dijous, 29 de maig de 2008

MORT DEL POETA JUAN RAMÓN JIMÉNEZ


Juan Ramón Jiménez Mantecón va nàixer a Moguer, Huelva, el 23 de desembre del 1881. Fou fill de Víctor Jiménez i Purificación Mantecón; els seus pares es dedicaven amb èxit al negoci dels vins. Després d'estudiar Batxillerat als jesuites al Puerto de Santa María, començà la carrera de Dret imposada per son pare a la Universitat de Sevilla, encara que no va acabar els seus estudis. Els poemes de Rubén Darío, el membre més destacat del Modernisme en la poesia hispànica, l'influenciaren especialment en la seua joventut.

El 1900 publicà els seus dos primers llibres de textos. La mort de son pare eixe mateix any i la ruina familiar li causaren una fonda preocupació, viscuda intensament a causa del seu caràcter estremadament sensible, i el 1901 serà ingresat per depressió en un sanatori a Bordeus, on tingué una aventura amorosa amb la muller del seu psiquiatra. El 1905 tornarà al seu poble natal i sis anys més tard es traslladà a Madrid. Feu diversos viatges a França i després a Estats Units, on el 1916 se casà amb Zenobia Camprubí Aymar.

Arran del 1931, l'esposa del poeta patirà els primers simptomes d'un càncer que acabarà amb la seua vida. El 1936 es veu obligat a abandonar Espanya en esclatar la Guerra Civil. El 1946 el poeta queda hospitalitzat durant huit mesos a causa d'una altra crisi depressiva. El 1956 l'Acadèmia Sueca li atorga el Premi Nobel de Literatura a Puerto rico, on ha viscut gran part de la seua vida en l'exili i on treballa com a professor a la Universitat. Tres dies després, mor la seua dona a San Juan. Jamai se recuperarà d'aquesta pèrdua i romangué a Puerto Rico mentre que, En Jaime Benítez, rector del Recinte de Río Piedras de la Universitat de Puerto Rico, accepta el premi en el seu nom. Juan Ramón Jiménez mor dos anys més tard, en la mateixa clínica on havia mort la seua muller, un 29 de maig del 1958. Les seues despulles foren traslladades a Espanya.

La crítica sol dividir la seua trajectoria poètica en tres etapes:

L'etapa sensitiva (1898-1915).

Aquesta etapa es subdivideix al seu torn en dues sub-etapes;la primera abarca fins el 1908; la segona, fins el 1916. La primera està marcada per la influència de Bécquer, el Simbolisme i un Modernisme de formas tènues, rima asonant, vers d'art menor i música íntima. En ella predominen les descripcions del paisatge com a reflex de l'alma del poeta, un paisatge que no és natural com el de Macahdo, sinó sotmés a l'estatisme d'un jardí interior, a l'intimisme d'un ordre. Predominen els sentiments difusos, la malenconia, la música, els records i somnis amorosos. Es tracta d'una poesia emotiva i sentimental on es filtra la sensibilitat del poeta a través d'una estructura formal perfecta.
La segona època es materialitza en la forma de l'art major (endecasíl·labs i alexandrins), la rima consonant, l'estrofa clàssica (sonets, serventesos); es nota una major influència modernista, del Simbolisme francés i del decadentisme anglofrancés. Cap al final d'aquesta etapa, el poeta comença a sentir el fàstic de la sensorialitat del Modernisme i de les preocupacions relacionades amb el temps i la possessió d'una bellesa eterna.

Platero y yo, datada per l'autor el 1914, se convertí en l'obra més popular del poeta, escrita en una esplèndida prosa, que suaument porta el lector a través d'un curós retaule d'imatges poètiques que ens porten des de la presentació d'aquest burret:

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

Fins a la seua mort.

L'etapa intel·lectual (1916-1936)

El seu primer viatge a Amèrica i el contacte amb la poesia en anglés marca profundament aquesta segona etapa, batejada per ell mateix com època intel·lectual i que el vincula a la corrent literària del Noucentisme. Es produeix un fet fonamental: el descobriment de la mar com a motiu transcendent. La mar simbolitza la vida, la soledat, el goig, l'etern temps present. S'inicia així mateix una evolució espiritual que el porta a buscar la transcendència. En el seu desig de salvar-se davant la mort, s'esforça a abastar l'eternitat, i això tan sols pot caonseguir-ho mijançant la bellesa i la depuració poètica.

L'etapa suficient o vertadera (1937-1958)

Pertany a l'època suficient o vertadera tot el que va escriure durant el seu exili americà. Juan Ramón continúa tancat en sí mateix cercant la bellesa i la perfecció. SLa seua ànsia por la transcendència el porta a una certa mística i a identificar-se amb Déu i la bellesa en un sol. La seua llengua poètica es transforma en una espècie d'idiolecte poblat de múltiples neologimes (ultratierra, deseante...). Després d'un període de relatiu silenci, publica Animal de fondo (1949), Tercera antología poética (1957), En el otro costado (1936-42) i Dios deseado y deseante (1942-48).

Juan Ramón revisà a consciència la seua obra al llarg de la seua vida. El poemari Leyenda (1896–1956), publicat póstumament per Antonio Sánchez Romeralo el 1978 (Madrid: Visor), recull l'obra poètica íntegra de l'autor tal i com aquest va voler que se publicara.

Ací us enllace la pàgina de la fundació Juan Ramón jiménez, amb una informació completíssima de l'autor, amb vida, obres, material didàctic, linformació sobre la seua casa museu...

En aquesta pàgina i aquesta altra trobareu tots els seus poemes.

3 comentaris:

Cucaracha homicida ha dit...

¿On està la resta? No pots deixar-nos aixina, dona, la meua vida ja no és igual, ara llig l'horòscop per la falta d'efemèrids :(

Un hipócrita lector (ton frère!)

(g.)

Jesús Ge ha dit...

Pero qué documentada, por Dios!!

Hay qué ver lo que trabajas.

Le doy la razón a Cucaracha, necesitamos saber más.

Besos y abrazos.

Aracne ha dit...

Moltíssimes gràcies pel vostre recolçament!!
El final de curs està essent dur, però us promet que quan tinga una mica més de temps recuperaré tot el que tinc a mitges. I durant aquest estiu us assegure una efemèrid diaria!!!
Gràcies. Moltes abraçades.