. Temas como la indagación de la espiritualidad individual, la fe como «mentira vital» y el problema de la doble personalidad son tratados en La esfinge (1898), La venda (1899) y El otro (1932). Actualiza la tragedia euripídea en Fedra (1918) y traduce la Medea (1933) de Séneca.
A banda de les característiques particulars d'aquesta obra, també segueix les característiques generals del teatre d'Unamuno, que es poden resumir en les següents:
- És esquemàtic, està despullat de tot artifici i en ell tan solament caben els conflictes i passions que afecten als personatges. Aquesta austeritat està influenciada per la tragèdia grega clàssica.
- Si els personatges i els conflictes apareixen nus, l'escenografia també es despulla de tots els artificis. És una escenografia simplificada al màxim.
- Allò que realment li importa es presentar el drama que transcorre a l'interior dels personatges i, sense dubte, del seu interior.
- Amb la simbologia de les passions i l'austeritat tant de la paraula com de l'escenografia, el teatro d'Unamuno entronca amb les experiències dramàtiques europees i obri un camí a la renovació teatral espanyola, que serà continuada per Ramón Valle-Inclán, Azorín i, més tard, Federico García Lorca.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ALPHONSE DAUDET

Alphonse Daudet fou un escriptor i contista francés nascut a Nimes el 13 de maig del 1840.
Cursà els seus estudis secundaris a Lyon. Fou secretari del Duc de Morny, personatge influent del segon Imperi.

La súbita mort del Duc de Morny (1865) fou el detonant que determinà, de manera decisiva, la vida d'Alphonse. Des d'eixe moment Daudet se consagrarà por totalment a l'escriptura: exercirà com a cronista del periòdic Le Figaro(comença a col·laborar amb aquest diari al voltant del 1861), a banda que també es dedicarà a la novel·la i la narració.

Es va traslladar a París, on publicà un volum de poesia titulat Les Amoureuses (1858).

Daudet és conegut sobretot per les seues evocacions naturalistes i humorístiques de la vida provenzal, recollides en Cartes des dej meu molí (1869), que aparegué per primera volta a Le Figaro el 1866, i pels seus relats sobre Tartarín, un divertit murri de Provenza. Entre aquests últims figuren Tartarín de Tarascó (1872), Tartarín als Alps (1885) i Port Tarascó (1890). També escrigué els Contes del dilluns (1873), una sèrie de relats breus sobre la Guerra francoprusianadan que són testimoni de la seua afecció per aquest gènere literari i pels contes fantàstics. S'ha de destacar també l'obra de teatre L'arlesiana (1872), amb música del compositor francés Georges Bizet, les novel·les Jack (1876), El Nabab (1877) i Sapho (1884), i la novel·la semiautobiogràfica El poqueta cosa (1868). Aquest relat de la vida estudiantil s'ha comparat en ocasions amb la novel·la de Charles Dickens, també semiautobiogràfica, David Copperfield (1850). Els dos volums de memòries escrits per Daudet, Records d'un home de lletres i Trente Ans de Paris, es publicaren el 1888.

Ací us enllace diverses pàgines sobre l'autor on podreu trobar la següent informació:

en aquesta primera trobareu una petita biografia de l'autor, però el més interessant són uns enllaços a textos il·lustrats i a estudis crítics sobre l'autor. En la següent trobareu textos complets dels seus contes. Aquesta és la biblioteca virtual Miguel de Cervantes, on hi ha textos de les seues obres; això si, estan en francés.

MOR L'ESCRIPTOR GUSTAVE FLAUBERT

El 8 de maig de l'any 1880 va morir Gustave Flaubert, possiblement un dels majors novel·listes occidentals.

Flaubert era el segon fill de Achille Cléophas i d'Anne Justine. El pare de Flaubert era metge, més concretament cap de cirugia de l'Hospital de Ruán, i va servir-li com a model per al personatge del doctor Lariviere en Madame Bovary.
La precoç passió de Gustave Flaubert per la literatura queda patent en la petita revista literària Colibrí, que redactava íntegrament, i en la qual, d'una manera difusa però sorprenent, es reconeixen ja els temes que desenvoluparia l'escriptor adult.

Va estudiar dret a París, on conegué a Maxime du Camp, l'amistat del qual va conservar tota la vida; al costat del seu amic va realitzar un viatge a peu per les regions de Turena, Bretaña i Normandia. A aquest viatge el va seguir un altre, més important (1849-1851), a Egipte, Asia Menor, Turquia, Grecia i Italia. Els records d'aquest gran viatge li servirien més endavant per a la seua novel·la Salambó.

Excepte durant els seus viatges, Gustave Flaubert passà tota la seua vida a la seua propietat de Croisset, entregat a la seua tasca d'escriptor. Entre 1847 i 1856 mantingué una relació inestable però apassionada amb la poetisa Louise Colet, encara que el seu gran amor fou sense dubtes Elisa Schlésinger, qui li va inspirar el personatge de Marie Arnoux de L'educació sentimental i que mai arribà a ser la seua amant.

Els viatges tingueren un paper important en el seu aprenentatge com a novel·lista, donat el valor que concedia a l'observació de la realitat. Flaubert no deixava res a mercé de la pura inspiració, sinó que treballava amb obstinació i precisió l'estil de la seua prosa, rebutjant qualsevol lirisme, i movilitzava una energia extraordinaria en la concepció de les seues obres, en les quals no desitjava res que no fora real; tot i axiò, eixa realitat havia de tenir la bellesa de la irrealitat, de manera que tampoc li interessava deixar aflorar en la seua escriptura l'experiència personal que la alimentava, ni es permetia vessar opinions pròpies. Aquesta ferma voluntat de romandre ocult al text, estar en tots els llocs i en cap, explica el gran esforç de preparació que va haver de fer en La temptació de San Antoni (no la considerà publicable fins haver-la reescrit tres voltes), en què res no s'enunciava sense estar previament controlat. Les profundes investigacions erudites que va portar a cap per escriure la seua novel·la Salambó, per exemple, hagueren de ser completades amb un altre viatge al nord d'Àfrica.

De la seua primera gran novel·la publicada( i per a molts la seua obra mestra), és Madame Bovary (1856). La seua protagonista, una dona mal casada que és víctima dels seus propis somnis romàntics, representa, tot i la seua pròpia mediocritat, tota la frustració que, segons Flaubert, havia produït el segle XIX, segle que odiava per identificar-lo amb la mesquinesa i l'estupidesa que, segons ell, caracteritzava la burguesia.

