ESTRENA A MADRID DE SOMBRAS DE SUEÑO, DE MIGUEL DE UNAMUNO

El dia 14 de maig del 1930 s'estrena a Madrid l'obra de teatre Sombras de sueño, de Miguel de Unamuno. D'aquest autor ja en parlàrem en l'entrada del dia 29 de febrer, amb motiu de l'aniversari de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oxford.
La història de l'escriptura d'aquesta obra de teatre és complicada. De tots són conegudes les complicacions que li va dur a Unamuno el seu activisme polític i la seua continuada crítica a les autoritats polítiques. Una d'aquestes complicacions, de les majors que va tenir, va canviar la seua vida el 20 de febrer de 1924. Aquest dia el governador de Salamanca va rebre del govern l'ordre de cesar a Unamuno, qui era en eixe moment degà de la Facultat de Lletres i vicerrector ( també exercia com a rector en funcions, encara que havia estat destituït el 1914) de les seues funcions a la universitat, i la pena que el condemnava al desterrament a Fuerteventura.

Durant la seua estada en terres estranyes tampoc no va deixar de produir. Durant l'exili va escriure l'obra que ens ocupa, que es al seu torn l'adaptació d'una altra obra seua, Tulio Montalbán y Julio Macedo, publicada el 1927.
En una entrevista que va concedir en setembre del 1928 a l'escriptor José Forns,
Unamuno comentava la versió teatral que acabava de fer, declarant que
«l'ambient és el més important en aquesta obra..., ambient d'illa, d'eixes illes
que jo he recorregut després, pam a pam, i dins de les quals he
comprés per primera volta en la meua vida, la vertadera amplaria de la paraula
"aïllament"».
És sabut que el recorregut d'Unamuno per Canaries es realitzà en dues èpoques
distintes: la primera el 1909, quan el convidaren per fer de mantenidor dels
jocs florals, i la segona el 1924, com a conseqüència del desterrament que ja s'ha comentat. Evidentement, fou a la primera d'aquestes estades on es va suggerir l'«ambient d'illa» de la novel·la, mentre que el projecte d'escenificació hauria estat inspirat, almenys en part, per l'experiència de l'exili a Fuerteventura. Però deixant de banda qualsevol element biogràfic o anecdòtic que puga manifestar-se en aquesta obra, no hi ha dubte de que
és l'aïllament com a condició existencial el que es simbolitza en l'«ambient
d'illa» que Unamuno califica de «primordial en aquesta obra».
La obra dramática de Unamuno presenta su línea filosófica habitual; de ahí que obtuviera un éxito más bien escaso. Temas como la indagación de la espiritualidad individual, la fe como «mentira vital» y el problema de la doble personalidad son tratados en La esfinge (1898), La venda (1899) y El otro (1932). Actualiza la tragedia euripídea en Fedra (1918) y traduce la Medea (1933) de Séneca.
A banda de les característiques particulars d'aquesta obra, també segueix les característiques generals del teatre d'Unamuno, que es poden resumir en les següents:
- És esquemàtic, està despullat de tot artifici i en ell tan solament caben els conflictes i passions que afecten als personatges. Aquesta austeritat està influenciada per la tragèdia grega clàssica.
- Si els personatges i els conflictes apareixen nus, l'escenografia també es despulla de tots els artificis. És una escenografia simplificada al màxim.
- Allò que realment li importa es presentar el drama que transcorre a l'interior dels personatges i, sense dubte, del seu interior.
- Amb la simbologia de les passions i l'austeritat tant de la paraula com de l'escenografia, el teatro d'Unamuno entronca amb les experiències dramàtiques europees i obri un camí a la renovació teatral espanyola, que serà continuada per Ramón Valle-Inclán, Azorín i, més tard, Federico García Lorca.

NAIXEMENT DEL POETA I DRAMATURG ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà i Jorge va nàixer a Santa Cruz de Tenerife el dia 6 de maig del 1845, i es convertiria en una de les figures bàsiques de les nostres lletres, essent un dramaturg i poeta l'obra del qual ha esdevingut un clàssic de la literatura catalana.
Tot i que va nàixer a les Illes Canàries, el 1853, quan comptava amb només sis anys, la seva família es va traslladar a Catalunya, concretament a El Vendrell, d'on era originari el seu pare. Després s'instal·laren a Barcelona. Ja en aquesta ciutat ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924).
A partir del 1882 comença una destacada carrera política sempre fent costat a la causa catalanista. Tots els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.

