MORT DEL POETA JACINT VERDAGUER

Jacint Verdaguer i Santaló va nàixer a Folgueroles el 17 de maig de 1845. és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com a mossèn Cinto Verdaguer, per la seva carrera d'eclesiàstic.

Als 11 anys ingressa al Seminari de Vic. Mentre segueix estudiant, i fent de mestre i de pagès, l'any 1865 participa als Jocs Florals de Barcelona i guanya quatre premis. L'any següent torna a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.El 24 de setembre de 1870 és ordenat sacerdot a Vic i l'octubre d'aquell mateix any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim i l'any següent embarca a Cadis rumb a l'Havana. Finalment s'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.

L'any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març de 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema Canigó al 1885 i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.
És després d'aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trenca les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats En defensa pròpia.
El 1898 torna a exercir de sacerdot, però viurà amb un sou miserable i enfrontat a alguns sectors de la societat fins la seva mort.
És l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època.Mentre estudià al seminari de Vic es familiaritzà amb la retòrica i els clàssics i s'inicià en l'escriptura poètica.

Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida i Canigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.

El 10 de juny del 1902 mor a Vil·la Joana, la finca de Vallvidrera (Barcelona) on es trasllada el dia 17 de maig per una convalescència de tuberculosi. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.
L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins al moment. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat. Una altra mostra de la seva popularitat és el fet que és una de les personalitats històriques que dóna nom a més carrers arreu de Catalunya.

CANT DE GENTIL [Fragment]
Amor, amor, on me pujares?

on sou, amics? on sou, mos pares?

i jo mateix, digau-me, on só?

Digue-m'ho tu, Griselda bella,

ma hermosa estrella

de Canigó.
I tu, ¿ets dels cel guspira eterna

o sols fantàstica lluerna?

dus a l'infern o al paradís?

Mes, és ací tan dolç lo viure,

veient somriure

ton ull blavís!
¿Què se me'n dóna de la terra

si et tinc ací, en est cim de serra?

Mes, com nos mira el sol naixent! P

orta'm vers on surt com poncella

que s'esbadella

pel firmament.

L'EMIGRANT

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

FLORS DE CALVARI

SUM VERMIS

(FRAGMENT)
Non vivificatur nisi prius moriatur

1. COR., 15, 36
Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,

despullat de tot bé, malalt i pobre,

de mon no-res perdut dintre l'abisme.

Cuc de la terra vil, per una estona

he vingut en la cendra a arrossegar-me.

Fou mon bressol un gra de polsinera,

i un altre gra serà lo meu sepulcre.

Voldria ser quelcom per oferir-vos,

però Vós me voleu petit i inútil,

de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca

de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua

de les que el sol sobre l'herbei eixuga,

o, si voleu, baboia de l'escarni.

Jo só un no-res, més mon no-res és vostre;

vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.

Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne

d'anar a vostres peus; com arbre estèril,

de soca a arrel traieu-me de la terra,

morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Si voleu saber més sobre Verdaguer hi ha molta informació a internet:

Ací trobareu vida, obra, textos, bibliografia i molta més informació; en aquesta altra pàgina trobareu textos seus. I aquesta és la pàgina de magisteri teatre mag poesia, on hi ha gran informació i textos sobre Verdaguer, però també sobre una gran quantitat de poetes.

MORT DEL POETA JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Juan Ramón Jiménez Mantecón va nàixer a Moguer, Huelva, el 23 de desembre del 1881. Fou fill de Víctor Jiménez i Purificación Mantecón; els seus pares es dedicaven amb èxit al negoci dels vins. Després d'estudiar Batxillerat als jesuites al Puerto de Santa María, començà la carrera de Dret imposada per son pare a la Universitat de Sevilla, encara que no va acabar els seus estudis. Els poemes de Rubén Darío, el membre més destacat del Modernisme en la poesia hispànica, l'influenciaren especialment en la seua joventut.

El 1900 publicà els seus dos primers llibres de textos. La mort de son pare eixe mateix any i la ruina familiar li causaren una fonda preocupació, viscuda intensament a causa del seu caràcter estremadament sensible, i el 1901 serà ingresat per depressió en un sanatori a Bordeus, on tingué una aventura amorosa amb la muller del seu psiquiatra. El 1905 tornarà al seu poble natal i sis anys més tard es traslladà a Madrid. Feu diversos viatges a França i després a Estats Units, on el 1916 se casà amb Zenobia Camprubí Aymar.

Arran del 1931, l'esposa del poeta patirà els primers simptomes d'un càncer que acabarà amb la seua vida. El 1936 es veu obligat a abandonar Espanya en esclatar la Guerra Civil. El 1946 el poeta queda hospitalitzat durant huit mesos a causa d'una altra crisi depressiva. El 1956 l'Acadèmia Sueca li atorga el Premi Nobel de Literatura a Puerto rico, on ha viscut gran part de la seua vida en l'exili i on treballa com a professor a la Universitat. Tres dies després, mor la seua dona a San Juan. Jamai se recuperarà d'aquesta pèrdua i romangué a Puerto Rico mentre que, En Jaime Benítez, rector del Recinte de Río Piedras de la Universitat de Puerto Rico, accepta el premi en el seu nom. Juan Ramón Jiménez mor dos anys més tard, en la mateixa clínica on havia mort la seua muller, un 29 de maig del 1958. Les seues despulles foren traslladades a Espanya.

La crítica sol dividir la seua trajectoria poètica en tres etapes:

L'etapa sensitiva (1898-1915).

Aquesta etapa es subdivideix al seu torn en dues sub-etapes;la primera abarca fins el 1908; la segona, fins el 1916. La primera està marcada per la influència de Bécquer, el Simbolisme i un Modernisme de formas tènues, rima asonant, vers d'art menor i música íntima. En ella predominen les descripcions del paisatge com a reflex de l'alma del poeta, un paisatge que no és natural com el de Macahdo, sinó sotmés a l'estatisme d'un jardí interior, a l'intimisme d'un ordre. Predominen els sentiments difusos, la malenconia, la música, els records i somnis amorosos. Es tracta d'una poesia emotiva i sentimental on es filtra la sensibilitat del poeta a través d'una estructura formal perfecta.
La segona època es materialitza en la forma de l'art major (endecasíl·labs i alexandrins), la rima consonant, l'estrofa clàssica (sonets, serventesos); es nota una major influència modernista, del Simbolisme francés i del decadentisme anglofrancés. Cap al final d'aquesta etapa, el poeta comença a sentir el fàstic de la sensorialitat del Modernisme i de les preocupacions relacionades amb el temps i la possessió d'una bellesa eterna.

Platero y yo, datada per l'autor el 1914, se convertí en l'obra més popular del poeta, escrita en una esplèndida prosa, que suaument porta el lector a través d'un curós retaule d'imatges poètiques que ens porten des de la presentació d'aquest burret:

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

Fins a la seua mort.

L'etapa intel·lectual (1916-1936)

El seu primer viatge a Amèrica i el contacte amb la poesia en anglés marca profundament aquesta segona etapa, batejada per ell mateix com època intel·lectual i que el vincula a la corrent literària del Noucentisme. Es produeix un fet fonamental: el descobriment de la mar com a motiu transcendent. La mar simbolitza la vida, la soledat, el goig, l'etern temps present. S'inicia així mateix una evolució espiritual que el porta a buscar la transcendència. En el seu desig de salvar-se davant la mort, s'esforça a abastar l'eternitat, i això tan sols pot caonseguir-ho mijançant la bellesa i la depuració poètica.