D'eixa mateixa sàtira del seu temps participa tota la seua producció, fins i tot un brillant, encara que inacabat, Diccionari dels llocs comuns.

La seua següent gran obra, L'educació sentimental (1869), fou, en canvi, la més propera a la seua pròpia experiència, ja que es proposà descriure les esperances i decepcions de la generació de la revolució del 1848. La seua última gran obra, Bouvard i Pécuchet, que quedaria inconclusa per la seua mort, és una sàtira alhora terrible i tendra de l'ideal de coneixement de la Ilustració.

Flaubert fou contemporani de Baudelaire i, com ell, ocupa una posició clau en la literatura del segle XIX. En la seua època fou rebutjat per raons morals i admirat per la seua força literària. Alhora, en l'actualitat és considerat com un dels majors novel·listes del seu segle. Flaubert se situa entre la generació romàntica i la generació realista i naturalista. La seua ampla correspondència amb Louise Colet, George Sand i altres és d'un gran interés tant humà com literari.

La preocupació i interés pel realisme i l'estètica de les seues obres justifica el llarg treball d'elaboració de cadascuna de les seues obres (posava a proba els textos llegint-los en veu alta, sometent-los a la famosa proba del «gueuloir»).

La seua mirada irònica i pesimista sobre la humanitat el converteix en un gran moralista

NAIXEMENT DEL FILÒSOF I ESCRIPTOR RABINDRANATH TAGORE

Rabindranath Tagore (en idioma bengalí, রবীন্দ্রনাথ ঠাকুর), nasqué a Jorasanko (Calcuta), fill de Debendranath Tagore, un líder Brahmo Samaj, i de Sarada Devi. Tagore, també conegut com Gurudev, fou el menor de catorze germans. Va rebre l'educació bàsica en casa, on sempre existí un gran ambient intel·lectual. Començà a escriure poesia des de ben menut, i publicà el seu primer llibre als 17 anys. A aquesta edat fou enviat a Anglaterra per a completar la seua educació; en canvi, després d'una breu estància en aquest país, on estudià Dret, tornà a l'Índia, i ben aviat se convertiria en l'autor més important i famós de l'època colonial.

El 1912 tornà a Londres; el 1913 va rebre el Premi Nobel de Literatura i el 1915 fou nomenat Cavaller pelRei Jordi V, títol el qual rebutjà després de la matança d'Amritsar el 1919, quan les tropes britàniquess mataren a 400 manifestants indis.

El 1929 començà també a pintar. Internacionalista decidit i educador, el 1901 fundà en la seua propietat bengalí l'escola Santiniketan, per a l'ensenyament d'una barreja de filosofies orientals i occidentals, que el 1921 es convertiria en la Universitat Internacional Visva-Bharati.

Va escriure poesia, contes, novel·les i obres de teatre, i a més va composar moltíssimes cancions populars; sempre escrigué en llengua bengalí. La seua obra, molt imaginativa i profundament religiosa, està impregnada per l'amor a la natura i a la seua terra. La primera part de la seua obra està continguda a Carta d'un viatger a Europa (1881), Cancions del capvespre (1882) i El despertar de la font (1882). Després del seu matrimoni el 1883, continuà la seua llarga carrera literària, destacant especialment com a poeta, amb obres com Gitanjali (1912), El Jardiner (1913), Lluna Creixent (1913), Punashcha (1932), Shes Saptak (1935), i Patraput (1936).

Va morir el 7 d'agost del 1941.

Tagore va revolucionar la literatura del seu país i va estendre l'ampli art bengalí amb la multitut de poemes, històries curtes, cartes, assajos i pintures que va crear. Fue també un reformador cultural i un polimata (adepte a diversos temes) que modernitzà l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seues cançons són ara els himnes nacionals de Bangladesh i l'Índia: l'Amar Shonar Bangla i el Jana Gana Mana.

Té quantitat de frases precioses i molt conegudes, i ací en teniu unes quantes:

"La vertadera amistat és com la fosforescència, enlluerna més quan tot s'ha fet obscur."

"Convertiu un arbre en llenya i podrà cremar per a vosaltres; però ja no donarà flors ni fruits."

"Agraïsc no ser una de les rodes del poder, sinó una de les criatures que són aplastades per elles."

"He perdut la meua goteta de rosada!, li diu la flor al cel de l'alba, que ha perdut totes les sues estreles."

"Fer preguntes es bona proba de que es pensa."

"El bosc seria molt trist si tan sols cantaren els pardals que millor ho fan."

"Si tanqueu la porta a totes les errades, també la veritat es quedarà fora."

"No es fein fàcil dirigir els homes; espentar-los, en canvi, és molt senzill."

"Com un mar, al voltant de l'asolellada illa de la vida, la mort canta nit i dia la seua cançó."

"És fàcil parlar clar quan no diràs tota la veritat."

"La vida és la constant sorpresa de saber que existisc."

En aquesta pàgina trobareu una petita biografia de l'autor i una àmplia selecció de textos seus.

NAIXEMENT DEL POETA I DRAMATURG ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà i Jorge va nàixer a Santa Cruz de Tenerife el dia 6 de maig del 1845, i es convertiria en una de les figures bàsiques de les nostres lletres, essent un dramaturg i poeta l'obra del qual ha esdevingut un clàssic de la literatura catalana.
Tot i que va nàixer a les Illes Canàries, el 1853, quan comptava amb només sis anys, la seva família es va traslladar a Catalunya, concretament a El Vendrell, d'on era originari el seu pare. Després s'instal·laren a Barcelona. Ja en aquesta ciutat ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924).
A partir del 1882 comença una destacada carrera política sempre fent costat a la causa catalanista. Tots els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.

L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes
Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran de terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.
La seva mort es va produir a Barcelona, el 18 de juliol de 1924, i va tenir un enterrament multitudinari.

La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats. Si més no així fou notat per Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge (nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys) i un amor frustrat amb una tal Maria Rubió (sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge). Aquesta tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica en gran part per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima. D'aquí prové la inevitable temptació de projectar sobre l'autor i la seva obra lectures psicoanalítiques. A tot això cal afegir-hi la rumorologia que havien desvetllat ja en la seva època tant la seva pertinaç solteria com el costum de voltar-se de deixebles més joves. L'extrema passionalitat de les obres de l'autor de la qual parlem és facilment observable en dues de les seues obres més conegudes i universals, Terra baixa i Gal·la Placídia (aquesta última convertida en òpera amb música de Jaume Pahissa). Ambdues obres es tracten de tragèdies on estan molt presents les passions amoroses (en ambdós casos amb triangles amorosos de dos homes i una dona, desitjada pels dos) i els sentiments exaltats d'ira, odi i afany de venjança. Les dues tenen un final tràgic.