L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes
Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran de terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.
La seva mort es va produir a Barcelona, el 18 de juliol de 1924, i va tenir un enterrament multitudinari.

La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats. Si més no així fou notat per Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge (nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys) i un amor frustrat amb una tal Maria Rubió (sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge). Aquesta tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica en gran part per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima. D'aquí prové la inevitable temptació de projectar sobre l'autor i la seva obra lectures psicoanalítiques. A tot això cal afegir-hi la rumorologia que havien desvetllat ja en la seva època tant la seva pertinaç solteria com el costum de voltar-se de deixebles més joves. L'extrema passionalitat de les obres de l'autor de la qual parlem és facilment observable en dues de les seues obres més conegudes i universals, Terra baixa i Gal·la Placídia (aquesta última convertida en òpera amb música de Jaume Pahissa). Ambdues obres es tracten de tragèdies on estan molt presents les passions amoroses (en ambdós casos amb triangles amorosos de dos homes i una dona, desitjada pels dos) i els sentiments exaltats d'ira, odi i afany de venjança. Les dues tenen un final tràgic.

Acabaré amb unes paraules que sobre el mestre Guimerà va escriure Tomàs Garcés a La publicitat el 19 de juliol del 1924: "La poesia catalana ha tingut en el venerable mestre la figura més alta i significativa. La seva llum il·lumina cinquanta anys de la nostra literatura. Des de l'any 1875 en què Àngel Guimerà obté als Jocs Florals el seu primer accèssit, fins al 1920, data del Segon llibre de poesies, el poeta de L'any mil projecta el seu geni damunt totes les promocions literàries que es succeeixen. Poeta encès i tempestejant, totes les passions han cantat en el seu vers. La lírica guimeriana és feta de foc i d'acer."

Us remet a la pàgina d'Escriptors en llengua catalana, on podreu trobar la seua biografia, així com també l'obra de l'autor, comentaris i entrevistes que se li feren a aquest autor que feu un poc més grans les nostres lletres.

NAIXEMENT DEL DRAMATURG WILLIAM SHAKESPEARE

La data del 23 d'abril és coneguda per haver fet coincidir les morts de dos dels grans escriptors de les lletres universals: William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Però del seu naixement coneguem menys: un 25 d'abril de l'any 1563 va nàixer l'autor anglés, encara que tradicionalment s'ha establert també el 23 d'abril com a data del seu naixement per ser Sant Jordi el patró d'Anglaterra.

William era el tercer dels vuit fills i primer baró del matrimoni Shakespeare. No es té notícia exacta del pas del jove William per l'escola local, però se suposa que , com a fill d'una família acomodada, va ser alumne d'ella. Els alumnes assistien a l'escola des dels vuit fins els quinze anys i l'ensenyament se centrava en el llatí. A les classes superiors l'ús de l'anglès estava prohibit i els alumnes devien adquirir un respectable coneixement de la llengua i literatura llatines. Prevalia l'estudi de l'obra de Esop, traduïda al llatí, d'Ovidi i de Virgili.

No hi ha notícia exacta de la dedicació de Shakespeare en deixar l'escola fins el 28 de novembre del 1582 quan, a l'edat de 18 anys, es va casar amb Anne Hathaway, de 26 anys, amb qui va tenir tres fills: Susanna, nascuda el mateix any del casament, i els bessons Judith i Hamnet, nascuts el 1585. El 1587 Shakespeare va començar a treballar a Londres com a actor de teatre. La primera vegada que tenim notícies d'ell com a actor i autor és el 1592, en un escrit pòstum del dramaturg Robert Grenne, on fa referència a Shakespeare en les frases : “Cor de tigre embolcallat en pell d'actor.”, i “Es pensa que és l'únic sacsejaescenes del país.” És una al·lusió a l'obra Enric VI, amb la qual Shakespeare va tenir un èxit formidable

La seva primera obra literària va ser un poema eròtic titulat Venus i Adonis, que data de 1593. El 1594, Shakespeare s’associa a la companyia de Lord Chamberlain, cosí de la reina. A partir d'aquest moment, Shakespeare obtindrà tot un seguit d'èxits, que els seus contemporanis de major nivell cultural van rebutjar per considerar el teatre un vulgar entreteniment. En poc més de dos anys escriurà Romeo i Julieta, El somni d'una nit d'estiu, Ricard II, El mercader de Venècia i L’amansiment de la fúria. Amb totes aquestes obres inaugura un estil dramàtic nou: un estil poètic, refinat i enginyós, en el qual la musicalitat del vers gairebé és tan important com l'acció mateixa.

