MORT DEL FILÒSOF FRANCÉS SAINT-SIMON DE ROUVROY

Claude Henry de Rouvroy, més conegut com el comte de Saint Simon, va nàixer a París el 17 d'octubre del 1760. Filòsof i teòric social francés, pot inclou-re's entre els filòsofs del socialisme utòpic. Pot considerar-se també el primer antecedent de la sociologia posterior a la Revolució Francesa i el primer teòric de la societat industrial, cosa que li ha valgut que se li atribuïra el títol de fundador del socialisme francés, fins i tot el de primer iniciador de la sociologia. És prototipus de l'esperit il·lustrat creatiu i visionari.

Saint-Simon era un intel·lectual plenament immers en l'ambient de la seua època, que viví intensament. Engels digué d'ell que era, juntament amb Hegel, la ment més enciclopèdica de la nostra època, i que quasi totes les idees del socialisme posterior estaven contingudes en la seua obra. També el positivisme està en els seus escrits, però, tot i que la necessitat de l'estudi científic de la societat, de la política i de la moral fou proclamada per Saint-Simon, els seus propis escrits estigueren totalment allunyats de la recerca científica tal i com ara l'entenem.

Va morir a París el 19 de maig del 1825.

Preocupat pel que ell considerava una tendència desorganitzadora de la societat, Saint Simón rebutjà l'especulació filosòfica al voltant de l'ordre social i a partir d'una visió organicista pròpia del segle XIX, encaminà els seus esforços intel·lectuals a la fundació d'una nova ciència que té per objecte al món social i que tinguera com a principis rectors l'organització i la creativitat.

Podem dividir el pensament de Saint Simón en tres fases: un periode caracteritzat per una ruptura epistemològica respecte de la reflexió social de la seua època i el naixement de la seua “fisiologia social”; un periode liberal on destaca la necesitat d'encaminar el coneixement científic i la política capa la creació d'un règim industrial; i la tercera fase on la seua visió industrialista el du a oposar-se al lliberalisme i al principi de propietat privada, donant lloc a un socialisme utòpic. Ell proposa que ha d'existir la propietat privada, però tan sols si aquesta és merescuda; per això defensa l'abolició del dret a l'herència. Es mostra també contrari als comerciants. Per a Saint-Simon hi ha dos classes d'individuos: els productors ( treballadors,empresaris..) i els no-productors (comerciants, ganduls..) La industrialització és bona, però s'ha de reorganitzar la societat, i la funció de l'Estat seria la de facilitar aquesta transformació. Els treballadors haurien de passar a cobrar segons la seua productivitat.

La seua obra més transcendental és El Nou Cristianisme (1825).

Saint-Simon és l'autor que més influència té sobre els primers socialistes, així com també va influir molt sobre els romàntics, la sociologia de Comte, J.S.Mill i fins i tot sobre Lluís Napoleó. La seua influència també arriba a Marx, ja que aquest compartirà l'optimisme científic del nostre autor i la fe en el rol tecnològic.

NAIXEMENT DEL FILÒSOF I ESCRIPTOR RABINDRANATH TAGORE

Rabindranath Tagore (en idioma bengalí, রবীন্দ্রনাথ ঠাকুর), nasqué a Jorasanko (Calcuta), fill de Debendranath Tagore, un líder Brahmo Samaj, i de Sarada Devi. Tagore, també conegut com Gurudev, fou el menor de catorze germans. Va rebre l'educació bàsica en casa, on sempre existí un gran ambient intel·lectual. Començà a escriure poesia des de ben menut, i publicà el seu primer llibre als 17 anys. A aquesta edat fou enviat a Anglaterra per a completar la seua educació; en canvi, després d'una breu estància en aquest país, on estudià Dret, tornà a l'Índia, i ben aviat se convertiria en l'autor més important i famós de l'època colonial.

El 1912 tornà a Londres; el 1913 va rebre el Premi Nobel de Literatura i el 1915 fou nomenat Cavaller pelRei Jordi V, títol el qual rebutjà després de la matança d'Amritsar el 1919, quan les tropes britàniquess mataren a 400 manifestants indis.

