dijous, 8 de maig de 2008

MOR L'ESCRIPTOR GUSTAVE FLAUBERT

El 8 de maig de l'any 1880 va morir Gustave Flaubert, possiblement un dels majors novel·listes occidentals.

Flaubert era el segon fill de Achille Cléophas i d'Anne Justine. El pare de Flaubert era metge, més concretament cap de cirugia de l'Hospital de Ruán, i va servir-li com a model per al personatge del doctor Lariviere en Madame Bovary.
La precoç passió de Gustave Flaubert per la literatura queda patent en la petita revista literària Colibrí, que redactava íntegrament, i en la qual, d'una manera difusa però sorprenent, es reconeixen ja els temes que desenvoluparia l'escriptor adult.

Va estudiar dret a París, on conegué a Maxime du Camp, l'amistat del qual va conservar tota la vida; al costat del seu amic va realitzar un viatge a peu per les regions de Turena, Bretaña i Normandia. A aquest viatge el va seguir un altre, més important (1849-1851), a Egipte, Asia Menor, Turquia, Grecia i Italia. Els records d'aquest gran viatge li servirien més endavant per a la seua novel·la Salambó.

Excepte durant els seus viatges, Gustave Flaubert passà tota la seua vida a la seua propietat de Croisset, entregat a la seua tasca d'escriptor. Entre 1847 i 1856 mantingué una relació inestable però apassionada amb la poetisa Louise Colet, encara que el seu gran amor fou sense dubtes Elisa Schlésinger, qui li va inspirar el personatge de Marie Arnoux de L'educació sentimental i que mai arribà a ser la seua amant.

Els viatges tingueren un paper important en el seu aprenentatge com a novel·lista, donat el valor que concedia a l'observació de la realitat. Flaubert no deixava res a mercé de la pura inspiració, sinó que treballava amb obstinació i precisió l'estil de la seua prosa, rebutjant qualsevol lirisme, i movilitzava una energia extraordinaria en la concepció de les seues obres, en les quals no desitjava res que no fora real; tot i axiò, eixa realitat havia de tenir la bellesa de la irrealitat, de manera que tampoc li interessava deixar aflorar en la seua escriptura l'experiència personal que la alimentava, ni es permetia vessar opinions pròpies. Aquesta ferma voluntat de romandre ocult al text, estar en tots els llocs i en cap, explica el gran esforç de preparació que va haver de fer en La temptació de San Antoni (no la considerà publicable fins haver-la reescrit tres voltes), en què res no s'enunciava sense estar previament controlat. Les profundes investigacions erudites que va portar a cap per escriure la seua novel·la Salambó, per exemple, hagueren de ser completades amb un altre viatge al nord d'Àfrica.

De la seua primera gran novel·la publicada( i per a molts la seua obra mestra), és Madame Bovary (1856). La seua protagonista, una dona mal casada que és víctima dels seus propis somnis romàntics, representa, tot i la seua pròpia mediocritat, tota la frustració que, segons Flaubert, havia produït el segle XIX, segle que odiava per identificar-lo amb la mesquinesa i l'estupidesa que, segons ell, caracteritzava la burguesia.

D'eixa mateixa sàtira del seu temps participa tota la seua producció, fins i tot un brillant, encara que inacabat, Diccionari dels llocs comuns.

La seua següent gran obra, L'educació sentimental (1869), fou, en canvi, la més propera a la seua pròpia experiència, ja que es proposà descriure les esperances i decepcions de la generació de la revolució del 1848. La seua última gran obra, Bouvard i Pécuchet, que quedaria inconclusa per la seua mort, és una sàtira alhora terrible i tendra de l'ideal de coneixement de la Ilustració.

Flaubert fou contemporani de Baudelaire i, com ell, ocupa una posició clau en la literatura del segle XIX. En la seua època fou rebutjat per raons morals i admirat per la seua força literària. Alhora, en l'actualitat és considerat com un dels majors novel·listes del seu segle. Flaubert se situa entre la generació romàntica i la generació realista i naturalista. La seua ampla correspondència amb Louise Colet, George Sand i altres és d'un gran interés tant humà com literari.

La preocupació i interés pel realisme i l'estètica de les seues obres justifica el llarg treball d'elaboració de cadascuna de les seues obres (posava a proba els textos llegint-los en veu alta, sometent-los a la famosa proba del «gueuloir»).

La seua mirada irònica i pesimista sobre la humanitat el converteix en un gran moralista