Quan mor la reina Elisabeth, Jaume I, el nou rei, adopta la companyia de Shakespeare com a "Companyia del Rei". És a partir d'aleshores que el seu art entra en un període intens dominat per la visió tràgica, cosa que es palesa en Macbeth, Otel·lo, El rei Lear, Timó d'Atenes, Antoni i Cleopatra i Coriolà.
El 1608, l'autor Richard Burbage obté la llicència per actuar en un espai tancat. Shakespeare no segueix el camí marcat pels seus contemporanis pel que fa als estils nous que aquest canvi afavoreix. En lloc dels drames realistes i sàtires urbanes de moda, comença a cultivar un nou gènere, el romanç: barreja de tragèdia, comèdia i drama líric, copiant efectes habituals de les mascarades luxoses de la cort, com ara, coreografies, balls, maquinària que permet elevacions, aparicions, etc. Cimbelí, Conte d'hivern i La tempesta són obres que presenten situacions romàntiques.

El 1597 va comprar una casa a Stratford, on va anar a viure després de morir sa mare el 1608 (es creu que a partir d'aleshores Shakespeare es va anar allunyant cada vegada més de l'enrenou de Londres i es va retirar a Stratford-upon-Avon).El 23 d'abril de 1616, morí William Shakespeare (segons la llegenda, després d'una borratxera).

El 25 d'abril va ser enterrat al presbiteri de l'església d'Stratford. Els seus companys, set anys més tard, li van retre el millor homenatge en publicar les seves obres completes, el Folio de 1623. Aquest llibre ha acabat essent la base de totes les edicions i representacions posteriors de la seva obra i, en darrer terme, de la seva immortalitat.

En el seu retir col·laborà, però, amb dramaturgs joves en un parell d'obres més: Enric VIII i Els dos nobles cosins.

William Shakespeare és sens dubte l'escriptor més referencial de tota la cultura occidental. Després de la Bíblia, la seva obra ha estat la més traduïda a gairebé totes les llengües amb gramàtica pròpia. Potser la grandesa de Shakespeare sigui la d'haver-se sabut referir a una àmplia gamma de conflictes d'abast universal des d'una perspectiva totalment humana i allunyada de l'abstracció i l’erudició. La força dramàtica de les obres de Shakespeare aconsegueix implicar a l'espectador (o al lector) com gairebé cap altra. El vívid pathos dels seus personatges, l'agilitat del seu llenguatge i l'enginy de les seves composicions traspassen qualsevol restricció espai temporal per a convertir-se en els prototips de totes les passions humanes.

Us enllace aquesta pàgina on trobareu la seua biografia, cronologia, la seua carrera teatrel, un article sobre la polèmica de l'autoria de les seues obres i comentaris d'aquestes.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ANATOLE FRANCE

Pel que sembla, aquesta és la semana dels escriptors francesos, ja que l'escriptor que ens acompanya avui és Jacques Anatole François Thibault, conegut amb el pseudònim d'Anatole France.

Aques fill de llibrer va nàixer a París el 16 d'abril de 1844 i, encara que va estudiar a l'escola Stanislas de París, la major part de la seua cultura fou autodidacta, i la va haver d'agrair a l'ofici patern, ja que des de ben menut fou un lector insaciable.

Les seues primeres obres publicades foren Poemes daurats (17873) i l'obra teatral en vers El pont de Corint (1876). Però no va aconseguir un estil propi i depurat fins la seua primera novel·la, El crim de Silvestre Bonnard (1881), on exhibia la seua habilitat estilística, amb una subtil ironia i una genuïna compassió, característiques que apareixen al llarg de tota la seua obra.

El 1883 s'uneix a Madame Arman de Cavaillet, qui li inspirà gran quantitat de treballs i promociona els seus escrits ajudant-se de la seua àmplia xarxa de relacions socials.