L'etapa suficient o vertadera (1937-1958)

Pertany a l'època suficient o vertadera tot el que va escriure durant el seu exili americà. Juan Ramón continúa tancat en sí mateix cercant la bellesa i la perfecció. SLa seua ànsia por la transcendència el porta a una certa mística i a identificar-se amb Déu i la bellesa en un sol. La seua llengua poètica es transforma en una espècie d'idiolecte poblat de múltiples neologimes (ultratierra, deseante...). Després d'un període de relatiu silenci, publica Animal de fondo (1949), Tercera antología poética (1957), En el otro costado (1936-42) i Dios deseado y deseante (1942-48).

Juan Ramón revisà a consciència la seua obra al llarg de la seua vida. El poemari Leyenda (1896–1956), publicat póstumament per Antonio Sánchez Romeralo el 1978 (Madrid: Visor), recull l'obra poètica íntegra de l'autor tal i com aquest va voler que se publicara.

Ací us enllace la pàgina de la fundació Juan Ramón jiménez, amb una informació completíssima de l'autor, amb vida, obres, material didàctic, linformació sobre la seua casa museu...

En aquesta pàgina i aquesta altra trobareu tots els seus poemes.

NAIXEMENT DEL FILÒSOF I ESCRIPTOR RABINDRANATH TAGORE

Rabindranath Tagore (en idioma bengalí, রবীন্দ্রনাথ ঠাকুর), nasqué a Jorasanko (Calcuta), fill de Debendranath Tagore, un líder Brahmo Samaj, i de Sarada Devi. Tagore, també conegut com Gurudev, fou el menor de catorze germans. Va rebre l'educació bàsica en casa, on sempre existí un gran ambient intel·lectual. Començà a escriure poesia des de ben menut, i publicà el seu primer llibre als 17 anys. A aquesta edat fou enviat a Anglaterra per a completar la seua educació; en canvi, després d'una breu estància en aquest país, on estudià Dret, tornà a l'Índia, i ben aviat se convertiria en l'autor més important i famós de l'època colonial.

El 1912 tornà a Londres; el 1913 va rebre el Premi Nobel de Literatura i el 1915 fou nomenat Cavaller pelRei Jordi V, títol el qual rebutjà després de la matança d'Amritsar el 1919, quan les tropes britàniquess mataren a 400 manifestants indis.

El 1929 començà també a pintar. Internacionalista decidit i educador, el 1901 fundà en la seua propietat bengalí l'escola Santiniketan, per a l'ensenyament d'una barreja de filosofies orientals i occidentals, que el 1921 es convertiria en la Universitat Internacional Visva-Bharati.

Va escriure poesia, contes, novel·les i obres de teatre, i a més va composar moltíssimes cancions populars; sempre escrigué en llengua bengalí. La seua obra, molt imaginativa i profundament religiosa, està impregnada per l'amor a la natura i a la seua terra. La primera part de la seua obra està continguda a Carta d'un viatger a Europa (1881), Cancions del capvespre (1882) i El despertar de la font (1882). Després del seu matrimoni el 1883, continuà la seua llarga carrera literària, destacant especialment com a poeta, amb obres com Gitanjali (1912), El Jardiner (1913), Lluna Creixent (1913), Punashcha (1932), Shes Saptak (1935), i Patraput (1936).

Va morir el 7 d'agost del 1941.

Tagore va revolucionar la literatura del seu país i va estendre l'ampli art bengalí amb la multitut de poemes, històries curtes, cartes, assajos i pintures que va crear. Fue també un reformador cultural i un polimata (adepte a diversos temes) que modernitzà l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seues cançons són ara els himnes nacionals de Bangladesh i l'Índia: l'Amar Shonar Bangla i el Jana Gana Mana.

Té quantitat de frases precioses i molt conegudes, i ací en teniu unes quantes:

"La vertadera amistat és com la fosforescència, enlluerna més quan tot s'ha fet obscur."

"Convertiu un arbre en llenya i podrà cremar per a vosaltres; però ja no donarà flors ni fruits."

"Agraïsc no ser una de les rodes del poder, sinó una de les criatures que són aplastades per elles."

"He perdut la meua goteta de rosada!, li diu la flor al cel de l'alba, que ha perdut totes les sues estreles."

"Fer preguntes es bona proba de que es pensa."

"El bosc seria molt trist si tan sols cantaren els pardals que millor ho fan."

"Si tanqueu la porta a totes les errades, també la veritat es quedarà fora."

"No es fein fàcil dirigir els homes; espentar-los, en canvi, és molt senzill."

"Com un mar, al voltant de l'asolellada illa de la vida, la mort canta nit i dia la seua cançó."

"És fàcil parlar clar quan no diràs tota la veritat."

"La vida és la constant sorpresa de saber que existisc."

En aquesta pàgina trobareu una petita biografia de l'autor i una àmplia selecció de textos seus.

NAIXEMENT DEL POETA I DRAMATURG ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà i Jorge va nàixer a Santa Cruz de Tenerife el dia 6 de maig del 1845, i es convertiria en una de les figures bàsiques de les nostres lletres, essent un dramaturg i poeta l'obra del qual ha esdevingut un clàssic de la literatura catalana.
Tot i que va nàixer a les Illes Canàries, el 1853, quan comptava amb només sis anys, la seva família es va traslladar a Catalunya, concretament a El Vendrell, d'on era originari el seu pare. Després s'instal·laren a Barcelona. Ja en aquesta ciutat ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al el grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924).
A partir del 1882 comença una destacada carrera política sempre fent costat a la causa catalanista. Tots els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.

L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic. La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut. Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes
Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran de terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.
La seva mort es va produir a Barcelona, el 18 de juliol de 1924, i va tenir un enterrament multitudinari.

La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats. Si més no així fou notat per Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge (nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys) i un amor frustrat amb una tal Maria Rubió (sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge). Aquesta tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica en gran part per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima. D'aquí prové la inevitable temptació de projectar sobre l'autor i la seva obra lectures psicoanalítiques. A tot això cal afegir-hi la rumorologia que havien desvetllat ja en la seva època tant la seva pertinaç solteria com el costum de voltar-se de deixebles més joves. L'extrema passionalitat de les obres de l'autor de la qual parlem és facilment observable en dues de les seues obres més conegudes i universals, Terra baixa i Gal·la Placídia (aquesta última convertida en òpera amb música de Jaume Pahissa). Ambdues obres es tracten de tragèdies on estan molt presents les passions amoroses (en ambdós casos amb triangles amorosos de dos homes i una dona, desitjada pels dos) i els sentiments exaltats d'ira, odi i afany de venjança. Les dues tenen un final tràgic.

Acabaré amb unes paraules que sobre el mestre Guimerà va escriure Tomàs Garcés a La publicitat el 19 de juliol del 1924: "La poesia catalana ha tingut en el venerable mestre la figura més alta i significativa. La seva llum il·lumina cinquanta anys de la nostra literatura. Des de l'any 1875 en què Àngel Guimerà obté als Jocs Florals el seu primer accèssit, fins al 1920, data del Segon llibre de poesies, el poeta de L'any mil projecta el seu geni damunt totes les promocions literàries que es succeeixen. Poeta encès i tempestejant, totes les passions han cantat en el seu vers. La lírica guimeriana és feta de foc i d'acer."

Us remet a la pàgina d'Escriptors en llengua catalana, on podreu trobar la seua biografia, així com també l'obra de l'autor, comentaris i entrevistes que se li feren a aquest autor que feu un poc més grans les nostres lletres.

