NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR JUAN RULFO

Encara que Rulfo digué en diverses ocasions després del 1936 que va nàixer en la hisenda del seu avi patern en l'estat de Jalisco, o que va nàixer a San Gabriel, on vivia l'avia materna quan no estava a la hisenda, l'únic segur és que fou oficialment enregistrat el 1918 a Apulco, on figura com "Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno" en l'acta de naixement de l'estat a Sayula, (Jalisco). Havia nascut a la casa dels seus avis paterns el 1917. Juan Rulfo cresqué en el petit poble de San Gabriel, vila rural dominada por la superstició i el culte als morts. Rulfo estigué molt influenciat per dos esdeveniments de la seua infantesa: els resultats de la Revolució Mexicana de 1910-1917, que acabava quan ell nasqué, i la Guerra Cristera de 1926-1929. Molts creuen que aquesta última el deixà cquasi sense família, però son pare fou assassinat el 1923 per un jove amb qui tenia un conflicte. El futur novel·lista tenia tan sols sis anys i la mort pesaria en la seua memòria tota la vida. La mare de Rulfo morí el 1927, uns mesos després de que l'avia materna l'havia enviat a estudiar intern. Rulfo tenia deu anys i no va poder tornar al soterrar. Va quedar orfe. Eixos primers anys de la seua vida haurien de conformar en part l'univers desolat que Juan Rulfo recreà en la seua breu però genial obra. El 1934 es traslladà a Ciutat de Mèxic, on treballà com a agent d'immigració a la Secretaria de la Gobernació. A partir del 1938 començà a viatjar per algunes regions del país en comisions de servici i publicà els seus contes més importants en revistes literàries. A banda desenvolupà altres tasques paral·leles a l'escriptura: col·laborador de la Comisió del Papaloapan (1954-1957) i editor a l'Institut Nacional Indigenista de la ciutat de Mèxic, institució on estigué vint-i-quatre anys (1962-1986).

La influència de Rulfo a la narrativa, i en general a la literatura latinoamericana, apareix ja en les obres de molts dels escriptors latinoamericans que protagonitzaren el "boom" literari durant la segona meitat del segle vint. Sobretot cal destacar la seua única novel·la, Pedro Páramo (1955), i el llibre de contes El llano en llamas (1953).
Poques voltes dues obres tan succintes (l'autor comentà en diverses ocasions que foren un exercici de reducció literària al mínim indispensable) han influït amb tanta força a una generació tan talentosa d'escriptors. Molts dels seus textos han sigut base de produccions cinematogràfiques. Rulfo escrigué també guions cinematogràfics com Paloma herida (1963), i una altra novel·la curta magistral, El gallo de oro (1963).

Una altra vessant del seu llegat artístic són les fotografies que es donaren a coneixer de manera ampla el 1980.

Dos anys després de la publicació de Pedro Páramo Rulfo guanyà retroactivament el Premi Xavier Villaurrutia del 1955. El 1970 va rebre el Premi Nacional de Literatura de Mèxic, i el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1983.

Va morir a Mèxic l'any 1986.

Ací us enllace la seua pàgina oficial on trobareu biografia i anàlisis profunds de la seua obra tant literària com cinematogràfica i fotogràfica. En aquesta altra trobareu fragments d'obres seues.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ALPHONSE DAUDET

Alphonse Daudet fou un escriptor i contista francés nascut a Nimes el 13 de maig del 1840.
Cursà els seus estudis secundaris a Lyon. Fou secretari del Duc de Morny, personatge influent del segon Imperi.

La súbita mort del Duc de Morny (1865) fou el detonant que determinà, de manera decisiva, la vida d'Alphonse. Des d'eixe moment Daudet se consagrarà por totalment a l'escriptura: exercirà com a cronista del periòdic Le Figaro(comença a col·laborar amb aquest diari al voltant del 1861), a banda que també es dedicarà a la novel·la i la narració.

Es va traslladar a París, on publicà un volum de poesia titulat Les Amoureuses (1858).

Daudet és conegut sobretot per les seues evocacions naturalistes i humorístiques de la vida provenzal, recollides en Cartes des dej meu molí (1869), que aparegué per primera volta a Le Figaro el 1866, i pels seus relats sobre Tartarín, un divertit murri de Provenza. Entre aquests últims figuren Tartarín de Tarascó (1872), Tartarín als Alps (1885) i Port Tarascó (1890). També escrigué els Contes del dilluns (1873), una sèrie de relats breus sobre la Guerra francoprusianadan que són testimoni de la seua afecció per aquest gènere literari i pels contes fantàstics. S'ha de destacar també l'obra de teatre L'arlesiana (1872), amb música del compositor francés Georges Bizet, les novel·les Jack (1876), El Nabab (1877) i Sapho (1884), i la novel·la semiautobiogràfica El poqueta cosa (1868). Aquest relat de la vida estudiantil s'ha comparat en ocasions amb la novel·la de Charles Dickens, també semiautobiogràfica, David Copperfield (1850). Els dos volums de memòries escrits per Daudet, Records d'un home de lletres i Trente Ans de Paris, es publicaren el 1888.