France es trobava entre els intel·lectuals francesos,juntament amb Émile Zola, que exigiren l'exculpació, amb èxit, d'Alfred Dreyfus, un capità de l'exercit francés acusat de traïció. De fet, va retornar la seua Legió d'Honor quan li va ser retirada a Zola. Entre les seues obres d'aquesta etapa cal desctacar els assaigs crítics La vida literària (1888), les novel·les Thais, cortesana d'Alexandria (1890) i El lliri roig (1894), i la tetralogia de novel·les Història contemporània (1897-1901); totes aquestes obres fan una àcida anàlisi del nefastes efectes que el cas Dreyfus va tenir sobre la societat francesa.

Fou nomenat membre de l'Acadèmia Francesa el 1896, i va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1921. A més, va participar en la fundació de la Lliga dels Drets de l'Home.

En els seus últims treballs es va convertir en defensor de causes humanitàries, mitjançant unes intel·ligents defenses dels drets civils, l'educació popular i els drets dels treballadors, alhora que atacà amb brillants sàtires els abusos polítics, econòmics i socials de l'època. Entre aquests tipus d'obres que mostren la seua conciència social estaquen les novel·les al·legòriques L'illa dels pingüins (1880) i La revolta dels àngels (1914), i un relat sobre el regnat del terror durant la Revolució Francesa anomenat Els Déus tenen set (1912).

Va ser col·laborador del diari l'Humanité i va prendre partit contra el Tractat de Versailles, ja que el considerava "una pau injusta". També es comprometé en les causes de la separació de l'església i l'estat, els drets sindicals, contra els presidis militars...

France produí novel·les, obres de teatre, poemes, assaigs de crítica i filosofia i investigacions històriques.

En aquesta pàgina trobareu algunes de les frases d'aquest autor tan compromés socialment.

MORT DE JEAN-PAUL SARTRE

Les vides de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir van anar sempre unides. I com si ho hagueren buscat, les seues morts també. Simone va morir un 14 d'abril de 1986, quasi 6 anys després de Jean-Paul, que va fer-ho el 15 d'abril de 1980. Així, encara que les seues morts les separen quasi 6 anys, a aquest blog apareixen junts. Les casualitats no existeixen.

Aquest filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista polític va nàixer a París el 21 de juny de 1905 i és considerat un dels principals representants de l'existencialisme.

Va ser professor de filosofia des del 1929 fins l'inici de la II Guerra Mundial, ja que en aquest moment s'incorporà a l'exercit. Els alemanys van fer-lo pres des del 1940 fins el 1941. Després de ser alliberat, va fer classes en Neuilly (França) i més tard a París, i va formar part activa(amb Simone) de la Resistència Francesa. Com que les autoritats alemanyes desconeixien les seues activitats secretes, va estrenar la seua obra de teatre antiautoritària Les mosques (1943) i publicà el seu treball més conegut: L'esser i el no-res (al mateix any 43).

El 1945 deixa l'ensenyament i funda, juntament amb Beauvoir i altres, la revista política i literària Les temps modernes.

La majoria dels seus escrits de la dècada dels 50 giren al voltant de qüestions polítiques i de denúnica; se'l considera un socialista independent actiu, ja que les seues crítiques es dirigeixen tant cap a l'URSS com cap als Estats Units en l'època de la guerra freda.

Va rebutjar el Premi Nobel el 1964 ja que, segons explicà, si l'acceptava comprometria la seua integritat com escriptor.

A la seua primera obra filosòfia, L'esser i el no-res, Sartre considerava els humans com essers que creen el seu propi món en rebel·lar-se contra l'autoritat i acceptar la responsabilitat personal de les seues accionsa, sense el recolzament de la societat, la moral tradicional o la fe religiosa. Aquest enfocament, que relaciona la teoria filosòfica amb la vida, la literatura, la psicologia i l'acció política suscità un ampli interés popular que convertí l'existencialisme en un moviment mundial.

Va dir i escriure coses com aquestes:

"L'home està condemnat a ser lliure".

"L'home naix lliure, responsable i sense excuses".

"Desconfie de la incomunicabilitat; és la font de tota violència".

"Qui és autèntic, assumeix la responsabilitat per ser allò que és i es reconeix lliure de ser allò que és."