MORT DE L'ESCRIPTOR CONSTANTÍ KAVAFIS

El dia 29 d'abril de l'any 1933 va morir a Alexandria el poeta Constantí Kavafis. D'aquest autor vam parlar el dia 17 d'abril, ja que era l'aniverasari del seu naixement. Avui fa anys de la seua mort. Però com que tenim l'ocasió, aprofundirem una mica en el seu estil i obra important, i penjaré alguns poemes.

Com van dir, Kavafis va nàixer i morir a Alexandria, però no va viure tota la seua vida. Va viure seta anys a Liverpool, i aquests anys en Anglaterra -entre els nou i els desset-, foren definitius per a la seua formació. Va aprendre anglés, conegué els costums victorians, escrigué els seus primers poemes i va llegir els escrits de Shakespeare, Browning i Wilde, dels quals hi ha resonàncies en els seus versos.

Tornà a Alexandria el 1882, i allí romangué fins al final dels seus dies. Per contra del que es sol pensar després de llegir els seus poemes eròtics, la vida alexandrina de Kavafis fou poc dramàtica, fins i tot el seu aïllament literari, que considerà no del tot perjudicial per al creixement de la seua obra.

L'estil de Kavafis rebutja conscientement la retòrica, però mostra un allunyament greu i intel·ligent, solemne i irònico alhora. Pels seus poemes desfilen joves que es prostitueixen, però alhora ingenus i desitjables, personatges històrics contemplats en els moments de major humanitat, gent anònima del carrer i objectes corrents que de sobte prenen un profund valor simbòlic, com per exemple les espelmes enceses i apagades que representen el decurs de la vida.

Els poemes històrics més inspirats pinten amb gran força quadres realistes i decadents d'un passat poc conegut i certament fascinant: l'orient hel·lènic, des de l'antiguitat fins al present; els regnes grecs postalexandrins, la subjeció a Roma, Bizanci, l'ascens del Cristianisme i la convivència d'alò pagà i cristià. Demostra que, com creien els grecs, la història és cíclica, i unfla els sentiments de la nostàlgia i de la por a allò desconegut en les seues evocacions. Poseeix el secret de recrear l'atmòsfera quotidiana dels temps ja passats.
En els seus poemes homoeròtics, asoma la fleblesa i la debilitat que ens cerca en els pitjors moments, l'atracció sexual intensament física lligada moltes voltes al sentiment de culpa cristià i la impotència davant del pas del temps.

EN LA PEQUEÑA CIUDAD SIN ALEGRIA
En la pequeña ciudad sin alegría

trabaja como empleado en un gran almacén.

Es muy joven.

Espera que pasen dos o tres meses

y que la afluencia de clientes disminuya,

para volver a la metrópoli

y sumergirse en el movimiento, en las distracciones.

Espera, y esa noche, en la pequeña ciudad sin alegría,

está acostado en su lecho, presa del deseo.

Toda su juventud arde en pasión,

hermosa juventud llevada

por el bello arrebato de los sentidos.

En sueños, la voluptuosidad vino a él.

En sueños, cree poseer el cuerpo, la carne deseada.

LA CIUDAD

Dijiste: "Iré a otra ciudad, iré a otro mar.

Otra ciudad ha de hallarse mejor que ésta.

Todo esfuerzo mío es una condena escrita;

y está mi corazón - como un cadáver - sepultado.

Mi espíritu hasta cuándo permanecerá en este marasmo.

Donde mis ojos vuelva, donde quiera que mire

oscuras ruinas de mi vida veo aquí,

donde tantos años pasé y destruí y perdí".

Nuevas tierras no hallarás, no hallarás otros mares.

La ciudad te seguirá. Vagarás

por las mismas calles. Y en los mismos barrios te harás viejo

y en estas mismas casas encanecerás.

Siempre llegarás a esta ciudad. Para otro lugar -no esperes-

no hay barco para ti, no hay camino.

Así como tu vida la arruinaste aquí

en este rincón pequeño, en toda tierra la destruiste.

VUELVE

Vuelve muchas veces y tómame,

sensación amada, vuelve y tómame-

cuando se despierta la memoria del cuerpo

y un viejo deseo cruza de nuevo por la sangre,

cuando los labios y la piel recuerdan

y sienten como si volvieran a tocar.

Vuelve muchas veces y tómame en la noche,

cuando los labios y la piel recuerdan.

MORT DEL POETA GABRIEL CELAYA

Rafael Gabriel Juan Múgica Celaya Leceta va nàixer a Hernani el 18 de març de 1911, i fou un dels poetes més importants de la generació de postguerra. El fet que el seu nom fóra tan llarg li va facilitar signar els seus escrits amb diferents noms: Rafael Múgica, Juan Lecetao amb el que es consagraria, Gabriel Celaya.

Entre els anys 1927 i 1935 va viure a la Residència d'Estudiants mentre estudiava ingenieria industrial presionat per son pare, i allí fou on conegué poetes del 27 com Federico García Lorca i José moreno Villa, i altres intel·lectuals de l'època que l'inclinaren definitivament i per sempre ja cap a la literatura, encara que acabà la carrera i es dedicà durant un temps a portar l'empresa familiar.
L'any 1946 va fundar, junt amb la seua inseparable Amparo Gastón, la col·lecció de poesia Norte, que pretenia fer de pont entre la poesia de la generació del 27, la de l'exili i l'europea.

El 1946 publica Temptatives, llibre en prosa en què signa per primera volta com Gabriel Celaya. Aquesta primera etapa és de caràcter existencialista.

Als anys 50 s'integra a l'estètica del compromís i juntament amb Blas de Otero i Eugenio de Nora defensa una poesia no elitista, al srvici de les majories i que servisca per canviar el món. Quan aquest model de poesia social entrà en crisi, Celaya tornà als seus inicis poètics. També va assajar l'experimentalisme i la poesia concreta a Camps semàntics (1971).

El 1986 li reconeixen la seua obra atorgant-li el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles pel Ministeri de Cultura.

En definitiva i com s'ha observat, l'obra de Celaya constitueix una gran síntesi de quasi totes les preocupacions i estils de la poesia espanyola del s. XX.

Va morir un dia com avui de l'any 1991 a Madrid, i les seues cendres foren escampades pel seu Hernani natal.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,

mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,

fieramente existiendo, ciegamente afirmado,

como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades:

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas

que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,

piden ser, piden ritmo,

piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,

con el rayo del prodigio,

como mágica evidencia, lo real se nos convierte

en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo

cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren

y canto respirando.

Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas

personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,

y calculo por eso con técnica qué puedo.

Me siento un ingeniero del verso y un obrero

que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta

a la vez que latido de lo unánime y ciego.

Tal es, arma cargada de futuro expansivo

con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es algo como el aire que todos respiramos

y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo

como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.

Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Aquesta pàgina és molt completa i aporta gran informació sobre l'autor, a banda de posar textos seus, dibuixos, bibliografia, fotografies i altres enllaços. En aquesta i aquesta altra trobareu textos.

NAIXEMENT DEL POETA CONSTANTÍ KAVAFIS

El dia 17 d'abril de l'any 1863 va nàixer un dels poetes mediterranis actuals més importants, i una figura fonamental per a la literatura i la poesia grega del s. XX.

Kavafis va nàixer a Alexandria, Egipte, on son pare era un ric comerciant. Després de la mort de son pare el 1870 la família va haver d'emigrar a Liverpool. Constantí retornà a Alexandria el 1882 i allí va romandre tota la seua vida, fins que morí el 1933. Al seu retorn a Alexandria va treballar, en un principi, com a periodista, i després al Ministeri Egipci d'Obres Públiques, durant trenta anys.