Ací us enllace diverses pàgines sobre l'autor on podreu trobar la següent informació:

en aquesta primera trobareu una petita biografia de l'autor, però el més interessant són uns enllaços a textos il·lustrats i a estudis crítics sobre l'autor. En la següent trobareu textos complets dels seus contes. Aquesta és la biblioteca virtual Miguel de Cervantes, on hi ha textos de les seues obres; això si, estan en francés.

MOR L'ESCRIPTOR GUSTAVE FLAUBERT

El 8 de maig de l'any 1880 va morir Gustave Flaubert, possiblement un dels majors novel·listes occidentals.

Flaubert era el segon fill de Achille Cléophas i d'Anne Justine. El pare de Flaubert era metge, més concretament cap de cirugia de l'Hospital de Ruán, i va servir-li com a model per al personatge del doctor Lariviere en Madame Bovary.
La precoç passió de Gustave Flaubert per la literatura queda patent en la petita revista literària Colibrí, que redactava íntegrament, i en la qual, d'una manera difusa però sorprenent, es reconeixen ja els temes que desenvoluparia l'escriptor adult.

Va estudiar dret a París, on conegué a Maxime du Camp, l'amistat del qual va conservar tota la vida; al costat del seu amic va realitzar un viatge a peu per les regions de Turena, Bretaña i Normandia. A aquest viatge el va seguir un altre, més important (1849-1851), a Egipte, Asia Menor, Turquia, Grecia i Italia. Els records d'aquest gran viatge li servirien més endavant per a la seua novel·la Salambó.

Excepte durant els seus viatges, Gustave Flaubert passà tota la seua vida a la seua propietat de Croisset, entregat a la seua tasca d'escriptor. Entre 1847 i 1856 mantingué una relació inestable però apassionada amb la poetisa Louise Colet, encara que el seu gran amor fou sense dubtes Elisa Schlésinger, qui li va inspirar el personatge de Marie Arnoux de L'educació sentimental i que mai arribà a ser la seua amant.

Els viatges tingueren un paper important en el seu aprenentatge com a novel·lista, donat el valor que concedia a l'observació de la realitat. Flaubert no deixava res a mercé de la pura inspiració, sinó que treballava amb obstinació i precisió l'estil de la seua prosa, rebutjant qualsevol lirisme, i movilitzava una energia extraordinaria en la concepció de les seues obres, en les quals no desitjava res que no fora real; tot i axiò, eixa realitat havia de tenir la bellesa de la irrealitat, de manera que tampoc li interessava deixar aflorar en la seua escriptura l'experiència personal que la alimentava, ni es permetia vessar opinions pròpies. Aquesta ferma voluntat de romandre ocult al text, estar en tots els llocs i en cap, explica el gran esforç de preparació que va haver de fer en La temptació de San Antoni (no la considerà publicable fins haver-la reescrit tres voltes), en què res no s'enunciava sense estar previament controlat. Les profundes investigacions erudites que va portar a cap per escriure la seua novel·la Salambó, per exemple, hagueren de ser completades amb un altre viatge al nord d'Àfrica.

De la seua primera gran novel·la publicada( i per a molts la seua obra mestra), és Madame Bovary (1856). La seua protagonista, una dona mal casada que és víctima dels seus propis somnis romàntics, representa, tot i la seua pròpia mediocritat, tota la frustració que, segons Flaubert, havia produït el segle XIX, segle que odiava per identificar-lo amb la mesquinesa i l'estupidesa que, segons ell, caracteritzava la burguesia.

D'eixa mateixa sàtira del seu temps participa tota la seua producció, fins i tot un brillant, encara que inacabat, Diccionari dels llocs comuns.

La seua següent gran obra, L'educació sentimental (1869), fou, en canvi, la més propera a la seua pròpia experiència, ja que es proposà descriure les esperances i decepcions de la generació de la revolució del 1848. La seua última gran obra, Bouvard i Pécuchet, que quedaria inconclusa per la seua mort, és una sàtira alhora terrible i tendra de l'ideal de coneixement de la Ilustració.

Flaubert fou contemporani de Baudelaire i, com ell, ocupa una posició clau en la literatura del segle XIX. En la seua època fou rebutjat per raons morals i admirat per la seua força literària. Alhora, en l'actualitat és considerat com un dels majors novel·listes del seu segle. Flaubert se situa entre la generació romàntica i la generació realista i naturalista. La seua ampla correspondència amb Louise Colet, George Sand i altres és d'un gran interés tant humà com literari.

La preocupació i interés pel realisme i l'estètica de les seues obres justifica el llarg treball d'elaboració de cadascuna de les seues obres (posava a proba els textos llegint-los en veu alta, sometent-los a la famosa proba del «gueuloir»).