Per llegir més frases d'ell, podeu anar ací. En aquesta pàgina trobareu una informació més ampliada sobre Sartre i sobre la filosofia existencialista.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTORA MARGUERITE DURAS

Avui és l'aniversari del naixement de l'escriptora francesa Marguerite Duras. De la peculiar vida d'aquesta personalíssima veu de l'escriptura francesa ja parlarem el dia de l'aniversari de la seua mort (3 de març de 1996). I igual de peculiar que la seua vida va ser el seu naixement. Va nàixer a Saigón (en l'actualitat, Ciutat Ho Chi Minh), un 4 d'abril de 1914, i passà la seua infantesa i adolescència a la Indochina francesa, experiència que la marcà profundament i inspirà moltes de les seues obres. Fou ja en 1932 quan marxà cap a França. De fet, i com ja vaig explicar en l'efemèrid de la seua mort, el seu nom real no era Marguerite Duras, sinó Marguerite Donnadieu. Va canviar el seu nom en 1943 pel d'una villa a Lot-et-Garonne, on estava la seua casa paterna.

Per saber més de l'autora podeu anar a l'efemèrid del dia 3 de març. En ella recomaní un llibre, C'est tout, del qual avui us faig arribar uns fragments.

"21 de novembre, vesprada.

A voltes estic buida durant molt de temps.

Sóc sense identitat.

Al prinicipi, això fa por. I després es passa

per un moviment d'alegria. I després

això es para.

La felicitat, és a dir, morta un poc.

Un poc absent del lloc on parle."

"Yann: Aniries al paradís?

Marguerite: No. Em fa riure.

Y.: Per què?

M.: No ho sé. No crec en ell en absolut.

Y.: I després de la mort, què queda?

M.: Res. Excepte els vius que somriuen i recorden."

"Ja no tinc cap noció sobre el

que creia saber o esperar

tornar a veure.

Ja està. Això és tot."

"Tan sols he aconseguit no matarme

en ocupar el meu pensament amb la idea de la seua mort."

"Em sent perduda.

Mort és equivalent.

És terrorífic.

Ja no me queden ganes d'esforçar-me.

No pense en ningú.

S'ha acabat el que queda.

Tu també.

Estic sola."

"Y.: Qui eres?

M.: Duras, això és tot.

Y.: Què fa Duras?

M.: Fa literatura".

Aquest últim fragment és un bon resum i un bon acabament. Ella feia literatura, i no hi havia res més a dir.

Per llegir complet aquest C'est tout, podeu anar ací.

Ja per acabar...

"He volgut dir-te que t'estimava.

Cridar-ho.

Això és tot."

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR MILAN KUNDERA

El dia 1 d'abril del 1929 naix a Brno (República Txeca) el novel·lista, poeta, dramaturg i assagista Milan Kundera.
Estudià en la Universitat Carolinum de Praga i feu classes d'història del cinema a l'Acadèmia de Música i Art Dramàtic des de 1959 a 1969, i posteriorment a l'Institut d'Estudis Cinematogràfics de Praga. Però també va treballar de jornaler i músic de jazz.
En acabar la segona guerra mundial es va afiliar al partit comunista, del qual va ser expulsat arrel dels succesos de 1948. Tot i aquesta militància comunista a la seua joventut, a les seues primeres novel·les, entre les quals es troba La broma (1967), El libro de los amores ridículos (1970) i La vida està en otrea parte (1973) es fa un atac irònic del model de societat socialista. Després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, les seues obres van ser prohibides i es va quedar sense feina. El 1975 emigrà a França, on feu classes de literatura comparada a la Universitat de Rennes (1975-1980), i més tard a la École des Hautes Études de Paris.
d'entre les seues obres posteriors cap destacar La insoportable levedad del ser (1984) i Inmortalidad (1991). La primera és el relat d'una història d'amor en mig de la repressió i la burocràcia. Fou portada al cinema amb gran èxit i s'ha convertit en un text clau de la disidència a l'est d'Europa; al seu país no es va publicar fins el 2006, 22 anys després que s'editara a París.
Actualment continua residint a França, i l'any passat li va atorgar el Premi Nacional Txec de Literatura, de l'entrega del qual es va ausentar per motius de salut.
INMORTALIDAD (FRAGMENT)
" Cuando era pequeña el padre le enseñó a jugar al ajedrez. Le había llamado la atención un movimiento que recibe el nombre de enroque: el jugador cambia en una sola jugada la posición de dos figuras: pone la torre junto al rey y desplaza al rey hacia la esquina, al lado del sitio que ocupaba la torre. Aquel movimiento le había gustado: el enemigo concentra todo su esfuerzo en amenazar al rey y éste de pronto desaparece ante sus ojos; se va a vivir a otra parte. Soñaba toda su vida con ese movimiento y soñaba con él tanto más cuanto más cansada estaba. "
Podeu llegir més fragments d'aquest autor ací.