El 1929 començà també a pintar. Internacionalista decidit i educador, el 1901 fundà en la seua propietat bengalí l'escola Santiniketan, per a l'ensenyament d'una barreja de filosofies orientals i occidentals, que el 1921 es convertiria en la Universitat Internacional Visva-Bharati.

Va escriure poesia, contes, novel·les i obres de teatre, i a més va composar moltíssimes cancions populars; sempre escrigué en llengua bengalí. La seua obra, molt imaginativa i profundament religiosa, està impregnada per l'amor a la natura i a la seua terra. La primera part de la seua obra està continguda a Carta d'un viatger a Europa (1881), Cancions del capvespre (1882) i El despertar de la font (1882). Després del seu matrimoni el 1883, continuà la seua llarga carrera literària, destacant especialment com a poeta, amb obres com Gitanjali (1912), El Jardiner (1913), Lluna Creixent (1913), Punashcha (1932), Shes Saptak (1935), i Patraput (1936).

Va morir el 7 d'agost del 1941.

Tagore va revolucionar la literatura del seu país i va estendre l'ampli art bengalí amb la multitut de poemes, històries curtes, cartes, assajos i pintures que va crear. Fue també un reformador cultural i un polimata (adepte a diversos temes) que modernitzà l'art bengalí desafiant les severes crítiques que fins aleshores el vinculaven a unes formes classicistes. Dues de les seues cançons són ara els himnes nacionals de Bangladesh i l'Índia: l'Amar Shonar Bangla i el Jana Gana Mana.

Té quantitat de frases precioses i molt conegudes, i ací en teniu unes quantes:

"La vertadera amistat és com la fosforescència, enlluerna més quan tot s'ha fet obscur."

"Convertiu un arbre en llenya i podrà cremar per a vosaltres; però ja no donarà flors ni fruits."

"Agraïsc no ser una de les rodes del poder, sinó una de les criatures que són aplastades per elles."

"He perdut la meua goteta de rosada!, li diu la flor al cel de l'alba, que ha perdut totes les sues estreles."

"Fer preguntes es bona proba de que es pensa."

"El bosc seria molt trist si tan sols cantaren els pardals que millor ho fan."

"Si tanqueu la porta a totes les errades, també la veritat es quedarà fora."

"No es fein fàcil dirigir els homes; espentar-los, en canvi, és molt senzill."

"Com un mar, al voltant de l'asolellada illa de la vida, la mort canta nit i dia la seua cançó."

"És fàcil parlar clar quan no diràs tota la veritat."

"La vida és la constant sorpresa de saber que existisc."

En aquesta pàgina trobareu una petita biografia de l'autor i una àmplia selecció de textos seus.

MORT DEL FILÒSOF JACQUES MARITAIN

Jacques Maritain va ser un filòsof francés nascut el 18 de novembre de 1882 a parís, i que va morir un dia com avui de l'any 1973 a Toulouse.