Acabaré amb unes paraules que sobre el mestre Guimerà va escriure Tomàs Garcés a La publicitat el 19 de juliol del 1924: "La poesia catalana ha tingut en el venerable mestre la figura més alta i significativa. La seva llum il·lumina cinquanta anys de la nostra literatura. Des de l'any 1875 en què Àngel Guimerà obté als Jocs Florals el seu primer accèssit, fins al 1920, data del Segon llibre de poesies, el poeta de L'any mil projecta el seu geni damunt totes les promocions literàries que es succeeixen. Poeta encès i tempestejant, totes les passions han cantat en el seu vers. La lírica guimeriana és feta de foc i d'acer."

Us remet a la pàgina d'Escriptors en llengua catalana, on podreu trobar la seua biografia, així com també l'obra de l'autor, comentaris i entrevistes que se li feren a aquest autor que feu un poc més grans les nostres lletres.

EL TRIOMF D'UNA DONA: VICTORIA KENT

L'efemèrid de hui, a primera vista, no és literària. És més bé el triomf d'una dona coratjosa d'eixes que va obrir camí i fer història.

El 30 d'abril de 1930 Victoria Kent es va convertir en la primera advocada que va defensar un processat en un judici.

Victoria Kent Siano fou una advocada i política republicana que va nàixer a Málaga, el 3 de març del 1892.Viví a Málaga fins el 1917, any en què se'n va anar a Madrid a estudiar el Batxillerat a l'Instituto Cardenal Cisneros, recolzada per sa mare i pels contactes que havia aconseguit son pare. A la seua arribada a la capital s'instal·la a la Residència de Senyoretes. El 1920 ingresa en la Facultat de Dret de la Universitat Central (actual Universitat Complutense de Madrid), on cursa la carrera com alumna no oficial fins al moment de la seua llicenciatura al juny del 1924.

Es col·legia al gener de 1925 i, tot i que no tenia massa interés en exercir la professió davant dels tribunals, no tardà a tenir la seua primera intervenció com a advocada defensora. Es feu famosa el 1930 en defensar davant del Tribunal Suprem de Guerra i Marina a Álvaro de Albornoz, membre del Comité Revolucionari Republicà, detingut i processat juntament amb aquells que posteriorment formaren el Gobern provisional de la República, arrel de la Sublevació de Jaca del desembre del 1930. Fou la primera dona al món a intervenir davant un consell de guerra, aconseguint l'absolució del seu defensat. Afiliada al Partit Radical Socialista, fou elegida el 1931 diputada de les Corts Constituents per Madrid i designada personalment pel President de la República Alcalá-Zamora Directora General de Presons, càrrec que desempenyà amb l'objectiu d'aconseguir la rehabilitació dels presos, i que ocupà fins l'any 1934.

La seua direcció com a cap de les presons espanyoles fou molt significatiu. Continuà camb la tasca començada al segle passa per la precursora Concepción Arenal; de fet, quan manà retirar totes les manilles i cadenes de les presons feu que modelaren amb el metall una estatua de Concepción Arenal. Es dedicà intensament a la reforma de las presons espanyoles, sota el criteri de que las societats estan obligades a recuperar el delinqüent com a persona activa, i que lespresons són el'instrument per fer-ho. Ordenà la millora de l'alimentació delos presos, permeté la llibertat de culte a las presons, establí els permisos per raons familiars, tancà 114 centres penitenciaris per estar en pèsimas condicions, ordenà construir la nova Presó de Dones de Las Ventas, a Madrid, on no existien cel·les de càstig, i creà el Cos Femení de Presons, per a les presons de dones, i l'Institut d'Estudis Penals, la direcció del qual encomanà al seu mestre Jimenéz de Asúa.

Amb motiu de les discusions per conseguir el sufragi femení, es posicionà en contra d'atorgar de forma inmediata el vot a les dones. La seua opinió era que la dona espanyola no tenia en aquell moment la suficient preparació social i política per a votar responsablementee, per la qual cosa, i per influència de l'esglèsia, el seu vot seria conservador, cosa que perjudicaria als partits d'esquerres. Va sostenir una polèmica al respecte amb una altra representant feminista a les corts, Clara Campoamor. Açò li donà una certa impopularitat, i no va obtenir l'acta de diputada en les eleccions del 19 de novembre de 1933. L'any següent abandonà la Direcció General de Presons.Durant la Guerra Civil esfeu càrrec de la creació de refugis per a xiquets i de les guarderies infantils. El govern de la República la envià a França com a Primera Secretaria de l'ambaixada republicana a Rarís, per a que s'encarregara de les evacuacions dels xiquets. Romangué a França fins al final de la guerra; quan acabà colaborà en l'eixida dels refugiats espanyols cap a Amèrica. To i això, no va poder seguir el mateix camí i la invasió nazi la va sorprendre a França. Viví fins a l'alliberament amb una identitat falsa: la de Madame Duval. El 1948 marxà a Mèxic. L'ONU, la va cridar el 1949 i viatjà a Nova York per a col·laborar en la Secció de Defensa Social. Encara que viatjà a Espanya el 1977, tornà a Nova York, on passà la resta dels seus dies fins a la seua mort el 1987.

Victoria Kent va escriure una llibre, barreja entre assaig i biografia, Quatre anys a París (1948). Relata ací els anys en què va romandre amagada a París després de la invasió nazi, perseguida per la Gestapo i per la policia franquista. Un testimoni únic, fidel reflex d'una època molt difícil, amb elements de novel·la d'intriga i, alhora, un excel·lent assaig sobre la llibertat, que sorprén al lector per les grans qualitats literàries de la seua autora.
El llibre el podeu trobar actualment publicat en l'editorial Gadir, en castellà. La referència és: Cuatro años en París (1940-1944), Victoria kent, Gadir Ensayo y biografía.
ISBN 10:84-935382-1-3; ISBN 13: 978-84-935382-3.

MORT DE L'ESCRIPTOR CONSTANTÍ KAVAFIS

El dia 29 d'abril de l'any 1933 va morir a Alexandria el poeta Constantí Kavafis. D'aquest autor vam parlar el dia 17 d'abril, ja que era l'aniverasari del seu naixement. Avui fa anys de la seua mort. Però com que tenim l'ocasió, aprofundirem una mica en el seu estil i obra important, i penjaré alguns poemes.