Autocrític implacable, moltes voltes afectat per la seua pròpia heterodòxia, Cavafis publicà poc durant la seua vida, entre el 1891 i el 1904. Va tenir poc èxit en vida, potser per la seua temàtica fortament urbana i introspectiva i perquè rebutjà els valors tradicionals del cristianisme, l'ètica heterosexual, el nacionalisme i el patriotisme. Des del 1930 la seua influència és important, no sols en els joves grecs, sinó en els escriptors estrangers; però és després de la seua mort quan la seua reputació augmentà fins arribar a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns i un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna. L'obra de Kavafis començà a coneixer-se fora de Grècia a través de les referències de l'estudi d'E.M. Forsters sobre Alexandria (Alejandría: historia y guia (1923)). A partir d'aquesta època els escrits crítics sobre la seua obra es multipliquen; potser el millor siga El cuarteto de Alejandría, De Lawrence Durrell (1957-1960).

L'obra de Kavafis, des d'uns inicis alimentada por la lectura de parnasians i simbolistes francesos, és madura, exigent, habitada per una refinada cultura grecollatina i una subtil ironia. Obra corregida sense descans fins la perfecció (alguns poemes foren elaborats al llarg de deu anys), consta de cent cinquanta-quatre poemes que considerà acabats i formen l'edició canònica, més cert grup d'altres composicions que, en la seua opinió, no havien trobat encara la seua forma definitiva. Interessat per la història, Kavafis va composar amb freqüència poemes no sobre grans moments històrics, sinó sobre les decadències després d'aquests, com el famós Esperant els bàrbars, El Déu abandona a Antonio o Ítaca; algunes frases d'aquestes composicions han passat a ser proverbials. També són molt llegits hui els seus poemes homoeròtics, que canten les excel·lències sensuals de l'amor furtiu, com Recorda, cos.... Els millors poemes de Kavafis concentren l'experiència humana d'una forma intemporal i por tot això han influït notablement a autors de la poesia de l'experiència, com Luis Cernuda o Jaime Gil de Biedma.

ITACA

Cuando partas hacia Itaca
pide que tu camino sea largo
y rico en aventuras y conocimiento.
A Lestrigones, Cíclopes
y furioso Poseidón no temas,
en tu camino no los encontrarás
mientras en alto mantengas tu pensamiento,
mientras una extraña sensación
invada tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones, Cíclopes
y fiero Poseidón no encontrarás
si no los llevas en tu alma,
si no es tu alma que ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que muchas mañanas de verano hayan en tu ruta
cuando con placer, con alegría
arribes a puertos nunca vistos.
Detente en los mercados fenicios
para comprar finos objetos:
madreperla y coral, ámbar y ébano,
sensuales perfumes, -tantos como puedas-
y visita numerosas ciudades egipcias
para aprender de sus sabios.
Lleva a Itaca siempre en tu pensamiento,
llegar a ella es tu destino.
No apresures el viaje,
mejor que dure muchos años
y viejo seas cuando a ella llegues,
rico con lo que has ganado en el camino
sin esperar que Itaca te recompense.
A Itaca debes el maravilloso viaje.
Sin ella no habrías emprendido el camino
y ahora nada tiene para ofrecerte.
Si pobre la encuentras, Itaca no te engañó.
Hoy que eres sabio, y en experiencias rico,
comprendes qué significan las Itacas.

En aquesta pàgina trobareu 9 dels seus poemes més famosos (entre ells Esperant els bàrbars, El Déu abandona Antonio i Ítaca); en aquesta altra en teniu molts més, entre ells els seus poemes canònics.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ANATOLE FRANCE

Pel que sembla, aquesta és la semana dels escriptors francesos, ja que l'escriptor que ens acompanya avui és Jacques Anatole François Thibault, conegut amb el pseudònim d'Anatole France.

Aques fill de llibrer va nàixer a París el 16 d'abril de 1844 i, encara que va estudiar a l'escola Stanislas de París, la major part de la seua cultura fou autodidacta, i la va haver d'agrair a l'ofici patern, ja que des de ben menut fou un lector insaciable.

Les seues primeres obres publicades foren Poemes daurats (17873) i l'obra teatral en vers El pont de Corint (1876). Però no va aconseguir un estil propi i depurat fins la seua primera novel·la, El crim de Silvestre Bonnard (1881), on exhibia la seua habilitat estilística, amb una subtil ironia i una genuïna compassió, característiques que apareixen al llarg de tota la seua obra.

El 1883 s'uneix a Madame Arman de Cavaillet, qui li inspirà gran quantitat de treballs i promociona els seus escrits ajudant-se de la seua àmplia xarxa de relacions socials.

France es trobava entre els intel·lectuals francesos,juntament amb Émile Zola, que exigiren l'exculpació, amb èxit, d'Alfred Dreyfus, un capità de l'exercit francés acusat de traïció. De fet, va retornar la seua Legió d'Honor quan li va ser retirada a Zola. Entre les seues obres d'aquesta etapa cal desctacar els assaigs crítics La vida literària (1888), les novel·les Thais, cortesana d'Alexandria (1890) i El lliri roig (1894), i la tetralogia de novel·les Història contemporània (1897-1901); totes aquestes obres fan una àcida anàlisi del nefastes efectes que el cas Dreyfus va tenir sobre la societat francesa.

Fou nomenat membre de l'Acadèmia Francesa el 1896, i va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1921. A més, va participar en la fundació de la Lliga dels Drets de l'Home.

En els seus últims treballs es va convertir en defensor de causes humanitàries, mitjançant unes intel·ligents defenses dels drets civils, l'educació popular i els drets dels treballadors, alhora que atacà amb brillants sàtires els abusos polítics, econòmics i socials de l'època. Entre aquests tipus d'obres que mostren la seua conciència social estaquen les novel·les al·legòriques L'illa dels pingüins (1880) i La revolta dels àngels (1914), i un relat sobre el regnat del terror durant la Revolució Francesa anomenat Els Déus tenen set (1912).

Va ser col·laborador del diari l'Humanité i va prendre partit contra el Tractat de Versailles, ja que el considerava "una pau injusta". També es comprometé en les causes de la separació de l'església i l'estat, els drets sindicals, contra els presidis militars...

France produí novel·les, obres de teatre, poemes, assaigs de crítica i filosofia i investigacions històriques.

En aquesta pàgina trobareu algunes de les frases d'aquest autor tan compromés socialment.

MORT DE L'ESCRIPTOR I PINTOR KAHLIL GIBRAN

El poeta, novel·lista, assagista i pintor Kahlil Gibran va nàixer el 10 de gener de 1883 a Becharré (Líban).

Fou el segon de quatre germans, amb els quals va conviure fins els 11 anys, quan gran part de la família emigra als Estats Units per buscar noves oportunitats per treballar i viure. Abans d'emigrar, va aprendre, entre d'altres, del seu avi matern, els coneixements de l'art i del saber universal que van ser la base per a la litaratura i la pintura. A Estats Units i amb el temps, aprengué i conreà amb devoció l'anglés, llengua en què es feren famoses les seues novel·les; però mai abandonà l'àrab, que va perfeccionar quan va tornar al Líban durant una temporada. Durant aquesta estada va nàixer la idea d'un llibre que es convertiria en la seua obra màxima: El profeta. Les seues novel·les tindran un to crític costumista.

En 1902 trona a Boston i inicia la seua vocació pictòrica (sense per això abandonar l'escriptura), vessant que el faria conegut a tot arreu. Serà en París on exposarà les seues pintures, amb gran èxit i acceptació per part de la crítica.