Jacques va estudiar al Liceu Enric IV i a la Sorbona. El 1904 es va casar amb Raïssa Oumansoff, una immigrant jueva d'origen rus, amb la qual compartí moltes de les seues inquietuts intel·lectuals i la seua obra, ja que cap dels dos considerava que la ciència poguera explicar ella sola qüestions existencials de caràcter vital. Per consell de Charles Péguyvan la parella assistí a les classes de Henri Bergson qui, paral·lelament a la deconstrucció del "cientisme", els comunicà el "sentit de l'absolut".
El 1906, Jacques i la seua dona es converteixen al catolicisme (era fill d'una família protestant), fet transcendental tant en la seua vida com en la seua obra. El 1907 es traslladen a Heidelberg, on Jacques estudià biologia sota la direcció de Hans Driesch; les teories neovitalistes d'aquest el van atraure molt, ja que es vinculaven a les concepcions de Bergson. Posteriorment Raïssa va caure malalta i durant la convalescència va conéixer l'obra de Tomás de Aquina, i al seu torn, va fer que Jacques s'hi interessara; a partir d'ací es dedica a l'estudi i divulgació de l'escolàstica tomista.
Va ser professor de filosofia del Liceu Parisién i des del 1914 a l'Institut Catholique. Va impartir cursos en universitats de tota Europa, Estats Units i Canadà.
La seua influència filosòfica i religiosa sobre alguns joves intel·lectuals propers a l'Acció Francesa i el seu estímul a les iniciatives d'Emmanuel Mournier van contribuir, a principis dels anys 30, al naixement del personalisme dels no conformistes dels anys 30. Profunditzà en paral·lel la reflexió política i social en Humanisme Integral, del 1936.
Antitotalitari, animà la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i se refugià en Nordamèrica, on estava ensenyant en el moment en què donà inici el conflicte. El 1945-48 fou ambaixador de França en el Vaticà. El 1947 presidí la delegació francesa en la segona assemblea general de la Unesco (Mèxic).
L'any següent ocupà la càtedra de filosofia en la Universitat de Princeton. El 23 de juny de 1961 va rebre el premi de Literatura de l'Acadèmia francesa.
A partir de 1961, Jacques Maritain viví amb els Germanets de Jesús a Toulouse. Des de la creació d'aquesta orde el 1933, havia exercit influència intel·lectual en ella. Es feu Germanet el 1970.
Format a l'escola de Lovaina del cardenal Mercier, ben assabentat de les millors essències aristotèliques i tomistes, coneixedor profund de les noves orientacions ideològiques, arribà a ser un dels principals representants del neoescolasticisme, els principis del qual aplicà, dins de la més estricta ortodoxia, a la solució dels problems moderns. Sintetitzà en torn al realisme tomista, l'escolàstica, les concepcions del iusnaturalisme o dret natural de Francisco de Vitoria i Hugo Grocio, la doctrina catòlica, l'existencialisme i el vitalisme. Considerava que la realitat es podia coneixer per la ciència, la filosofia, l'art o la revelació, per la qual cosa no rebutjà els treballs purament metafísics i epistemològics.

Us enllace una pàgina de la University of Notre Dame, la del Jacques Maritain Center, on trobareu obres, treballs, discursos, influència i influències d'aquest autor... la pàgina està en anglés.

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PLA

Avui és el dia del llibre. Felicitats a tots aquells qui amem les paraules. I tots sabem per què el dia del llibre el 23 d'abril. Però hi ha un altre autor que va morir un dia com avui de l'any 1981 i queda un poc apartat pel fet de ser el dia que és, així que vaja des d'ací l'homenatge a Josep Pla i Casadevall, potser l'escriptor català més llegit i més popular de les últimes èpoques. Va nàixer un 8 de març de 1897 a Palafruguell, al si d'una família de propietaris rurals. Estudià la carrera de Dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els cercles literaris del moment, especialment les tertulies de l'Ateneu. S'orientà cap al periodisme, que exercí en català i castellà, segons el periòdic en què colaborà, generalment com a corresponsal, fins la Guerra Civil espanyola, entre d'altres: Las noticias, La publicidad i La veu de Catalunya, de Barcelona: El sol i Fígaro, de Madrid. Els seus primers llibres són: Coses vistes (1925; de caràcter miscelani); Madrid (1929; de contingut autobiogràfic), o Francesc Cambó (1928; polític). Aquests llibres projectaren ja el perfil d'un Josep Pla lúcid i sensual, crític i conservador, d'una gran sagacitat verbal, que busca els seus registres expressius en la llengua parlada. La Guerra Civil l'obligà a viure a França i Itàlia. El 1939 tornà i, condicionat per les circumstàncies polítiques, comença a escriure en castellà: articles per al semanari Destino i llibres com Humor honesto y vago (1942) o El pintor Joaquín Mir (1944), que més tard foren reelaborats en català pel mateix autor. Amb Viatge a Catalunya (1946) obri un llarg període d'intensa activitat, que inclou un primer intent de publicació de les seues obres completes.