Com van dir, Kavafis va nàixer i morir a Alexandria, però no va viure tota la seua vida. Va viure seta anys a Liverpool, i aquests anys en Anglaterra -entre els nou i els desset-, foren definitius per a la seua formació. Va aprendre anglés, conegué els costums victorians, escrigué els seus primers poemes i va llegir els escrits de Shakespeare, Browning i Wilde, dels quals hi ha resonàncies en els seus versos.

Tornà a Alexandria el 1882, i allí romangué fins al final dels seus dies. Per contra del que es sol pensar després de llegir els seus poemes eròtics, la vida alexandrina de Kavafis fou poc dramàtica, fins i tot el seu aïllament literari, que considerà no del tot perjudicial per al creixement de la seua obra.

L'estil de Kavafis rebutja conscientement la retòrica, però mostra un allunyament greu i intel·ligent, solemne i irònico alhora. Pels seus poemes desfilen joves que es prostitueixen, però alhora ingenus i desitjables, personatges històrics contemplats en els moments de major humanitat, gent anònima del carrer i objectes corrents que de sobte prenen un profund valor simbòlic, com per exemple les espelmes enceses i apagades que representen el decurs de la vida.

Els poemes històrics més inspirats pinten amb gran força quadres realistes i decadents d'un passat poc conegut i certament fascinant: l'orient hel·lènic, des de l'antiguitat fins al present; els regnes grecs postalexandrins, la subjeció a Roma, Bizanci, l'ascens del Cristianisme i la convivència d'alò pagà i cristià. Demostra que, com creien els grecs, la història és cíclica, i unfla els sentiments de la nostàlgia i de la por a allò desconegut en les seues evocacions. Poseeix el secret de recrear l'atmòsfera quotidiana dels temps ja passats.
En els seus poemes homoeròtics, asoma la fleblesa i la debilitat que ens cerca en els pitjors moments, l'atracció sexual intensament física lligada moltes voltes al sentiment de culpa cristià i la impotència davant del pas del temps.

EN LA PEQUEÑA CIUDAD SIN ALEGRIA
En la pequeña ciudad sin alegría

trabaja como empleado en un gran almacén.

Es muy joven.

Espera que pasen dos o tres meses

y que la afluencia de clientes disminuya,

para volver a la metrópoli

y sumergirse en el movimiento, en las distracciones.

Espera, y esa noche, en la pequeña ciudad sin alegría,

está acostado en su lecho, presa del deseo.

Toda su juventud arde en pasión,

hermosa juventud llevada

por el bello arrebato de los sentidos.

En sueños, la voluptuosidad vino a él.

En sueños, cree poseer el cuerpo, la carne deseada.

LA CIUDAD

Dijiste: "Iré a otra ciudad, iré a otro mar.

Otra ciudad ha de hallarse mejor que ésta.

Todo esfuerzo mío es una condena escrita;

y está mi corazón - como un cadáver - sepultado.

Mi espíritu hasta cuándo permanecerá en este marasmo.

Donde mis ojos vuelva, donde quiera que mire

oscuras ruinas de mi vida veo aquí,

donde tantos años pasé y destruí y perdí".

Nuevas tierras no hallarás, no hallarás otros mares.

La ciudad te seguirá. Vagarás

por las mismas calles. Y en los mismos barrios te harás viejo

y en estas mismas casas encanecerás.

Siempre llegarás a esta ciudad. Para otro lugar -no esperes-

no hay barco para ti, no hay camino.

Así como tu vida la arruinaste aquí

en este rincón pequeño, en toda tierra la destruiste.

VUELVE

Vuelve muchas veces y tómame,

sensación amada, vuelve y tómame-

cuando se despierta la memoria del cuerpo

y un viejo deseo cruza de nuevo por la sangre,

cuando los labios y la piel recuerdan

y sienten como si volvieran a tocar.

Vuelve muchas veces y tómame en la noche,

cuando los labios y la piel recuerdan.

MORT DEL FILÒSOF JACQUES MARITAIN

Jacques Maritain va ser un filòsof francés nascut el 18 de novembre de 1882 a parís, i que va morir un dia com avui de l'any 1973 a Toulouse.

Jacques va estudiar al Liceu Enric IV i a la Sorbona. El 1904 es va casar amb Raïssa Oumansoff, una immigrant jueva d'origen rus, amb la qual compartí moltes de les seues inquietuts intel·lectuals i la seua obra, ja que cap dels dos considerava que la ciència poguera explicar ella sola qüestions existencials de caràcter vital. Per consell de Charles Péguyvan la parella assistí a les classes de Henri Bergson qui, paral·lelament a la deconstrucció del "cientisme", els comunicà el "sentit de l'absolut".
El 1906, Jacques i la seua dona es converteixen al catolicisme (era fill d'una família protestant), fet transcendental tant en la seua vida com en la seua obra. El 1907 es traslladen a Heidelberg, on Jacques estudià biologia sota la direcció de Hans Driesch; les teories neovitalistes d'aquest el van atraure molt, ja que es vinculaven a les concepcions de Bergson. Posteriorment Raïssa va caure malalta i durant la convalescència va conéixer l'obra de Tomás de Aquina, i al seu torn, va fer que Jacques s'hi interessara; a partir d'ací es dedica a l'estudi i divulgació de l'escolàstica tomista.
Va ser professor de filosofia del Liceu Parisién i des del 1914 a l'Institut Catholique. Va impartir cursos en universitats de tota Europa, Estats Units i Canadà.
La seua influència filosòfica i religiosa sobre alguns joves intel·lectuals propers a l'Acció Francesa i el seu estímul a les iniciatives d'Emmanuel Mournier van contribuir, a principis dels anys 30, al naixement del personalisme dels no conformistes dels anys 30. Profunditzà en paral·lel la reflexió política i social en Humanisme Integral, del 1936.
Antitotalitari, animà la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i se refugià en Nordamèrica, on estava ensenyant en el moment en què donà inici el conflicte. El 1945-48 fou ambaixador de França en el Vaticà. El 1947 presidí la delegació francesa en la segona assemblea general de la Unesco (Mèxic).
L'any següent ocupà la càtedra de filosofia en la Universitat de Princeton. El 23 de juny de 1961 va rebre el premi de Literatura de l'Acadèmia francesa.
A partir de 1961, Jacques Maritain viví amb els Germanets de Jesús a Toulouse. Des de la creació d'aquesta orde el 1933, havia exercit influència intel·lectual en ella. Es feu Germanet el 1970.
Format a l'escola de Lovaina del cardenal Mercier, ben assabentat de les millors essències aristotèliques i tomistes, coneixedor profund de les noves orientacions ideològiques, arribà a ser un dels principals representants del neoescolasticisme, els principis del qual aplicà, dins de la més estricta ortodoxia, a la solució dels problems moderns. Sintetitzà en torn al realisme tomista, l'escolàstica, les concepcions del iusnaturalisme o dret natural de Francisco de Vitoria i Hugo Grocio, la doctrina catòlica, l'existencialisme i el vitalisme. Considerava que la realitat es podia coneixer per la ciència, la filosofia, l'art o la revelació, per la qual cosa no rebutjà els treballs purament metafísics i epistemològics.