La seua mirada irònica i pesimista sobre la humanitat el converteix en un gran moralista

MORT DEL NOVEL·LISTA ALEJO CARPENTIER

Alejo Carpentier y Valmont va nàixer en La habana, Cuba, el 26 de desembre del 1904. Carpentier fou el fill d'una professora d'idiomes rusa i d'un arquitecte francés. Se traslladà amb la seua família a París i assistí al liceu de Jeanson de Sailly, on començà a estudiar Teoria de la música (posteriorment portaria a cap importants investigacions sobre la música popular cubana). A la tornada a Cuba començà els estudis d'arquitectura. El 1924 començà a treballar com a periodista.De 1945 a 1959 visqué a Venezuela, visitant algunes inhabitables zones prop del riu Orinoco; aquests llocs l'inspiraren per al seu anònim país sudamericà en què situa bona part de Los pasos perdidos.Torna a Cuba després de la Revolució del 1959 i treballa com a director de la Impremta Nacional i desempenyà diversos càrrecs diplomàtics per al gobern revolucionari. Carpentier rebé la influència directa del surrealisme, i escrigué per a la revista Révolution surréaliste, per encàrrec del poeta i crític literàri francés André Breton. Tot i la seua curta producció narrativa, Carpentier està considerat com un dels grans escriptors del segle XX. Ell fou el primer escriptor latinoamericà que afirmà que Hispanoamèrica era el barroc americà obrint una via literària imaginativa i fantàstica, però basat en la realitat americana, la seua història i mites. El 1977 rep el Premi Cervantes i el 1979 el Premi Médici francés. Morí el 1980 a París, on era ambaixador de Cuba.

Carpentier, ampliament conegut per l'estil barroc dels seus escrits i la seua teoria de "allò real meravellós", té entre les seues obras més famoses Alabado sea el Señor (1933) sobre el folklore i mitologia afrocubans, El reino de este mundo (1949) i Los pasos perdidos (1953). Fou al pròleg de El reino de Este Mundo, una novel·la sobre la Revolució haitiana, on descrigué la seua visió de "allò real meravellós" o allò meravellós real, que alguns crítics interpreten com sinònim del Realisme màgic, del qual se'l considera precursor; va influir notablement en la literatura latinoamericana durant el seu famós periode d'auge.

"Hombre de mi tiempo soy, y mi tiempo trascendente es el de la Revolución Cubana. Escritor comprometido soy y como tal actúo... trataré de realizar las teareas que aún me quedan por cumplir en el Reino de este mundo."

Carpentier, com ell mateix es considera, era un home del seu temps. Decidí abordar la realitat americana descubrint en tot la seua fantàstica existència, la majestuositat d'un continent on allò més meravellós podria trobar-se a cada pas, des de la incontenible Haití, fins al Gran Riu (Orinoco), i també, per suposat, tota la riquesa expressiva de Cuba i el Carib, escenaris principals de les seues novel·les.
Escriptor universal, proporcionà amb la seua apropiació d'Amèrica, a través d'allò real meravellós i la seua escriptura barroca, una nova línia creadora que el fan trascendir en la seua narrativa, indicant nous camins en la novel·la latinoamericana. Periodista, musicòleg, crític d'art, permití una comunicació entre el Vell Continent i Amèrica en matèria de cultura.

Ací us remet el lloc web oficial d'aquest escriptor, amb la biografia, bibliografia, influència i una ampla galeria de fotos. En aquesta pàgina trobareu la biografia i fragments de textos.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR VLADÍMIR NABÓKOV

Avui és l'aniversari de l'escriptor Vladímir Vladímirovich Nabókov, que va nàixer el 1899. Aquest escriptor d'origen rus que es va nacionalitzar estadounidense, escrigué les seues primeres obres en rus, però es va fer internacionalment famós com a mestre de la novel·la amb la part de la seua obra escrita en anglés. De fet, va traduir moltes d'aquestes obres primerenques a l'anglés, a voltes amb la col·laboració del seu fill Dimitri, col·laboració que per altra banda no li feia falta, ja que ell era fill d'una família rica i aristrocràtica de San Petersburg (on es cria durant la seua infantesa i joventut), i la família parlava rus, anglés i francés; per la qual cosa, Nabókov fou trilimgüe des de molt menut.

Pel fet de ser aristòcrates, el 1919 han d'eixir de Russia per fugir de la Revolució Rusa, i s'exilien a Alemanya.

En l'any 1922 es gradua a la Universitat de Cambridge amb la màxima qualificació; però eixe mateix any ocorre una altre fet en la seua vida: son pare mor assassinat.

Amb el pseudònim de Vladimir Sirin començà a escriure per als diaris dels emigrants rusos a Berlín, on viví del 1923 al 1937. Passà a França els tres anys següents, on abandonà el rus i començà a escriure en Anglés; el 1940 es traslladà a Estats Units fugint dels horrors de la II Guerra Mundial (el seu germà Serguei moriria en un camps de concentració alemnay el 1944), i adoptà la nacionalitat estadounidense 5 anys després. El 1959 Nabokov es va establir Suïssa, on visqué reclós fins el 2 de juliol de 1977. Morí a Montreux.