Publica Las alas rotas el 1912, tot i haver començat a escriure'l el 1906.

L'obra més important que va escriure, El profeta, li va portar molt de temps de creació i perfeccionament, i és finalment el 1923 quan es publica, amb imatges de la seua pròpia autoria. Va ser un èxit total. Existeix una llegenda que diu que va escriure aquest llibre en àrab a l'edat de quinze anys, i que cinc anys després la va traduir a l'anglés; però la data més fiable és la que situa l'obra el 1923.

Després va publicar altres llibres com El loco i El precursor. En eixa època , i portat per mals presentiments, vol tornar a la seua pàtria, però l'empitjorament de la seua salut, que va de mal en pitjor fins la seua mort, li ho impedeixen.

El 1928 publica la seua última obra, Jesús, hijo del hombre, obra que el consagra en la reputació i fama que ja havia obtingut anteriorment.

Va morir a Nova York un dia com avui de l'any 1931. Les seues deixalles van ser transportades per mar fins a Beirut i sepultades en l'església carmelita de Mar Sarkis en Becharré, la seua ciutat natal.

Avui dia, la seua tomba és un lloc de peregrinació.

"Dones tan sols un poc quan dones les teues possessions.

Quan realment dones és quan et dones a tu mateix."

Si voleu llegir part dels seus textos, aneu ací.

NAIXEMENT DE CHARLES BAUDELAIRE

El 9 d'abril del 1821 va nàixer a París el poeta, novel·lista, crític d'art i traductor francés Charles Baudelaire.

Fou anomenat el "poeta maleït" ("le poète maudit"), degut a la seua vida bohèmia i d'excessos, i a la visió del mal que impregna la seua obra. Barbey d'Aurevilly, un periodista francés, va dir d'ell que fou el Dante d'una època decadent.

Va iniciar els seus estudis a París, on els acabà el 1834. En eixe moment, el seu padrastre (amb el qual no va tenir mai bona relació, ja que veia el matrimoni d'ell i sa mare com una traïció; aquest matrimoni li va afectar molt emocionalment) el va enviar a les Antilles per allunyar-lo de la vida bohèmia que portava (el seu padrastre era molt estricte, i sa mare es contagià del caracter del seu marit).

A la seua tornada a París, en 1940 inicia els estudis de dret i entre en contacte amb l'ambient literari, establint amistat amb prominents figures de l'art com Théodore de Banville, Sainte- Beuve i Balzac. Torna a la seua vida despreocupada, i els problemes amb la família són numerosos; comença també a produir texto de crítica d'art i poesia.

Viurà a París continuant amb el seu estil de vida i freqüentant els prostíbuls; d'una amant jueva que tenia, a qui ell anomena La Louchette, és a dir, la torta, parla a Les flors del mal. També és molt criticada la seua relació amb Jeanne Duval, una jove i preciosa mulata que li inspirà algunes de les més brillants i controvertides poesies.

La seua figura és molt polèmica pel compromís que té amb la revolució del 1848, i més encara després de la publicació de la seua obra Les flors del mal.

El 1864 viatjà a Bèlgica, on residí dos anys, i d'on tornà per la complicació de la sífilis que patia. De fet, aquestes complicacions el duran a la mort el 31 d'agost de 1867.

Baudelaire és considerat com model i pare de la poesia moderna. Publicà el 1857 la seua obra màxiam, Les flors del mal, produint-se una gran polèmica per ser considerada una ofensa contra la moral pública. Aquesta és una obra de concepció clàssica en el seu estil, i oscurament romàntica pel contingut. En ella, Baudelaire exposa la seua teoria de les correspondències i, sobretot, la concepció del poeta modern com un esser maleït, rebutjat per la societat burgesa, als valors de la qual s'oposa. El poeta s'entrega al vici, però sols aconsegueix cansar-se, al temps que anhela la bellesa i els nous espais. és la conciència del mal.

Fou el poeta de major impacte en el simbolisme francés. Les seues influències més importants foren Théophile Gautier, Joseph de Maistre, i en particular Edgar Allan Poe, a qui va traduir extensament.

LES FLORS DEL MAL.
Une nuit que j'étais près d'une affreuse Juive,
Comme au long d'un cadavre un cadavre étendu,
Je me pris à songer près de ce corps vendu
A la triste beauté dont mon désir se prive

(Una noche en que estaba con una horrible Judía
como un cadáver tendido junto a otro, pensaba
al lado de aquel cuerpo vendido, en esta triste
belleza de la cual mi deseo se priva).
(parla de la seua amant, La Louchette).

Languidecientes asias y áfricas abrasadas,

Todo un mundo lejano, ausente, casi muerto,

Habita tus abismos, ¡arboleda aromática!

Tal como otros espíritus se pierden en la música,

El mío, ¡oh mi querida!, navega en tu perfume.

En medio de la noche y de la soledad,

O a través de las calles, del gentío rodeado,

Danza como una antorcha su fantasma en el aire.

A veces habla y dice: «Yo soy bella y ordeno

Que por amor a mí no améis sino lo Bello;

Soy el Ángel guardián, la Musa y la Madona».

NAIXEMENT DEL CANTAUTOR JACQUES BREL

Un 8 d'abril de 1929 va nàixer a Schaerbeek, Bèlgica, el cantant, actor i cineasta jacques Romain Georges Brel.

Brel fou un cantant belga francòfon, i les seues cançons són famoses per la poesia i l'honestedat de les seues lletres. Va viure part de la seua vida artística a París i els últims anys a les Illes Marqueses a la Polinesia francesa. Morí a París i està soterrat al costat de Paul Gauguin a les Illes Marqueses.

Començà a composar les seues primeres cançons a partir de 1952, que cantava a les reunions familiars i en molts cabarets de Bruseles. Feia gala en aquestes actuacions de la potència lírica que el caracteritzava, tant en les lletres com en la interpretació, encara que la seua família no l'animava a continuar. El 1953 va marxar a París, on sobrevivia cantant a cabarets, music-halls i fent classes de guitarra, fins que va publicar Quand on n'a que l'amour, el seu primer gran èxit; després d'apareixer a un show amb Maurice Chevalier i Michel Legrand i d'actuar ( a l'any següent) al teatre Olympia va arribar el reconeixement, i les actuacions i les gires eren imparables, arribant a fer més concerts que dies hi ha en un any.

Els temes de les seues cançonssón extremadament variats, explorant l'amor (Je t'aime, Litanies per un retour...), la societat (Les singes, Les bourgeois...) i preocupacions espirituals (Le bon Dieu, Dites, Si c'était vrai, Fernand...). El seu treball no es limita a un estil: era tan bo en les composicions més còmiques (Les bonbons, Le lion, Comment tuer l'amant de sa femme...) com en les dramàtiques (Voir un ami pleuer, Fils de..., Jojo...). Brel tenia una facilitat icreïble per a les metàfores, i les seues lletres amoroses mostren en ocasions certa quantitat d'obscuritat i una amarga ironia. La sagacitat de Brel el convertí en un pintor de la vida quotidiana innovador i creatiu, amb una rara facilitat poètica. El seu ús intel·ligent de les paraules és sorprenent i senzill, utilitzant un vocabulari molt visual i evocador. Per tot el que hem dit se'l considera un mestre en les lletres, encara que la part musical de les seues composicions també són de primera qualitat i no estan limitades a un sol estil.

Va composar les seues lletres quasi exclusivament en francés, tan sols va incloure ocasionalment parts en holandés. Per això és reconegut en els països francòfons com un dels millors compositors en francés de tots els temps.