Us enllace una pàgina de la University of Notre Dame, la del Jacques Maritain Center, on trobareu obres, treballs, discursos, influència i influències d'aquest autor... la pàgina està en anglés.

NAIXEMENT DEL DRAMATURG WILLIAM SHAKESPEARE

La data del 23 d'abril és coneguda per haver fet coincidir les morts de dos dels grans escriptors de les lletres universals: William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Però del seu naixement coneguem menys: un 25 d'abril de l'any 1563 va nàixer l'autor anglés, encara que tradicionalment s'ha establert també el 23 d'abril com a data del seu naixement per ser Sant Jordi el patró d'Anglaterra.

William era el tercer dels vuit fills i primer baró del matrimoni Shakespeare. No es té notícia exacta del pas del jove William per l'escola local, però se suposa que , com a fill d'una família acomodada, va ser alumne d'ella. Els alumnes assistien a l'escola des dels vuit fins els quinze anys i l'ensenyament se centrava en el llatí. A les classes superiors l'ús de l'anglès estava prohibit i els alumnes devien adquirir un respectable coneixement de la llengua i literatura llatines. Prevalia l'estudi de l'obra de Esop, traduïda al llatí, d'Ovidi i de Virgili.

No hi ha notícia exacta de la dedicació de Shakespeare en deixar l'escola fins el 28 de novembre del 1582 quan, a l'edat de 18 anys, es va casar amb Anne Hathaway, de 26 anys, amb qui va tenir tres fills: Susanna, nascuda el mateix any del casament, i els bessons Judith i Hamnet, nascuts el 1585. El 1587 Shakespeare va començar a treballar a Londres com a actor de teatre. La primera vegada que tenim notícies d'ell com a actor i autor és el 1592, en un escrit pòstum del dramaturg Robert Grenne, on fa referència a Shakespeare en les frases : “Cor de tigre embolcallat en pell d'actor.”, i “Es pensa que és l'únic sacsejaescenes del país.” És una al·lusió a l'obra Enric VI, amb la qual Shakespeare va tenir un èxit formidable

La seva primera obra literària va ser un poema eròtic titulat Venus i Adonis, que data de 1593. El 1594, Shakespeare s’associa a la companyia de Lord Chamberlain, cosí de la reina. A partir d'aquest moment, Shakespeare obtindrà tot un seguit d'èxits, que els seus contemporanis de major nivell cultural van rebutjar per considerar el teatre un vulgar entreteniment. En poc més de dos anys escriurà Romeo i Julieta, El somni d'una nit d'estiu, Ricard II, El mercader de Venècia i L’amansiment de la fúria. Amb totes aquestes obres inaugura un estil dramàtic nou: un estil poètic, refinat i enginyós, en el qual la musicalitat del vers gairebé és tan important com l'acció mateixa.

Quan mor la reina Elisabeth, Jaume I, el nou rei, adopta la companyia de Shakespeare com a "Companyia del Rei". És a partir d'aleshores que el seu art entra en un període intens dominat per la visió tràgica, cosa que es palesa en Macbeth, Otel·lo, El rei Lear, Timó d'Atenes, Antoni i Cleopatra i Coriolà.
El 1608, l'autor Richard Burbage obté la llicència per actuar en un espai tancat. Shakespeare no segueix el camí marcat pels seus contemporanis pel que fa als estils nous que aquest canvi afavoreix. En lloc dels drames realistes i sàtires urbanes de moda, comença a cultivar un nou gènere, el romanç: barreja de tragèdia, comèdia i drama líric, copiant efectes habituals de les mascarades luxoses de la cort, com ara, coreografies, balls, maquinària que permet elevacions, aparicions, etc. Cimbelí, Conte d'hivern i La tempesta són obres que presenten situacions romàntiques.

El 1597 va comprar una casa a Stratford, on va anar a viure després de morir sa mare el 1608 (es creu que a partir d'aleshores Shakespeare es va anar allunyant cada vegada més de l'enrenou de Londres i es va retirar a Stratford-upon-Avon).El 23 d'abril de 1616, morí William Shakespeare (segons la llegenda, després d'una borratxera).

El 25 d'abril va ser enterrat al presbiteri de l'església d'Stratford. Els seus companys, set anys més tard, li van retre el millor homenatge en publicar les seves obres completes, el Folio de 1623. Aquest llibre ha acabat essent la base de totes les edicions i representacions posteriors de la seva obra i, en darrer terme, de la seva immortalitat.

En el seu retir col·laborà, però, amb dramaturgs joves en un parell d'obres més: Enric VIII i Els dos nobles cosins.

William Shakespeare és sens dubte l'escriptor més referencial de tota la cultura occidental. Després de la Bíblia, la seva obra ha estat la més traduïda a gairebé totes les llengües amb gramàtica pròpia. Potser la grandesa de Shakespeare sigui la d'haver-se sabut referir a una àmplia gamma de conflictes d'abast universal des d'una perspectiva totalment humana i allunyada de l'abstracció i l’erudició. La força dramàtica de les obres de Shakespeare aconsegueix implicar a l'espectador (o al lector) com gairebé cap altra. El vívid pathos dels seus personatges, l'agilitat del seu llenguatge i l'enginy de les seves composicions traspassen qualsevol restricció espai temporal per a convertir-se en els prototips de totes les passions humanes.

Us enllace aquesta pàgina on trobareu la seua biografia, cronologia, la seua carrera teatrel, un article sobre la polèmica de l'autoria de les seues obres i comentaris d'aquestes.