Nabókov és famós pels arguments complexos, els intel·ligents jocs de paraules i l'ús de l'aliteració. La seua novel·la sobre els escacs, La defensa de Lùzin (1930), consagrà a Nabokov com un dels principals valors de la jove generació d'escriptors emigrats de Russia. Durant els cinc anys següents escrigué quatre novel·les i un conte, entre els quals destaquen Desesperación i Invitado a una decapitación. Però no obtingué fama i notorietat fins a la seua novel·la Lolita (1955), obra que suposà la seua consagració com escriptor. Aquesta novel·la narra la intensa i obsessiva relació d'un home madur i culte amb una adolescent precoç, i pot considerar-se com un estudi de l'amor i el desig sexual. Aquesta i les seues altres novel·les, especialment Pálido fuego (1962), li proporcionaren un lloc entre els grans novell·istes del segle XX.

El territori exclusi de Nabókov és la tragicomèdia complexa, en què el temps i l'espai es condensen o s'expandeixen, i les metàfores i els símils es barregen en un joc intens. Com digué el mateix autor: "Encara que camine sempre a la vora de la paròdia, ha d'haver, per una altra banda, un abisme de serietat".

En aquesta pàgina trobareu fotografies de la seua vida i fragments d'obres. En aquesta altra hi ha una entrevista que li realitzà Bernard Pivot a l'autor el 1975.

MORT DEL NOVEL·LISTA MARK TWAIN

Samuel Langhorne Clemens va nàixer el 30 de novembre de l'any 1835 a Florida, lloc on els seus pares havien emigrat a la vora d'un pròsper oncle seu, John, propietari d'una botiga, una granja i uns vint esclaus negres. Als quatre anys, la seva família es va traslladar a Hannibal (Missouri), port fluvial del riu Mississippi i allà va realitzar els seus primers estudis. Hannibal va servir d'inspiració per al poble fictici de Sant Petersburg en Les Aventures de Tom Sawyer i Les Aventures d'Huckleberry Finn. En aquesta època, Missouri era un estat esclavista i el jove Twain estava familiaritzat amb l'esclavitud, tema que va explorar més tard en els seus escrits.La seua infantesa va estar caracteritzada per una pobra educació limitada a la seua assistència en l'escola pública, i una primerenca defunció de son pare, que el va espentar en certa manera a treballar amb tan sols 12 anys en un parell d'impremtes com a aprenent. A partir d'aleshores el món periodístic i el literari el van acompanyar durant la resta de la seua vida.

Va treballar en unes quantes impremptes de ciutats molt distintes i posteriorment en servicis navals a través del riu Mississipi; fins i tot, obligat per la Guerra Civil, va treballar a les mines de plata de Nevada, però ni açò ni la seua tasca periodística li van aportar res destacable econòmicament, però sí el suficient material autobiogràfic com per a començar a escriure una important quantitat d'obres narratives. Les seues obres es van estendre per Amèrica del Nord i Europa, atés que ell mateix també va viatjar pels dos continents, fent-se conéixer i adquirint inesgotables coneixements, experiències i anècdotes per a produir narracions una darrere d'una altra; no obstant això, van ser dos llibres els que van estendre la seua fama fins a l'actualitat: Les aventures de Tom Sawyer (1876) i Les aventures de Huckleberry Finn (1884) compten amb quasi deu anys de diferència entre ambdós, però mantenen en tot moment l'estil característic de Mark Twain. Humor i ironia es fonen en estes dos inseparables obres, quasi de forma més destacada que en la resta de les seues produccions. Però el caràcter humorístic de les mateixes no ha de confondre's amb un estil còmic, sinó com una forma més amena de presentar la realitat més crua de la societat de la seua època. El realisme, junt amb el caràcter autobiogràfic, està present en totes les seues obres. Més dolorosament en estes dos, on es mostra sense cap pudor fins on és capaç d'arribar la crueltat humana.

Samuel Langhorne Clemens va ser un reconegut autor satíric, mordaç i molt realista. L'estatus com a escriptor de gran calibre i d'envejable inspiració, va ser el que el va mantindre en boca de tots els seguidors de la seua escriptura, que van veure reconegut públicament el seu gran talent amb el doctorat Honoris Causa, atorgat per la Universitat d'Oxford (Anglaterra), en 1907.

Va morir el 21 d'abril del 1910 a Redding (Connecticut).

Ací enllace una pàgina completa de l'autor en anglés.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ANATOLE FRANCE

Pel que sembla, aquesta és la semana dels escriptors francesos, ja que l'escriptor que ens acompanya avui és Jacques Anatole François Thibault, conegut amb el pseudònim d'Anatole France.

Aques fill de llibrer va nàixer a París el 16 d'abril de 1844 i, encara que va estudiar a l'escola Stanislas de París, la major part de la seua cultura fou autodidacta, i la va haver d'agrair a l'ofici patern, ja que des de ben menut fou un lector insaciable.

Les seues primeres obres publicades foren Poemes daurats (17873) i l'obra teatral en vers El pont de Corint (1876). Però no va aconseguir un estil propi i depurat fins la seua primera novel·la, El crim de Silvestre Bonnard (1881), on exhibia la seua habilitat estilística, amb una subtil ironia i una genuïna compassió, característiques que apareixen al llarg de tota la seua obra.