NAIXEMENT DE LA POETISA GABRIELA MISTRAL

Un 7 d'abril de l'any 1889 va nàixer a Vicuña (Xile) Lucila de María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga. Potser sota a quest nom no reconeguem la poetisa, diplomàtica i pedagoga xilena que, sota el pseudònim de Gabriela Mistral va destacar de forma especial en les lletres hispàniques. El pseudònim amb què se la va conéixer el va prendre després de guanyar el 12 de desembre de 1914 el premi dels Jocs Florals organitzats per la FECh en Santiago (pel seu llibre Sonetos de la muerte); es posa aquest nom en homenatge als seus dos poetes preferits: l'italià Gabrielle d'Annunzio i el francés Fréderic Mistral.

La infantesa de l'autora estigué marcada per l'absència del pare, que els abandonà quan ella tenia tres anys. En 1904 començà a treballar com professora, tasca que desenvoluparà durant tota la seua vida en diferents llocs del món, ja que Gabriela viatjarà moltíssim, i part de la seua vida la passa a cavall entre Amèrica i Europa, així com també va vioure a Mèxic i Nova York. Un dels llibres més interessants relacionats amb la seua tasca de pedagoga és Ternura, publicat a Madrid el 1924; en aquest llibre l'autora practica un tipus de "poesia escolar"molt nou, on renova els gèneres tradicionals de la poesia infantil (cancions de bressol, rondes, amanayacs...) des d'una poètica austera, molt depurada.

Com hem dit, va vaitjar arreu del món, però dins de Xile va viure des de Antofagasta, a l'extrem nord, fins al port de Punta Arenas, a l'extrem sud. En aquest últim lloc va dirigir el seu primer liceu i estimulava molt la vida cultural de la ciutat. Aquesta estada a Punta Arenas la marcaria de per vida. Però l'escriptora no soportava bé el clima polar i va demanar un trasllat, que se li concedí en 1920 a la ciutat de Temuco, des d'on partí en ruta fins a Santiago en 1921. També va viure a l'Araucania, on conegué un jove que es deia Neftalí Reyes, i que més tard seria conegut com Pablo Neruda.

Si parlem dels temes, la mort i l'amor està molt present a la seua obra, sobretot a partir de la mort de Romelio Ureta, un funcionari de ferrocarrils del qual Gabriela estava molt enamorada; Romelio es va suïcidar, transformant negativament la percepció del món de Mistral.

També dedica la primera part del seu llibre Tala a la mort de sa mare, que va tindre lloc en 1929.

El 10 de desembre de 1945 va rebre el Premi Nobel de Literatura, convertint-se així en la primera latinoamericana ( i la primera dona en la seua especialitat) en guanyar aquest premi.

Gabriela Mistral fou coneguda com la primera escriptora hispanoamericana i la "mare d'Amèrica". En un monument dedicat a ella en Monte Grande (Xile) pot llegir-se: "Allò que l'ànima fa pel seu cos, és el qu l'artista fa pel seu poble".

MECIENDO (de Ternura).
El mar sus millares de olas

mece, divino.

Oyendo a los mares amantes,

mezo a mi niño.
El viento errabundo en la noche

mece los trigos.

Oyendo a los vientos amantes,

mezo a mi niño.
Dios Padre sus miles de mundos

mece sin ruido.

Sintiendo su mano en la sombra

mezo a mi niño.

LÁPIDA FILIAL (de Tala, de la primera part, dedicat a la mort de sa mare).
Apegada a la seca fisura

del nicho, déjame que te diga:

-Amados pechos que me nutrieron

con una leche más que otra viva;

parados ojos que me miraronc

on tal mirada que me ceñía;

regazo ancho que calentó

con una hornaza que no se enfría;

mano pequeña que me tocaba

con un contacto que me fundía:

¡resucitad, resucitad,

si existe la hora, si es cierto el día,

para que Cristo os reconozca

y a otro país deis alegría,

para que pague ya mi Arcángel

formas y sangre y leche mía,

y que por fin os recupere

la vasta y santa sinfonía

de viejas madres: la Macabea,

Ana, Isabel, Lía y Raquel!

Mural en homenatge a Gabriela Mistral realitzat per Fernando Daza el 1971.

Hi ha multitut de pàgines a internet sobre Gabriela Mistral; la més completa és aquesta. La resta de pàgines les enllace al llistat de pàgines relacionades amb autors.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR HANS CHRISTIAN ANDERSEN

El poeta, dramaturg i escriptor de contes Hans Christian Andersen va naixer un dia com avui de l'any 1805 a Odense, Dinamarca. Aquest escriptor, qui serà el més conegut escriptor romàntic danés, és més conegut pels seus contes infantils que per la seua poesia, encara que se li publicà abans un poema que qualsevol dels seus contes. Aquest poema, publicat a la revista litarària més prestigiosa del moment, Kjobenhavns Flyvende Post, s'anomena El niño moribundo, que reflexava el to romàntic dels grans poetes de l'època, sobretot els alemanys. En aquesta línia es desenvolupa la seua producció poètica i els epigrames, en què s'anteposa l'exaltació sentimental i patriòtica.

L'escàs èxit de les seues obres teatrals i una insaciable curiositat l'impulsaren a viatjar per diversos països com Alemanya, França, Grècia, Turquia, Suècia, Espanya i el Regne Unit. De fet, fou un gran viatger ("viatjar és viure", solia dir) que reflexà les seues impressions en diferents llibres de viatges (En Suecia, En España). En la seua estada al Regne Unit, va coneixer a Charles Dickens, el poderós realisme del qual fou un dels factors que l'ajudaren a trobar l'equilibri entre realitat i fantasia, estil que tingué la màxima expressió en la llarga sèrie de contes que va escriure. Inspirant-se en tradicions populars i narracions mitològiques tretes de fonts alemanyes i gregues, així com d'experiències particulars, entre 1835 i 1872 escrigué 168 contes protagonitzats per personatges de la vida diaria, herois mitològics, animals i objectes animals. Pel que fa al tema d'inspirar-se en experiències personals, cal saber que Andersen provenia d'una familia molt humil, i que son pare, sabater de professió, va morir quan ell tenia 11 anys. Podem pensar que aquesta dura infantesa li va servir per poder reflectir situacions de xiquets desfavorits en molts dels seus contes, com és el cas de la seua Venedora de mistos.

LA VENEDORA DE MISTOS (FRAGMENT)

Després, es va atrevir encara a encendre la resta de la caixa, perque volia conservar la il·lusió de que veia a la seua àvia, i els mistos escamparen una claritat vivíssima. Mai l'àvia li havia paregut tan gran ni tan bonica. Agafà la xiqueta del braç, i les dues s'elevaren en mig de la llum fins un lloc tan elevat, que allí no feia fred, ni se sentia fam, ni tristesa. Quan arribàel nou dia, seguia sentada la xiqueta entre les dues cases, amb les galtes roges i el somriure als llavis. Morta, morta de fred en la Nit de Nadal. El sol il·luminà aquell tendre esser sentat allí amb les caixes de misots, de les quals una s'havia cremat per complet.

-Ha volgut escalfar-se, pobreta!- va dir algú.