MORT DEL NOVEL·LISTA ALEJO CARPENTIER

Alejo Carpentier y Valmont va nàixer en La habana, Cuba, el 26 de desembre del 1904. Carpentier fou el fill d'una professora d'idiomes rusa i d'un arquitecte francés. Se traslladà amb la seua família a París i assistí al liceu de Jeanson de Sailly, on començà a estudiar Teoria de la música (posteriorment portaria a cap importants investigacions sobre la música popular cubana). A la tornada a Cuba començà els estudis d'arquitectura. El 1924 començà a treballar com a periodista.De 1945 a 1959 visqué a Venezuela, visitant algunes inhabitables zones prop del riu Orinoco; aquests llocs l'inspiraren per al seu anònim país sudamericà en què situa bona part de Los pasos perdidos.Torna a Cuba després de la Revolució del 1959 i treballa com a director de la Impremta Nacional i desempenyà diversos càrrecs diplomàtics per al gobern revolucionari. Carpentier rebé la influència directa del surrealisme, i escrigué per a la revista Révolution surréaliste, per encàrrec del poeta i crític literàri francés André Breton. Tot i la seua curta producció narrativa, Carpentier està considerat com un dels grans escriptors del segle XX. Ell fou el primer escriptor latinoamericà que afirmà que Hispanoamèrica era el barroc americà obrint una via literària imaginativa i fantàstica, però basat en la realitat americana, la seua història i mites. El 1977 rep el Premi Cervantes i el 1979 el Premi Médici francés. Morí el 1980 a París, on era ambaixador de Cuba.

Carpentier, ampliament conegut per l'estil barroc dels seus escrits i la seua teoria de "allò real meravellós", té entre les seues obras més famoses Alabado sea el Señor (1933) sobre el folklore i mitologia afrocubans, El reino de este mundo (1949) i Los pasos perdidos (1953). Fou al pròleg de El reino de Este Mundo, una novel·la sobre la Revolució haitiana, on descrigué la seua visió de "allò real meravellós" o allò meravellós real, que alguns crítics interpreten com sinònim del Realisme màgic, del qual se'l considera precursor; va influir notablement en la literatura latinoamericana durant el seu famós periode d'auge.

"Hombre de mi tiempo soy, y mi tiempo trascendente es el de la Revolución Cubana. Escritor comprometido soy y como tal actúo... trataré de realizar las teareas que aún me quedan por cumplir en el Reino de este mundo."

Carpentier, com ell mateix es considera, era un home del seu temps. Decidí abordar la realitat americana descubrint en tot la seua fantàstica existència, la majestuositat d'un continent on allò més meravellós podria trobar-se a cada pas, des de la incontenible Haití, fins al Gran Riu (Orinoco), i també, per suposat, tota la riquesa expressiva de Cuba i el Carib, escenaris principals de les seues novel·les.
Escriptor universal, proporcionà amb la seua apropiació d'Amèrica, a través d'allò real meravellós i la seua escriptura barroca, una nova línia creadora que el fan trascendir en la seua narrativa, indicant nous camins en la novel·la latinoamericana. Periodista, musicòleg, crític d'art, permití una comunicació entre el Vell Continent i Amèrica en matèria de cultura.

Ací us remet el lloc web oficial d'aquest escriptor, amb la biografia, bibliografia, influència i una ampla galeria de fotos. En aquesta pàgina trobareu la biografia i fragments de textos.

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PLA

Avui és el dia del llibre. Felicitats a tots aquells qui amem les paraules. I tots sabem per què el dia del llibre el 23 d'abril. Però hi ha un altre autor que va morir un dia com avui de l'any 1981 i queda un poc apartat pel fet de ser el dia que és, així que vaja des d'ací l'homenatge a Josep Pla i Casadevall, potser l'escriptor català més llegit i més popular de les últimes èpoques. Va nàixer un 8 de març de 1897 a Palafruguell, al si d'una família de propietaris rurals. Estudià la carrera de Dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els cercles literaris del moment, especialment les tertulies de l'Ateneu. S'orientà cap al periodisme, que exercí en català i castellà, segons el periòdic en què colaborà, generalment com a corresponsal, fins la Guerra Civil espanyola, entre d'altres: Las noticias, La publicidad i La veu de Catalunya, de Barcelona: El sol i Fígaro, de Madrid. Els seus primers llibres són: Coses vistes (1925; de caràcter miscelani); Madrid (1929; de contingut autobiogràfic), o Francesc Cambó (1928; polític). Aquests llibres projectaren ja el perfil d'un Josep Pla lúcid i sensual, crític i conservador, d'una gran sagacitat verbal, que busca els seus registres expressius en la llengua parlada. La Guerra Civil l'obligà a viure a França i Itàlia. El 1939 tornà i, condicionat per les circumstàncies polítiques, comença a escriure en castellà: articles per al semanari Destino i llibres com Humor honesto y vago (1942) o El pintor Joaquín Mir (1944), que més tard foren reelaborats en català pel mateix autor. Amb Viatge a Catalunya (1946) obri un llarg període d'intensa activitat, que inclou un primer intent de publicació de les seues obres completes.

Finalment la producció de Josep Pla queda estructurada en els 46 volums d'Edicions Destino. Més enllà de l'aparent diversitat temàtica i formal, el lector pot percebre com aquests volums conflueixen en un espai unitari, on es van teixint les extenses memòries de l'autor, concebudes com una crònica de la seua època.Aquesta original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, fou essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seus cròniqus periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoni de la història del segle XX. Tot açò, unit al fet de seguir essent l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seua mort, l'ha consagrat de forma unànime com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Vull recomanar avui el seu llibre Quadern gris (1966), considerat un dels millors textos de l'autor i un dels més importants de la literatura europea del s. XX. És un text memorialístic basat en un dietari personal dels anys vint que l'escriptor reelaborà profundament per la seva publicació com primer tom del seu gegantina Obra completa. El quadern gris, anomenat així pel color de les tapes del primitiu esborrany del text, és la història de formació cultural i personal del seu protagonista, de la configuració de la seva actitud vital davant la societat que l’envolta. L'escriptor pren posició contra la literatura de la seva època i contra el propi fet literari entés com a simple esteticisme o expansió sentimental d'un subjecte. Per a Pla la literatura és un mètode que permet aclarir i ordenar el pensament, una activitat racional destinada a entendre el món i a la seva gent.Pla reflecteix en aquesta com en els seus altres obres, amb un estil magistral, de sorprenent senzillesa i claredat, la seva visió del món, l'enorme valor del concret, del petit i insignificant, del modest però indispensable per a l'ésser humà.

Acabaré amb una frase de l'autor molt adequada per al dia que és avui:

"La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...]
La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixadignitat".

Pel que fa a informació de Pla a la xarxa he trobat moltes pàgines, però us remet les més interessants:
- Aquesta és sens dubte la més interessants i completa. Té des de l'arbre genealògic fins a fotos i videos, passant pel seu ideari i els seus viatges.