El 1883 s'uneix a Madame Arman de Cavaillet, qui li inspirà gran quantitat de treballs i promociona els seus escrits ajudant-se de la seua àmplia xarxa de relacions socials.

France es trobava entre els intel·lectuals francesos,juntament amb Émile Zola, que exigiren l'exculpació, amb èxit, d'Alfred Dreyfus, un capità de l'exercit francés acusat de traïció. De fet, va retornar la seua Legió d'Honor quan li va ser retirada a Zola. Entre les seues obres d'aquesta etapa cal desctacar els assaigs crítics La vida literària (1888), les novel·les Thais, cortesana d'Alexandria (1890) i El lliri roig (1894), i la tetralogia de novel·les Història contemporània (1897-1901); totes aquestes obres fan una àcida anàlisi del nefastes efectes que el cas Dreyfus va tenir sobre la societat francesa.

Fou nomenat membre de l'Acadèmia Francesa el 1896, i va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1921. A més, va participar en la fundació de la Lliga dels Drets de l'Home.

En els seus últims treballs es va convertir en defensor de causes humanitàries, mitjançant unes intel·ligents defenses dels drets civils, l'educació popular i els drets dels treballadors, alhora que atacà amb brillants sàtires els abusos polítics, econòmics i socials de l'època. Entre aquests tipus d'obres que mostren la seua conciència social estaquen les novel·les al·legòriques L'illa dels pingüins (1880) i La revolta dels àngels (1914), i un relat sobre el regnat del terror durant la Revolució Francesa anomenat Els Déus tenen set (1912).

Va ser col·laborador del diari l'Humanité i va prendre partit contra el Tractat de Versailles, ja que el considerava "una pau injusta". També es comprometé en les causes de la separació de l'església i l'estat, els drets sindicals, contra els presidis militars...

France produí novel·les, obres de teatre, poemes, assaigs de crítica i filosofia i investigacions històriques.

En aquesta pàgina trobareu algunes de les frases d'aquest autor tan compromés socialment.

MORT DE JEAN-PAUL SARTRE

Les vides de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir van anar sempre unides. I com si ho hagueren buscat, les seues morts també. Simone va morir un 14 d'abril de 1986, quasi 6 anys després de Jean-Paul, que va fer-ho el 15 d'abril de 1980. Així, encara que les seues morts les separen quasi 6 anys, a aquest blog apareixen junts. Les casualitats no existeixen.

Aquest filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista polític va nàixer a París el 21 de juny de 1905 i és considerat un dels principals representants de l'existencialisme.

Va ser professor de filosofia des del 1929 fins l'inici de la II Guerra Mundial, ja que en aquest moment s'incorporà a l'exercit. Els alemanys van fer-lo pres des del 1940 fins el 1941. Després de ser alliberat, va fer classes en Neuilly (França) i més tard a París, i va formar part activa(amb Simone) de la Resistència Francesa. Com que les autoritats alemanyes desconeixien les seues activitats secretes, va estrenar la seua obra de teatre antiautoritària Les mosques (1943) i publicà el seu treball més conegut: L'esser i el no-res (al mateix any 43).

El 1945 deixa l'ensenyament i funda, juntament amb Beauvoir i altres, la revista política i literària Les temps modernes.

La majoria dels seus escrits de la dècada dels 50 giren al voltant de qüestions polítiques i de denúnica; se'l considera un socialista independent actiu, ja que les seues crítiques es dirigeixen tant cap a l'URSS com cap als Estats Units en l'època de la guerra freda.

Va rebutjar el Premi Nobel el 1964 ja que, segons explicà, si l'acceptava comprometria la seua integritat com escriptor.

A la seua primera obra filosòfia, L'esser i el no-res, Sartre considerava els humans com essers que creen el seu propi món en rebel·lar-se contra l'autoritat i acceptar la responsabilitat personal de les seues accionsa, sense el recolzament de la societat, la moral tradicional o la fe religiosa. Aquest enfocament, que relaciona la teoria filosòfica amb la vida, la literatura, la psicologia i l'acció política suscità un ampli interés popular que convertí l'existencialisme en un moviment mundial.

Va dir i escriure coses com aquestes:

"L'home està condemnat a ser lliure".

"L'home naix lliure, responsable i sense excuses".

"Desconfie de la incomunicabilitat; és la font de tota violència".

"Qui és autèntic, assumeix la responsabilitat per ser allò que és i es reconeix lliure de ser allò que és."

Per llegir més frases d'ell, podeu anar ací. En aquesta pàgina trobareu una informació més ampliada sobre Sartre i sobre la filosofia existencialista.

MORT DE L'ESCRIPTORA SIMONE DE BEAUVOIR

"No neixes dona, arribes a ser-ho".

Un 14 d'abril de 1986 vam perdre una d'eixes dones magnífiques, criticades i no enteses en la seua època per pensar diferent i viure en consonància amb el que pensava. Simone va ser novel·lista, filòsofa existencialista i assagista. En les seues obres podem veure una Beauvoir que abraça l'existencialisme, el comunisme i l'ateisme.