Per poder llegir gran part dels seus contes podeu anar a aquesta pàgina.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR MILAN KUNDERA

El dia 1 d'abril del 1929 naix a Brno (República Txeca) el novel·lista, poeta, dramaturg i assagista Milan Kundera.
Estudià en la Universitat Carolinum de Praga i feu classes d'història del cinema a l'Acadèmia de Música i Art Dramàtic des de 1959 a 1969, i posteriorment a l'Institut d'Estudis Cinematogràfics de Praga. Però també va treballar de jornaler i músic de jazz.
En acabar la segona guerra mundial es va afiliar al partit comunista, del qual va ser expulsat arrel dels succesos de 1948. Tot i aquesta militància comunista a la seua joventut, a les seues primeres novel·les, entre les quals es troba La broma (1967), El libro de los amores ridículos (1970) i La vida està en otrea parte (1973) es fa un atac irònic del model de societat socialista. Després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, les seues obres van ser prohibides i es va quedar sense feina. El 1975 emigrà a França, on feu classes de literatura comparada a la Universitat de Rennes (1975-1980), i més tard a la École des Hautes Études de Paris.
d'entre les seues obres posteriors cap destacar La insoportable levedad del ser (1984) i Inmortalidad (1991). La primera és el relat d'una història d'amor en mig de la repressió i la burocràcia. Fou portada al cinema amb gran èxit i s'ha convertit en un text clau de la disidència a l'est d'Europa; al seu país no es va publicar fins el 2006, 22 anys després que s'editara a París.
Actualment continua residint a França, i l'any passat li va atorgar el Premi Nacional Txec de Literatura, de l'entrega del qual es va ausentar per motius de salut.
INMORTALIDAD (FRAGMENT)
" Cuando era pequeña el padre le enseñó a jugar al ajedrez. Le había llamado la atención un movimiento que recibe el nombre de enroque: el jugador cambia en una sola jugada la posición de dos figuras: pone la torre junto al rey y desplaza al rey hacia la esquina, al lado del sitio que ocupaba la torre. Aquel movimiento le había gustado: el enemigo concentra todo su esfuerzo en amenazar al rey y éste de pronto desaparece ante sus ojos; se va a vivir a otra parte. Soñaba toda su vida con ese movimiento y soñaba con él tanto más cuanto más cansada estaba. "
Podeu llegir més fragments d'aquest autor ací.

NAIXEMENT DEL POETA LUIS ROSALES

Avui fa 97 anys que va nàixer, al si d'una família conservadora, el poeta de Granada Luis Rosales (Granada, 31 de març de 1910- Madrid, 24 d'octubre de 1992). El fet de que a casa seua foren conservadors i la seua ideologia fora també de dretes no li va impedir mantenir una intensa amistad amb Federico García Lorca, així com també amb Joaquín Amigo y Álvarez Cienfuefos. Ben bé es pot dir que la seua vocació poètica es va veure enfortida per aquestes amistats.

En 1930 es traslladà a Madrid i inicia la seua activitat literària en la revista Cruz y raya, dirigida per Pablo Neruda i José Bergamín; a Madrid conegué als Panero (Juan i Leopoldo) i a Luis Felipe Vivanco, companys del que s'ha anomenat la "Generació del 36" (o de la guerra). Ell és un gran representant d'aquesta generació d'escriptors i de la "poesia arrelada".

En agost de 1936, només començar la guerra civil, van detindre en sa casa de Granada al seu amic García Lorca, qui s'havia refugiat en ella, tot i que la família Rosales havia obtingut garanties de respecte per part de les autoriats rebels.

Des del 1937 col·labora amb la revista falangista Jerarquía, fins la seua desaparcició. Ideològicament evolucionà des de les idees autoritàries de la seua joventut fins a posicions democràtiques en la maduresa.
La seua obra, que abarca tot el període històric de la postguerra, evolucionà també, des d'un classicisme a un estil propi molt proper al vanguardisme surrealista. Aquests dos estils es fonen en La casa encendida, on l'estètica ja no suposa una preocupació, sinó l'exercici de tècniques que ja domina. Per aquesta obra va rebre el Premi Nacional de Poesia l'any 1949.
I pel que fa als continguts, s'ha parlat de la poesia de Rosales com "la poesia d'allò quotidià". L'amor apareix a tota l'obra de forma sosegada i tranquil·la, així com la memòria i el record: "Per a tota la vida no hi ha prou amb un sol amor, potser el nostre siga per a tota la mort".

AUTOBIOGRAFÍA
Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

¿EN DÓNDE EMPIEZA NUESTRA SOMBRA?
Sabes que llega un día en que el suelo que pisas se
convierte en pared,
ésta es la gran lección
y la medianería que separa los muertos de los vivos;
los extremos se tocan,
no podemos salir de su contigüidad,
más tarde o más temprano
en cada orilla queda un muerto nuestro.

ESTA LENTA ESCISIÓN DE LA CARNE Y EL CUERPO
No es la vida, es la carne lo que siento,
la carne silenciosa y sucedida
que me empieza a dictar su propia vida
y me ha legado el cuerpo en testamento.

Esta és una minúscula mostra de la seua gran obra, que podeu consultar i gaudir ací.

UNAMUNO HONORIS CAUSA

El 29 de febrer és un dia estrany, esquiu, un dia que només existeix cada quatre anys...és un dia de personalitat estranya com ho va ser Miguel de Unamuno. Personalitat estranaya i contradictòria, i no és estrany, per tant, que la seua investidura com a doctor Honoris Causa per la universitat d'Oxford fóra un 29 de febrer, a l'any 1936. Unamuno tenia ja 62 anys i la seua mort, el 31 de desembre d'eixe mateix any 36, no estava llunyana. Però a punt estigué de ser més propera encara, el 12 d'octubre d'eixe any, durant l'obertura del curs acadèmic a la Universitat de Salamanca. Al principi de la guerra civil, Unamuno va recolzar inicialment els revoltats, ja que volgué veure en els militars alçats uns regeneracionistes autoritaris disposats a portar per bon camí la deriva del país. Però prompte s'arrepentí d'haver pres aquesta postura, quan molts dels seus amics començaren a estar presos i ser afusellats. Aquest arrepentimet el feu públic en l'acte abans anomenat, quan va pronunciar el famós "véncer no és convéncer, i s'ha de convéncer, sobretot, i no pot convéncer l'odi que no deixa lloc a la compassió". El general José Millán-Astray li va contestar-li amb el famós "Que mora la intel·ligència!" i es sentiren veus per darrere de "Visca la mort!".

Miguel de Unamuno és considerat un dels més grans pensadors de la generació del 98.

A la seua mort Antonio Machado va escriure unes línies on resalta el caràcter contradictori d'aquest autor: "Fem notar hui que Unamuno ha mort repentinament, com el que mor en la guerra. Contra qui? potser contra si mateix".

Per a més informació aneu ací. I aquesta altra pàgina té una informació més orientada al desenvolupament d'un tema a l'aula.

NAIX EL PARE DEL ROMANTICISME FRANCÉS

Un 26 de febrer de l'any 1802 va nàixer qui seria considerat com el més important escriptor romàntic en francés: Victor Hugo. Encara que va nàixer a Besanzón, la seua infantesa transcorre a París. Com a bon romàntic, té una vida molt intensa, que passa per una agitada vida literària, amorosa i política, que el va dur fins i tot a l'exili. Passional, com tots els romàntics, va estar casat i va tenir un llarg llistat d'amants, del qual es pot destacar l'actriu Juliette Drouet, qui li consagrà la seua vida, el lliurà de la presó després del colp d'estat de Napoleó III, i per a qui Hugo escrigué molts poemes. Pel que fa a la seua obra literària, seria molt difícil constatar-la ací, per la seua varietat, però sobretot per la seua extensió. Escriptor prolífic, va dedicar-se a tots els gèneres: novel·la, poesia, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics en l'Assemblea Nacional i una abundant correspondència. Per fer-nos una idea de l'extensió de la seua obra podríem dir que tan sols en novel·la, va escriure més de 18.000 pàgines.