- En aquesta trobareu la biografia, anàlisis d'algunes obres seues i articles que sobre ell s'han publicat.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR VLADÍMIR NABÓKOV

Avui és l'aniversari de l'escriptor Vladímir Vladímirovich Nabókov, que va nàixer el 1899. Aquest escriptor d'origen rus que es va nacionalitzar estadounidense, escrigué les seues primeres obres en rus, però es va fer internacionalment famós com a mestre de la novel·la amb la part de la seua obra escrita en anglés. De fet, va traduir moltes d'aquestes obres primerenques a l'anglés, a voltes amb la col·laboració del seu fill Dimitri, col·laboració que per altra banda no li feia falta, ja que ell era fill d'una família rica i aristrocràtica de San Petersburg (on es cria durant la seua infantesa i joventut), i la família parlava rus, anglés i francés; per la qual cosa, Nabókov fou trilimgüe des de molt menut.

Pel fet de ser aristòcrates, el 1919 han d'eixir de Russia per fugir de la Revolució Rusa, i s'exilien a Alemanya.

En l'any 1922 es gradua a la Universitat de Cambridge amb la màxima qualificació; però eixe mateix any ocorre una altre fet en la seua vida: son pare mor assassinat.

Amb el pseudònim de Vladimir Sirin començà a escriure per als diaris dels emigrants rusos a Berlín, on viví del 1923 al 1937. Passà a França els tres anys següents, on abandonà el rus i començà a escriure en Anglés; el 1940 es traslladà a Estats Units fugint dels horrors de la II Guerra Mundial (el seu germà Serguei moriria en un camps de concentració alemnay el 1944), i adoptà la nacionalitat estadounidense 5 anys després. El 1959 Nabokov es va establir Suïssa, on visqué reclós fins el 2 de juliol de 1977. Morí a Montreux.

Nabókov és famós pels arguments complexos, els intel·ligents jocs de paraules i l'ús de l'aliteració. La seua novel·la sobre els escacs, La defensa de Lùzin (1930), consagrà a Nabokov com un dels principals valors de la jove generació d'escriptors emigrats de Russia. Durant els cinc anys següents escrigué quatre novel·les i un conte, entre els quals destaquen Desesperación i Invitado a una decapitación. Però no obtingué fama i notorietat fins a la seua novel·la Lolita (1955), obra que suposà la seua consagració com escriptor. Aquesta novel·la narra la intensa i obsessiva relació d'un home madur i culte amb una adolescent precoç, i pot considerar-se com un estudi de l'amor i el desig sexual. Aquesta i les seues altres novel·les, especialment Pálido fuego (1962), li proporcionaren un lloc entre els grans novell·istes del segle XX.

El territori exclusi de Nabókov és la tragicomèdia complexa, en què el temps i l'espai es condensen o s'expandeixen, i les metàfores i els símils es barregen en un joc intens. Com digué el mateix autor: "Encara que camine sempre a la vora de la paròdia, ha d'haver, per una altra banda, un abisme de serietat".

En aquesta pàgina trobareu fotografies de la seua vida i fragments d'obres. En aquesta altra hi ha una entrevista que li realitzà Bernard Pivot a l'autor el 1975.

MORT DEL NOVEL·LISTA MARK TWAIN

Samuel Langhorne Clemens va nàixer el 30 de novembre de l'any 1835 a Florida, lloc on els seus pares havien emigrat a la vora d'un pròsper oncle seu, John, propietari d'una botiga, una granja i uns vint esclaus negres. Als quatre anys, la seva família es va traslladar a Hannibal (Missouri), port fluvial del riu Mississippi i allà va realitzar els seus primers estudis. Hannibal va servir d'inspiració per al poble fictici de Sant Petersburg en Les Aventures de Tom Sawyer i Les Aventures d'Huckleberry Finn. En aquesta època, Missouri era un estat esclavista i el jove Twain estava familiaritzat amb l'esclavitud, tema que va explorar més tard en els seus escrits.La seua infantesa va estar caracteritzada per una pobra educació limitada a la seua assistència en l'escola pública, i una primerenca defunció de son pare, que el va espentar en certa manera a treballar amb tan sols 12 anys en un parell d'impremtes com a aprenent. A partir d'aleshores el món periodístic i el literari el van acompanyar durant la resta de la seua vida.

Va treballar en unes quantes impremptes de ciutats molt distintes i posteriorment en servicis navals a través del riu Mississipi; fins i tot, obligat per la Guerra Civil, va treballar a les mines de plata de Nevada, però ni açò ni la seua tasca periodística li van aportar res destacable econòmicament, però sí el suficient material autobiogràfic com per a començar a escriure una important quantitat d'obres narratives. Les seues obres es van estendre per Amèrica del Nord i Europa, atés que ell mateix també va viatjar pels dos continents, fent-se conéixer i adquirint inesgotables coneixements, experiències i anècdotes per a produir narracions una darrere d'una altra; no obstant això, van ser dos llibres els que van estendre la seua fama fins a l'actualitat: Les aventures de Tom Sawyer (1876) i Les aventures de Huckleberry Finn (1884) compten amb quasi deu anys de diferència entre ambdós, però mantenen en tot moment l'estil característic de Mark Twain. Humor i ironia es fonen en estes dos inseparables obres, quasi de forma més destacada que en la resta de les seues produccions. Però el caràcter humorístic de les mateixes no ha de confondre's amb un estil còmic, sinó com una forma més amena de presentar la realitat més crua de la societat de la seua època. El realisme, junt amb el caràcter autobiogràfic, està present en totes les seues obres. Més dolorosament en estes dos, on es mostra sense cap pudor fins on és capaç d'arribar la crueltat humana.

Samuel Langhorne Clemens va ser un reconegut autor satíric, mordaç i molt realista. L'estatus com a escriptor de gran calibre i d'envejable inspiració, va ser el que el va mantindre en boca de tots els seguidors de la seua escriptura, que van veure reconegut públicament el seu gran talent amb el doctorat Honoris Causa, atorgat per la Universitat d'Oxford (Anglaterra), en 1907.

Va morir el 21 d'abril del 1910 a Redding (Connecticut).

Ací enllace una pàgina completa de l'autor en anglés.

MORT DEL POETA GABRIEL CELAYA

Rafael Gabriel Juan Múgica Celaya Leceta va nàixer a Hernani el 18 de març de 1911, i fou un dels poetes més importants de la generació de postguerra. El fet que el seu nom fóra tan llarg li va facilitar signar els seus escrits amb diferents noms: Rafael Múgica, Juan Lecetao amb el que es consagraria, Gabriel Celaya.