Va nàixer el 1908 a una família burgesa i educada segons la sòlida moral critiana existent a l'època. Conta a les seues memòries l'impacte que li va causar, en la seua joventut, descobrir la decadència de la religió: deixar de creure en Déu volia dir assumir-se plenament responsable de les seues eleccions.

El 1929 va conéixer Jean-Paul Sartre mentre els dos estudiaven filosofia a la Sorbona, i es va lligar estretament a ell i el seu cercle.

Va ser professora de filosofia en moltes ciutats franceses, fins que l'ocupació alemanya la va allunyar definitivament de l'ensenyament. Durant la Ii Guerra Mundial va viure a la ciutat ocupada, sempre formant part del moviment de la Resistència Francesa. De fet, a la seua primera novel·la, La convidada (1943) parla dels dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que també tractarà a altres llibres posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), novel·la per la qual va rebre el premi Goncourt. Va viatjar per molts països i es va entrevistar amb Fidel Castro, Che Guevara, Mao tse-tung...

Les tesis existencialistes, segons les quals cadascú és responsable de sí mateix, apareixen en tota la seua obra, sobretot en una sèrie d'obres autobiogràfiques, quatre en total, entre els quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (1958) i Final de comptes (1972).

Les seves obres oferixen una visió summament reveladora de la seva vida i el seu temps. Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

Aquest assaig del que parlem ,el segon sexe, és l'obra més representativa de Beauvoir i la que va marcar un abans i un després en la doctrina feminista. Publicada el 1949, va obrir les portes a un canvi del paper de la dona en la societat, tingué un gran impacte mundial i meresqué, fins i tot, crítiques del Vaticà. Per ella, la dona és 'el segon sexe' perquè sempre és definida en relació amb l'home. Les diferències entre home i dona no depenen tant de la biologia com de la societat. La feminitat és, doncs, una etiqueta: 'No neixes dona, arribes a ser-ho', diu Beauvoir en una frase que ha esdevingut una consigna. En la seva vida privada, va mantenir la llibertat: tot i la seva relació amb Sartre des dels vint anys, va tenir alguns altres amors i vida pròpia. D'aquí va sorgir l'aurèola de persona lliure, que vivia al marge de les convencions socials.

Ací us enllace un article molt interessant publicat per l'aniversari del seu naixement. Aquest altre parla de la trascendència de la figura de l'escriptora i la importància del seu compromís.

PUBLICACIÓ DE LA NOVEL·LA MADAME BOVARY

El 12 d'abril del 1857 es publica la novel·la realista Madame Bovary, escrita per Gustave Flaubert. L'obra fou rebuda amb controversia i gran polèmica en l'època, i el seu autor fou processat per atemptar contra la moral. En canvi, en l'actualitat se la considera una de les novel·les que donaren inici a la narrativa moderna.
L'autor, Gustave Flaubert, fou un escriptor francés considerat un dels majors novel·listes occidentals, conegut per l'escrupolosa devoció que tenia pel seu art i estil; el millor exemple d'açò fou la interminable recerca de le mot just ("la paraula exacta").
Però no és l'autor en si qui ens interessa avui, sinó més bé la seua obra. La novel·la conta la història de Charles Bovary, un metge que viu primer a Tostes, encara que després la família es trasllada a Yonville. Charles es casarà amb una vidua suposadament rica per petició de son pare. Quan aquesta mor, Charles coneix a una bella campesina, Emma, amb la qual es casa i té una filla, Berta. Però Emma prompte s'avorreix d'ell i comença una vida desordenada, en la qual té diferents aventures amoroses i malgasta els diners en capritxos, cosa que du a Charles a la ruïna. Aquest tipus de vida és l'intent d'Emma d'aplacar els seus anhels i d'omplir la seua vida amb el lliurament desenfrenat als dos adulteris, que no fan sinó accentuar el seu malestar i la incapacitat per portar les regnes de la seua vida.
És interessant la ironia que mostra l'autor cap als seus personatges. La veu narrativa és la típica del realisme: un narrador omniscient en tercera persona. Tot i això, al primer capítol, quan es parla de la infantesa de Charles, apareix un narrador en segona persona del plural que s'ha atribuït tradicionalemt a un anònim company de Charles.
L'aportació principal de Flaubert és l'estil indirecte lliure, que consisteix en que, sense abandonar la tercera persona, focalitza sobre el pensament d'un personatge (principalment Emma), de manera que el lector no sap ben bé si està parlant el narrador o el personatge.
Així doncs, la novel·la està dividida en tres parts, però ja a la primera l'autor deixa clara la dinàmica en què entrarà la protagonista: el seu pas, si se pot dir així, de la teoria a la pràctica (de la literatura a la vida). En la segona i tercera part es centra en les dues històries amb els seus dos amants, tancarà tràgicament la història d'Emma i la seua família i donarà notícia del destí de la resta de personatges que apareixen a l'obra.
El narrador suggereix l'estat psicològic de la protagonista a través d'accions que reflexen en la narració un cansament i insatisfacció amb la vida d'Emma per, més avant, establir les possibilitats que la protagonista es planteja davant la seua molt rutinària vida domèstica: el convent (la mort) o la vida plena ( París). Es pot apreciar el to irònic que el narrador aplica a aquesta escena per insinuar que ambdues solucions són estúpides segons el context establert.
Madame Bovary és una novel·la molt poètica i d'estructura molt tancada on tot es concentra al voltant del personatge d'Emma. Està escrita d'una manera molt controlada i les imatges formen una xarxa molt tupida.