MOR L'ESCRIPTORA MARGUERITE DURAS

El 3 de març de 1996 vam perdre una de les veus més personals de la literatura universal. Marguerite Duras és el pseudònim de Marguerite Donnadieu, novel·lista, guionista i directora de cinema francesa.

Es va donar a conéixer amb la publicació d'una novel·la d'inspiració autobiogràfica, Un barrage contre le Pacifique (1950). Les seues obres posteriors posen de relleu, en relats curts, l'angúnia i el desig dels personatges que intenten escapar de la soledat. Amb L'amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt. Aquesta novel·la va tenir un èxit mundial, i s'arribaren a publicar més de tres milions d'exemplars, alhora que es va traduir a 40 idiomes.

La seua obra literària té al voltant de quaranta novel·les i una dotzena d'obres de teatre. Dirigí diverses pel·lícules, entre elles India song i Les enfants.

La pròpia vida de l'escriptora és una novel·la sobre la qual ella va esciure sense descans. La destrucció, l'amor, l'alienament social...són paraules clau en la vida de Marguerite Duras. Una història tempestuosa, d'alcohol i d'avorriment, de paraules i de silencis, i de desitjos fulgurants.

Un personatge importantíssim en la vida de la Duras fou sa mare. El desamor matern marcà tota la seua vida i feu d'ella un personatge controvertit en què es barregen les exigències del cor i els capritxis del cos; impetuosa i obstinada, tingué tants detractors com seguidors. És difícil definir la seua personalitat: plena d'ira o dolça, genial o narcisista, però cal creure-la quan diu: "Jo sóc una escriptora, no cal dir res més".

Si se m'accepta una recomanació personal, llegiu C'est tout, un diàleg entre la Duras i el seu últim amant en els últims temps de la seua vida, barreja de teatre, confessió íntima i monòleg interior.

Un càncer de gola ens la va arravatar als 82 anys.

ESTRENA DEL DON JUAN DE ZORRILLA

Un dia com hui de l'any 1844 s'estrena una de les obres de teatre bàsiques del romanticisme espanyol: Don Juan Tenorio, de José Zorrilla y Moral. S'estrena en Madrid, i just a l'any següent se'n va a França a escriure.

Aquest drama té com a tema central la llibertat i l'amor entre els personatges de l'obra. Per una aposta que han fet es reuneixen Don juan Tenorio i Don Luís Mejía, i aprtir d'eixe moment es desenvolupen una sèrie de traicions i morts que porten al final de l'obra, on Don Juan és acosat pels fantasmes de tota la gent que ha matat o ha mort per culpa seua (fins i tot la seua estimada, Doña Inés, qui mor d'amor). Al final de l'obra Don Juan s'arrepenteix del mal que ha fet i en lloc d'anar a l'infern va al cel, perquè l'amor de Doña Inés el salva.

Per conéixer més sobre l'obra o l'autor us remet a l'efemèrid del dia 21 de febrer, on parlarem del naixement de José Zorrilla.

NAIX EL PARE DEL ROMANTICISME FRANCÉS

Un 26 de febrer de l'any 1802 va nàixer qui seria considerat com el més important escriptor romàntic en francés: Victor Hugo. Encara que va nàixer a Besanzón, la seua infantesa transcorre a París. Com a bon romàntic, té una vida molt intensa, que passa per una agitada vida literària, amorosa i política, que el va dur fins i tot a l'exili. Passional, com tots els romàntics, va estar casat i va tenir un llarg llistat d'amants, del qual es pot destacar l'actriu Juliette Drouet, qui li consagrà la seua vida, el lliurà de la presó després del colp d'estat de Napoleó III, i per a qui Hugo escrigué molts poemes. Pel que fa a la seua obra literària, seria molt difícil constatar-la ací, per la seua varietat, però sobretot per la seua extensió. Escriptor prolífic, va dedicar-se a tots els gèneres: novel·la, poesia, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics en l'Assemblea Nacional i una abundant correspondència. Per fer-nos una idea de l'extensió de la seua obra podríem dir que tan sols en novel·la, va escriure més de 18.000 pàgines.