Entre els anys 1927 i 1935 va viure a la Residència d'Estudiants mentre estudiava ingenieria industrial presionat per son pare, i allí fou on conegué poetes del 27 com Federico García Lorca i José moreno Villa, i altres intel·lectuals de l'època que l'inclinaren definitivament i per sempre ja cap a la literatura, encara que acabà la carrera i es dedicà durant un temps a portar l'empresa familiar.
L'any 1946 va fundar, junt amb la seua inseparable Amparo Gastón, la col·lecció de poesia Norte, que pretenia fer de pont entre la poesia de la generació del 27, la de l'exili i l'europea.

El 1946 publica Temptatives, llibre en prosa en què signa per primera volta com Gabriel Celaya. Aquesta primera etapa és de caràcter existencialista.

Als anys 50 s'integra a l'estètica del compromís i juntament amb Blas de Otero i Eugenio de Nora defensa una poesia no elitista, al srvici de les majories i que servisca per canviar el món. Quan aquest model de poesia social entrà en crisi, Celaya tornà als seus inicis poètics. També va assajar l'experimentalisme i la poesia concreta a Camps semàntics (1971).

El 1986 li reconeixen la seua obra atorgant-li el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles pel Ministeri de Cultura.

En definitiva i com s'ha observat, l'obra de Celaya constitueix una gran síntesi de quasi totes les preocupacions i estils de la poesia espanyola del s. XX.

Va morir un dia com avui de l'any 1991 a Madrid, i les seues cendres foren escampades pel seu Hernani natal.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,

mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,

fieramente existiendo, ciegamente afirmado,

como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades:

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas

que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,

piden ser, piden ritmo,

piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,

con el rayo del prodigio,

como mágica evidencia, lo real se nos convierte

en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo

cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren

y canto respirando.

Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas

personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,

y calculo por eso con técnica qué puedo.

Me siento un ingeniero del verso y un obrero

que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta

a la vez que latido de lo unánime y ciego.

Tal es, arma cargada de futuro expansivo

con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es algo como el aire que todos respiramos

y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo

como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.

Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Aquesta pàgina és molt completa i aporta gran informació sobre l'autor, a banda de posar textos seus, dibuixos, bibliografia, fotografies i altres enllaços. En aquesta i aquesta altra trobareu textos.

NAIXEMENT DEL POETA CONSTANTÍ KAVAFIS

El dia 17 d'abril de l'any 1863 va nàixer un dels poetes mediterranis actuals més importants, i una figura fonamental per a la literatura i la poesia grega del s. XX.

Kavafis va nàixer a Alexandria, Egipte, on son pare era un ric comerciant. Després de la mort de son pare el 1870 la família va haver d'emigrar a Liverpool. Constantí retornà a Alexandria el 1882 i allí va romandre tota la seua vida, fins que morí el 1933. Al seu retorn a Alexandria va treballar, en un principi, com a periodista, i després al Ministeri Egipci d'Obres Públiques, durant trenta anys.

Autocrític implacable, moltes voltes afectat per la seua pròpia heterodòxia, Cavafis publicà poc durant la seua vida, entre el 1891 i el 1904. Va tenir poc èxit en vida, potser per la seua temàtica fortament urbana i introspectiva i perquè rebutjà els valors tradicionals del cristianisme, l'ètica heterosexual, el nacionalisme i el patriotisme. Des del 1930 la seua influència és important, no sols en els joves grecs, sinó en els escriptors estrangers; però és després de la seua mort quan la seua reputació augmentà fins arribar a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns i un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna. L'obra de Kavafis començà a coneixer-se fora de Grècia a través de les referències de l'estudi d'E.M. Forsters sobre Alexandria (Alejandría: historia y guia (1923)). A partir d'aquesta època els escrits crítics sobre la seua obra es multipliquen; potser el millor siga El cuarteto de Alejandría, De Lawrence Durrell (1957-1960).

L'obra de Kavafis, des d'uns inicis alimentada por la lectura de parnasians i simbolistes francesos, és madura, exigent, habitada per una refinada cultura grecollatina i una subtil ironia. Obra corregida sense descans fins la perfecció (alguns poemes foren elaborats al llarg de deu anys), consta de cent cinquanta-quatre poemes que considerà acabats i formen l'edició canònica, més cert grup d'altres composicions que, en la seua opinió, no havien trobat encara la seua forma definitiva. Interessat per la història, Kavafis va composar amb freqüència poemes no sobre grans moments històrics, sinó sobre les decadències després d'aquests, com el famós Esperant els bàrbars, El Déu abandona a Antonio o Ítaca; algunes frases d'aquestes composicions han passat a ser proverbials. També són molt llegits hui els seus poemes homoeròtics, que canten les excel·lències sensuals de l'amor furtiu, com Recorda, cos.... Els millors poemes de Kavafis concentren l'experiència humana d'una forma intemporal i por tot això han influït notablement a autors de la poesia de l'experiència, com Luis Cernuda o Jaime Gil de Biedma.

ITACA

Cuando partas hacia Itaca
pide que tu camino sea largo
y rico en aventuras y conocimiento.
A Lestrigones, Cíclopes
y furioso Poseidón no temas,
en tu camino no los encontrarás
mientras en alto mantengas tu pensamiento,
mientras una extraña sensación
invada tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones, Cíclopes
y fiero Poseidón no encontrarás
si no los llevas en tu alma,
si no es tu alma que ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que muchas mañanas de verano hayan en tu ruta
cuando con placer, con alegría
arribes a puertos nunca vistos.
Detente en los mercados fenicios
para comprar finos objetos:
madreperla y coral, ámbar y ébano,
sensuales perfumes, -tantos como puedas-
y visita numerosas ciudades egipcias
para aprender de sus sabios.
Lleva a Itaca siempre en tu pensamiento,
llegar a ella es tu destino.
No apresures el viaje,
mejor que dure muchos años
y viejo seas cuando a ella llegues,
rico con lo que has ganado en el camino
sin esperar que Itaca te recompense.
A Itaca debes el maravilloso viaje.
Sin ella no habrías emprendido el camino
y ahora nada tiene para ofrecerte.
Si pobre la encuentras, Itaca no te engañó.
Hoy que eres sabio, y en experiencias rico,
comprendes qué significan las Itacas.

En aquesta pàgina trobareu 9 dels seus poemes més famosos (entre ells Esperant els bàrbars, El Déu abandona Antonio i Ítaca); en aquesta altra en teniu molts més, entre ells els seus poemes canònics.