Si voleu llegir la novel·la completa en red, podeu anar a aquest lloc de biblioteques virtuals.

MORT DE L'ESCRIPTOR PRIMO LEVI

El novel·lista, assagista i químic Primo Levi va nàixer l'any 1919 al si d'una família jueva liberal. Va estudiar química, i es trobava treballant al terreny de la investigació a Milà quan la invasió alemanya del nord d'itàlia (1943) el du a unir-se a un grup jueu de la resistència antifeixista. Fou detingut i deportat al camp de concentració d'Auschwitz, on passà deu mesos fins l'alliberament del camp per l'exercit aliat. Dels 650 jueus italians que entraren al camp amb Levi, van sobreviure 20.

En tornar a Itàlia va treballar com a químic industrial en la factoria química SIVA. Prompte començà a escriure sobre les seues experiències al camp i la seua tornada a casa a través d'Europa de l'est, en els llibres quer es convertiren en les seues memòries clàssiques: Si esto es un hombre i La tregua. El primer conté la seua visió particular de com d'inhumà era Auschwitz. Al segon llibre conta el llarg viatge de tornada a itàlia a través de Polonia i Russia, després de ser alliberat.

També va escriure altres dues memòries molt apreciades: Momentos de indulto i El sistema periódico. A la primera mostra personatges que observà durant el seu empresonament. El sistema periódico és una col·lecció de peces curtes, majoritàriament episodis de la seua vida, però també hi ha dos relats curts; tots estan relacionats d'una manera o altra amb els elements químics.

L'ambiciosa novel·la Si ahora no, ¿cuando? conta la història d'una banda de partisans jueus durant la II Guerra Mundial que erren per Russia i Polonia, va guanyar els destacats premis Viareggio i Campiello.

Els seus relats curts més coneguts es troben a La torcedura del mono,una col·lecció de relats curts sobre treball i treballadors contats per un narrador que recorda al mateix Levi.

Levi es retirà del treball de l'empresa química el 1977 per escriure a temps complet. El més important dels seus treballs finals fou el llibre Los hundidos y los salvados, una anàlisi de l'extermini jueu on Levi confesa que, encara que no odia al poble alemany, no el perdona pel que havia passat.

Primo Levi va morir un 11 d'abril del 1987, aparentment per suïcidi, (es va tirar al buit pel forat de l'excala de sa casa) però amics d'ell i biògrafs han qüestionat que això fora cert.

Aquesta qüestió segueix fascinant els crítics literàris per la barreja d'obscuritat i optimisme en l'escriptura de Levi, qui no va deixar nota de suïcidi.

En aquesta pàgina trobareu uns breus fragmetns de les seues obres Si esto es un hombre i Los hundidos y los salvados.

MORT DE L'ESCRIPTOR I PINTOR KAHLIL GIBRAN

El poeta, novel·lista, assagista i pintor Kahlil Gibran va nàixer el 10 de gener de 1883 a Becharré (Líban).

Fou el segon de quatre germans, amb els quals va conviure fins els 11 anys, quan gran part de la família emigra als Estats Units per buscar noves oportunitats per treballar i viure. Abans d'emigrar, va aprendre, entre d'altres, del seu avi matern, els coneixements de l'art i del saber universal que van ser la base per a la litaratura i la pintura. A Estats Units i amb el temps, aprengué i conreà amb devoció l'anglés, llengua en què es feren famoses les seues novel·les; però mai abandonà l'àrab, que va perfeccionar quan va tornar al Líban durant una temporada. Durant aquesta estada va nàixer la idea d'un llibre que es convertiria en la seua obra màxima: El profeta. Les seues novel·les tindran un to crític costumista.

En 1902 trona a Boston i inicia la seua vocació pictòrica (sense per això abandonar l'escriptura), vessant que el faria conegut a tot arreu. Serà en París on exposarà les seues pintures, amb gran èxit i acceptació per part de la crítica.

Publica Las alas rotas el 1912, tot i haver començat a escriure'l el 1906.

L'obra més important que va escriure, El profeta, li va portar molt de temps de creació i perfeccionament, i és finalment el 1923 quan es publica, amb imatges de la seua pròpia autoria. Va ser un èxit total. Existeix una llegenda que diu que va escriure aquest llibre en àrab a l'edat de quinze anys, i que cinc anys després la va traduir a l'anglés; però la data més fiable és la que situa l'obra el 1923.

Després va publicar altres llibres com El loco i El precursor. En eixa època , i portat per mals presentiments, vol tornar a la seua pàtria, però l'empitjorament de la seua salut, que va de mal en pitjor fins la seua mort, li ho impedeixen.