Hugo era un habitual del món de la cultura i l'ambient artístic de la seua època. Sols cal dir que va passar diverses temporades al castell de Roches en Bièvres, i durant eixes estades va conéixer a Berlioz, Chateaubriand, Liszt i Giacomo Meyerbeer. També fou amic d'Alexandre Dumas, Juli Verne, Oscar Wilde i Hans Christian Andersen (als dos últims els conegué durant el seu exili).

Afegirem algunes de les seues cites més curioses:

"És estranya la lleugeresa amb què els malvats creuen que tot els eixirà bé".

"A ningú li falten forces; el que a mlots els falta és voluntat".

"Com més petit és el cor, més odi alberga".

"Als ulls del jove, crema la flama; als del vell, brilla la llum".

"No hi ha res tan estúpid com véncer; la verdadera glòria està en convéncer".(com digué Miguel de Unamuno a un senyor baixet...).

Per saber més sobre Victor Hugo, aquest enllaç us durà a una pàgina que han denominat Hugolatría virtual, i on hi ha molts altres enllaços sobre aquest autor.

NAIXEMENT DE LA POETISA GALLEGA ROSALÍA DE CASTRO

"Fráxil e profunda, sombra e luz, Rosalía de Castro transitou pola vida, con palabras, xa de revelación, xa de misterio, por camiños sempre adversos". Aquestes paraules amb què comença una de les seues biografies descriu perfectament el caracter de Rosalí, eixa xiqueta que va naixer el 1837 condemnada a l'orfandat, per ser filla de mare fadrina i d'un seminarista. Fou inscrita al registre civil com filla de pares desconeguts i adoptada per la seua madrina.

Rosalía vivia en un país sense veu pròpia i fou ella la primera en trobar-li nom a les coses, el nom no escrit de les coses, ja que la seua fou una Galicia totalment analfabeta en la seua llengua. Açò canvià el 1863, any en què apareix el llibre auroral i reivindicatiu que es titula Cantares gallegos. Gent molt diversa, però els més humil en primer lloc, van intuir la grandaria i la bellesa de la gesta: una dona poeta, orfana, de poca salut, i aclaparada per les penes. Ací comença el mite. I aquella veu primaveral i orientadora es va endinsar, anys més tard, el 1880, en el llibre Follas novas, en estrats essencials de l'esser humà, que són els estrats dels grans desassossecs, del drama profund i de la greu condició dels grans esperits.

Poeta de diversos poetes dins, escritora d'expressió rica en registres, musa polifacètica, esperit torturat, veu reveladora en tantes ocasions, ja a punt de morir publica el llibre En las orillas del Sar, que és un tracta de la desolació. Ningú fins a eixe moment s'havia asomat en cap de les llengües hispàniques, a territoris tan greus de l'esperit humà.

El poema que hi ha a continuació és un escrit per a infants:

"Teño tres pitas brancas
e un galo negro

que han de poñer bos ovos

andando o tempo;

i hei de vendelos caros

polo xaneiro;

i hei de xunta-los cartos

para un mantelo;

i heino de levar posto

no casamento;

i hei...- Pois mira, Marica,

vai por un neto,

que antramentas non quitas

eses cerellos,

i as pitas van medrando

co galo negro,

para poñe-los ovos,

e todo aquelo

do xaneiro, dos cartos

i o casamento

niña prenda da ialma

vamos bebendo"

Per poder llegir la seua obra aneu a aquesta pàgina. La seua obra completa i més informació la trobareu ací. El lloc web de la seua fundació és aquest.

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PALAU I FABRE

El que hui incloc no és un efemèrid. Serà efemèrid el 23 de febrer de 2009, quan direm "avui fa un any va morir el poeta català Josep Palau i Fabre". En realitat molt més que poeta. Encara que, per pròpia confessió, la seua passió radical fou la poesia i el teatre, la seua poderosa sensibilitat el feia atendre a tot: la poesia, el teatre (sota la forma de la tragedia i en torn al mite de l'amant lasciu i espiritual perpetu, el Don Juan, a qui va convertir en el seu alter ego), el cinema (com guionista i com actor), la narració, l'assaig... i també es sentia rapsoda i solia recitar públicament a García Lorca, Walt Whitman, Rimbaud i altres poetes, sempre que tingueren un trasfons tràgic.

El seu personatge tràgic, Don Joan, autoretrat de si mateix, i el seu concepte del poeta com un tractant d'elixirs l'han assistit sempre. D'aquest concepte del poeta ve el nom del llibre que recull la seua obra poètica, Poemes de l'alquimista, i el de les seues proses sobre art i literatura, Quaderns de l'alquimista. I és que l'art fou sempre una gran passió per a ell. Alguns l'han anomenat el poeta enamorat de Picasso, ja que es van coneixer mentre els dos estigueren vivint a París, i Palau i Fabre va acabar atrapat per la personalitat del pintor. Comença, pel tracte personal, escrivint la seua biografia espiritual i plàstica: tres gruixuts volums on va escriure quasi la totalitat del seu text vital. Aquesta obra troncal la esguitava de multitut d'altres assaigs ocasionalment publicats, i on s'assisteix a eixa immesa passió personal picasiana.

Sens dubte, Palau i Fabre sorma ja part del bagatge de la cultura catalana. Va ser un lluitador per la llibertat i un gran renovador de la cultura catalana de la postguerra.

MORT DE L'ESCRIPTOR SALVADOR ESPRIU

Un 22 de febrer de l'any 1985 l'escriptor català Salvador Espriu va consumar el fet del qual duia parlant tota la seua vida: la mort. Salvador va naixer al si d'una familia acomodada, tant quefins i tot tenien una casa d'estiueig a arenys de Mar, lloc que tindria molt influència en ell i que donaria nom al seu primer llibre de poemes: Cementiri de Sinera (Sinera és Arenys a l'inrevés). A principi dels anys vint tots els germans Espriu van agafar alhora el xarmpió. Quasi tots el superaren, però els seus germans Francesc i maria Isabel moriren a causa de l'enfermetat, i a Salvador el va convertir en un xiquet delicat de salut que havia de fer llit soint. De la mateixa manera que li passaria també a Julio Cortázar, d'aquestes llargues econvalescències va eixir el seu amor per tots tipus de literatura. Aquestes morts dels germans, juntament amb la mort de son pare i sobretot la de sa mare (li afecta especialment, ja que l'admirva i estimava molt) van marcar en gran mesura la seua escriptura, ja que entre el 52 i el 55 publica quatre llibres de poemes (Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint) on, tot i tractar temàtiques diferents, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: ell i tot el que estima acabarà desapareixent. Aquí, la seua poètica es converteix en una meditació sobre la mort.

Josep M. Castellet va dstacar, a més, la capacitat de l'obra d'Espriu per assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències Espriu crearà el seu mite particular de Sinera.

IV
Els meus ulls ja no saben

sinó contemplar dies

i sols perduts. Com sento

rodar velles tartanes

pels rials de Sinera!

Al meu record arriben

olors de mar vetllada

per clars estius. Perdura

en els meus dits la rosa

que vaig collir. I als llavis,

oratge, foc, paraules

esdevingudes cendra.

VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ
D’un vell color de plata

jo voldria que fossin

els meus versos: d’un noble,

antic color de plata.
Davant la mort, que porta

secrets senyals del rostre

que jo veig en mirar-me,

cerco amb ells extingides

veus del mar, pas de núvol,

les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,

davant la mort que em mira,

a la llum, per la plata

antiga dels meus versos.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Per a consultar , llegir i gaudir més poemes seus, aneu ací.