Hugo era un habitual del món de la cultura i l'ambient artístic de la seua època. Sols cal dir que va passar diverses temporades al castell de Roches en Bièvres, i durant eixes estades va conéixer a Berlioz, Chateaubriand, Liszt i Giacomo Meyerbeer. També fou amic d'Alexandre Dumas, Juli Verne, Oscar Wilde i Hans Christian Andersen (als dos últims els conegué durant el seu exili).

Afegirem algunes de les seues cites més curioses:

"És estranya la lleugeresa amb què els malvats creuen que tot els eixirà bé".

"A ningú li falten forces; el que a mlots els falta és voluntat".

"Com més petit és el cor, més odi alberga".

"Als ulls del jove, crema la flama; als del vell, brilla la llum".

"No hi ha res tan estúpid com véncer; la verdadera glòria està en convéncer".(com digué Miguel de Unamuno a un senyor baixet...).

Per saber més sobre Victor Hugo, aquest enllaç us durà a una pàgina que han denominat Hugolatría virtual, i on hi ha molts altres enllaços sobre aquest autor.

Naix el modernista català Santiago Rusiñol

A la manera dels renaixentistes, els artistes modernistes conreen diverses disciplines artístiques, per aconseguir l'objectiu comú del modernisme: crear l'art total com a síntesi de totes les arts. En eixe sentit, Santiago Rusiñol, nascut a Barcelona el 1861, va començar la seua carrera creativa com a pintor, però prompte es va dedicar també a la literatura amb més de noranta títols de tots els gèneres. En teatre, primer va fer petits monòlegs i, de seguida, obres com L'alegria que passa (1891) i El Jardí abandonat (1900), d'alt contingut simbolista.Va conrear la novel·la costumista i d'una de les seves novel·les més conegudes, L'auca del senyor Esteve (1907), en va fer una versió teatral, que ha esdevingut un clàssic del teatre català. En la seua obra s'inclouen, a més , poemes en prosa. Es va convertir en un dels escriptors més reeditats de la seua època.

Aquest autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista format a París, va ser un dels precursors del modernisme a Catalunya, amb plataformes com El Cau ferrat, a Sitges, o Els quatre gats, a Barcelona.

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PALAU I FABRE

El que hui incloc no és un efemèrid. Serà efemèrid el 23 de febrer de 2009, quan direm "avui fa un any va morir el poeta català Josep Palau i Fabre". En realitat molt més que poeta. Encara que, per pròpia confessió, la seua passió radical fou la poesia i el teatre, la seua poderosa sensibilitat el feia atendre a tot: la poesia, el teatre (sota la forma de la tragedia i en torn al mite de l'amant lasciu i espiritual perpetu, el Don Juan, a qui va convertir en el seu alter ego), el cinema (com guionista i com actor), la narració, l'assaig... i també es sentia rapsoda i solia recitar públicament a García Lorca, Walt Whitman, Rimbaud i altres poetes, sempre que tingueren un trasfons tràgic.

El seu personatge tràgic, Don Joan, autoretrat de si mateix, i el seu concepte del poeta com un tractant d'elixirs l'han assistit sempre. D'aquest concepte del poeta ve el nom del llibre que recull la seua obra poètica, Poemes de l'alquimista, i el de les seues proses sobre art i literatura, Quaderns de l'alquimista. I és que l'art fou sempre una gran passió per a ell. Alguns l'han anomenat el poeta enamorat de Picasso, ja que es van coneixer mentre els dos estigueren vivint a París, i Palau i Fabre va acabar atrapat per la personalitat del pintor. Comença, pel tracte personal, escrivint la seua biografia espiritual i plàstica: tres gruixuts volums on va escriure quasi la totalitat del seu text vital. Aquesta obra troncal la esguitava de multitut d'altres assaigs ocasionalment publicats, i on s'assisteix a eixa immesa passió personal picasiana.

Sens dubte, Palau i Fabre sorma ja part del bagatge de la cultura catalana. Va ser un lluitador per la llibertat i un gran renovador de la cultura catalana de la postguerra.