El 1928 publica la seua última obra, Jesús, hijo del hombre, obra que el consagra en la reputació i fama que ja havia obtingut anteriorment.

Va morir a Nova York un dia com avui de l'any 1931. Les seues deixalles van ser transportades per mar fins a Beirut i sepultades en l'església carmelita de Mar Sarkis en Becharré, la seua ciutat natal.

Avui dia, la seua tomba és un lloc de peregrinació.

"Dones tan sols un poc quan dones les teues possessions.

Quan realment dones és quan et dones a tu mateix."

Si voleu llegir part dels seus textos, aneu ací.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR MILAN KUNDERA

El dia 1 d'abril del 1929 naix a Brno (República Txeca) el novel·lista, poeta, dramaturg i assagista Milan Kundera.
Estudià en la Universitat Carolinum de Praga i feu classes d'història del cinema a l'Acadèmia de Música i Art Dramàtic des de 1959 a 1969, i posteriorment a l'Institut d'Estudis Cinematogràfics de Praga. Però també va treballar de jornaler i músic de jazz.
En acabar la segona guerra mundial es va afiliar al partit comunista, del qual va ser expulsat arrel dels succesos de 1948. Tot i aquesta militància comunista a la seua joventut, a les seues primeres novel·les, entre les quals es troba La broma (1967), El libro de los amores ridículos (1970) i La vida està en otrea parte (1973) es fa un atac irònic del model de societat socialista. Després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, les seues obres van ser prohibides i es va quedar sense feina. El 1975 emigrà a França, on feu classes de literatura comparada a la Universitat de Rennes (1975-1980), i més tard a la École des Hautes Études de Paris.
d'entre les seues obres posteriors cap destacar La insoportable levedad del ser (1984) i Inmortalidad (1991). La primera és el relat d'una història d'amor en mig de la repressió i la burocràcia. Fou portada al cinema amb gran èxit i s'ha convertit en un text clau de la disidència a l'est d'Europa; al seu país no es va publicar fins el 2006, 22 anys després que s'editara a París.
Actualment continua residint a França, i l'any passat li va atorgar el Premi Nacional Txec de Literatura, de l'entrega del qual es va ausentar per motius de salut.
INMORTALIDAD (FRAGMENT)
" Cuando era pequeña el padre le enseñó a jugar al ajedrez. Le había llamado la atención un movimiento que recibe el nombre de enroque: el jugador cambia en una sola jugada la posición de dos figuras: pone la torre junto al rey y desplaza al rey hacia la esquina, al lado del sitio que ocupaba la torre. Aquel movimiento le había gustado: el enemigo concentra todo su esfuerzo en amenazar al rey y éste de pronto desaparece ante sus ojos; se va a vivir a otra parte. Soñaba toda su vida con ese movimiento y soñaba con él tanto más cuanto más cansada estaba. "
Podeu llegir més fragments d'aquest autor ací.

NAIX EL PARE DEL ROMANTICISME FRANCÉS

Un 26 de febrer de l'any 1802 va nàixer qui seria considerat com el més important escriptor romàntic en francés: Victor Hugo. Encara que va nàixer a Besanzón, la seua infantesa transcorre a París. Com a bon romàntic, té una vida molt intensa, que passa per una agitada vida literària, amorosa i política, que el va dur fins i tot a l'exili. Passional, com tots els romàntics, va estar casat i va tenir un llarg llistat d'amants, del qual es pot destacar l'actriu Juliette Drouet, qui li consagrà la seua vida, el lliurà de la presó després del colp d'estat de Napoleó III, i per a qui Hugo escrigué molts poemes. Pel que fa a la seua obra literària, seria molt difícil constatar-la ací, per la seua varietat, però sobretot per la seua extensió. Escriptor prolífic, va dedicar-se a tots els gèneres: novel·la, poesia, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics en l'Assemblea Nacional i una abundant correspondència. Per fer-nos una idea de l'extensió de la seua obra podríem dir que tan sols en novel·la, va escriure més de 18.000 pàgines.

Hugo era un habitual del món de la cultura i l'ambient artístic de la seua època. Sols cal dir que va passar diverses temporades al castell de Roches en Bièvres, i durant eixes estades va conéixer a Berlioz, Chateaubriand, Liszt i Giacomo Meyerbeer. També fou amic d'Alexandre Dumas, Juli Verne, Oscar Wilde i Hans Christian Andersen (als dos últims els conegué durant el seu exili).

Afegirem algunes de les seues cites més curioses:

"És estranya la lleugeresa amb què els malvats creuen que tot els eixirà bé".

"A ningú li falten forces; el que a mlots els falta és voluntat".

"Com més petit és el cor, més odi alberga".

"Als ulls del jove, crema la flama; als del vell, brilla la llum".

"No hi ha res tan estúpid com véncer; la verdadera glòria està en convéncer".(com digué Miguel de Unamuno a un senyor baixet...).

Per saber més sobre Victor Hugo, aquest enllaç us durà a una pàgina que han denominat Hugolatría virtual, i on hi ha molts altres enllaços sobre aquest autor.