NAIXEMENT D'UN DON JUAN...

El 21 de febrer de 1817 naix a Valladolid un romàntic universal: José Zorrilla i Moral. La seua obra clau, publicada en 1844, constitueix una de les dues principals materialitzacions literàries en llengua espanyola del mite de Don Juan. La vida tempestuosa i apassionant del poeta no està gens llunyana a la del seu personatge.

L'autor era fill d'un home conservador i absolutista, de qui va fugir de jove cap a Madrid; des d'aquest moment no pararia el seu peregrinatge: Paris, Mèxic i Cuba foren llocs on va residir, sense deixar de tornar sempre a Espanya. De fet, la seua vida és influència crucial en la seua obra. En primer lloc, les relacions amb son pare, home despòtic i sever, el fan adoptar un to tradicionalista molt contrari al seu caràcter progressista, per agradar-li. En segon lloc, el seu temperament sensual, que el du a casar-se dues voltes i tenir un bon llistat d'amants, es reflexa evidentment a la seua obra: l'amor constitueix un dels eixos fonamentals a la seua obra. Encara que molt lluny del seu Don Juan, el segueix darrere. En tercer lloc, la seua salut és condicionant. Zorrilla va morir a conseqüència d'una operació per extirpar-li un tumor cerebral que patia, i ell mateix reconeix a la seua autobiografia que patia al·lucinacions i sonambulisme. S'ha especulat si la causa no podria ser la seua enfermetat.

Aquest autor, que va conrear tots els gèneres poètics (lírica, èpica i dramàtica) va donar-se a conéixer en el soterrament de Larra, des d'on va iniciar una gran amistat amb Espronceda, un altre exponent romàntic. Sens dubte, si algú va tenir una vida romàntica, bohèmia i apassionada va ser auqest autor, que des de ben jove fugí de casa espentat per l'amor que tenia a autors com Walter Scott, Chateaubriand, Alexandre Dumas o el Duque de Rivas, i que son pare considerava que li estaven arruinant la vida. I és que la gent de lletres, tothom ho sap, acabem llançats a perdre...

En aquesta pàgina trobareu una biografia i una selecció dels seus poemes.

MORT DEL DRAMATURG GEORG BÜCHNER

Que haguera passat si el tifus no haguera matat a aquest jove als vint-i-tres anys? doncs, possiblement, estaríem parlant d'un escriptor a l'altura de Goethe i Schiller. Una autèntica paradoxa que morira de tifus si pensem que, tant ell com tota la seua familia, eren metges de renom.

Aquest home preocupat per la política i la classe treballadora des de molt jove, va escriure obres on es parlava d'aquests temes: La mort de Danton (considerada la seua obra capital) parla sobre la revolució francesa, basant-se en la contraposició ideològica i psicològica de les personalitats de Danton i Robespierre; i el seu drama més conegut, Woyzech, és la primera obra literària en alemany els personatges de la qual eren membres de la classe proletària. Aquest drama, basat en fets reals, fou recontruït a partir de fragments deixats per l'autor, cosa que presenta un gran problema per als filòlegs pel que fa al seu ordre, a més de que es considera inconclusa.

Pel que fa a la importància de Büchner per al teatre contemporani, es pot dir que el dramaturg alemany Carl Zuckmayer digué d'ell que era el gran model per al teatre modern, però el gran elogi és que Büchner fou la prinicpal inspiració per a l'evolució com a dramaturg de l'escriptor que va naixer el mateix dia que aquest blog: Bertold Brecht.

ABANS I ARA: AIXÍ COMENÇA TOT

Avui, 10 de febrer de 2008, obric aquest blog (o bloc, segons el gust). Potser el proper any l'efemèrid que penge d'un dia com avui és que ja fa un any que comencí aquesta feina. A més, no sé si per casualitat o per causalitat, comence en un dia assenyalat: un dia com avui de l'any1898 naix el poeta i dramaturg Bertold Brecht. No pot ser casualitat que una persona com jo, enganxada al teatre i la poesia, comence aquesta tasca en l'aniversari del naixement del mestre Brecht. Agafaré una frase seua a mode de divisa: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d'altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluitan molts d'anys i són molt bons. Però estan aquells que lluiten tota la vida: eixos són els imprescindibles". Espere donar molta guerra.