Finalment la producció de Josep Pla queda estructurada en els 46 volums d'Edicions Destino. Més enllà de l'aparent diversitat temàtica i formal, el lector pot percebre com aquests volums conflueixen en un espai unitari, on es van teixint les extenses memòries de l'autor, concebudes com una crònica de la seua època.Aquesta original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, fou essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seus cròniqus periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoni de la història del segle XX. Tot açò, unit al fet de seguir essent l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seua mort, l'ha consagrat de forma unànime com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Vull recomanar avui el seu llibre Quadern gris (1966), considerat un dels millors textos de l'autor i un dels més importants de la literatura europea del s. XX. És un text memorialístic basat en un dietari personal dels anys vint que l'escriptor reelaborà profundament per la seva publicació com primer tom del seu gegantina Obra completa. El quadern gris, anomenat així pel color de les tapes del primitiu esborrany del text, és la història de formació cultural i personal del seu protagonista, de la configuració de la seva actitud vital davant la societat que l’envolta. L'escriptor pren posició contra la literatura de la seva època i contra el propi fet literari entés com a simple esteticisme o expansió sentimental d'un subjecte. Per a Pla la literatura és un mètode que permet aclarir i ordenar el pensament, una activitat racional destinada a entendre el món i a la seva gent.Pla reflecteix en aquesta com en els seus altres obres, amb un estil magistral, de sorprenent senzillesa i claredat, la seva visió del món, l'enorme valor del concret, del petit i insignificant, del modest però indispensable per a l'ésser humà.

Acabaré amb una frase de l'autor molt adequada per al dia que és avui:

"La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...]
La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixadignitat".

Pel que fa a informació de Pla a la xarxa he trobat moltes pàgines, però us remet les més interessants:
- Aquesta és sens dubte la més interessants i completa. Té des de l'arbre genealògic fins a fotos i videos, passant pel seu ideari i els seus viatges.

- En aquesta trobareu la biografia, anàlisis d'algunes obres seues i articles que sobre ell s'han publicat.

MORT DE JEAN-PAUL SARTRE

Les vides de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir van anar sempre unides. I com si ho hagueren buscat, les seues morts també. Simone va morir un 14 d'abril de 1986, quasi 6 anys després de Jean-Paul, que va fer-ho el 15 d'abril de 1980. Així, encara que les seues morts les separen quasi 6 anys, a aquest blog apareixen junts. Les casualitats no existeixen.

Aquest filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista polític va nàixer a París el 21 de juny de 1905 i és considerat un dels principals representants de l'existencialisme.

Va ser professor de filosofia des del 1929 fins l'inici de la II Guerra Mundial, ja que en aquest moment s'incorporà a l'exercit. Els alemanys van fer-lo pres des del 1940 fins el 1941. Després de ser alliberat, va fer classes en Neuilly (França) i més tard a París, i va formar part activa(amb Simone) de la Resistència Francesa. Com que les autoritats alemanyes desconeixien les seues activitats secretes, va estrenar la seua obra de teatre antiautoritària Les mosques (1943) i publicà el seu treball més conegut: L'esser i el no-res (al mateix any 43).

El 1945 deixa l'ensenyament i funda, juntament amb Beauvoir i altres, la revista política i literària Les temps modernes.

La majoria dels seus escrits de la dècada dels 50 giren al voltant de qüestions polítiques i de denúnica; se'l considera un socialista independent actiu, ja que les seues crítiques es dirigeixen tant cap a l'URSS com cap als Estats Units en l'època de la guerra freda.

Va rebutjar el Premi Nobel el 1964 ja que, segons explicà, si l'acceptava comprometria la seua integritat com escriptor.

A la seua primera obra filosòfia, L'esser i el no-res, Sartre considerava els humans com essers que creen el seu propi món en rebel·lar-se contra l'autoritat i acceptar la responsabilitat personal de les seues accionsa, sense el recolzament de la societat, la moral tradicional o la fe religiosa. Aquest enfocament, que relaciona la teoria filosòfica amb la vida, la literatura, la psicologia i l'acció política suscità un ampli interés popular que convertí l'existencialisme en un moviment mundial.

Va dir i escriure coses com aquestes:

"L'home està condemnat a ser lliure".

"L'home naix lliure, responsable i sense excuses".

"Desconfie de la incomunicabilitat; és la font de tota violència".

"Qui és autèntic, assumeix la responsabilitat per ser allò que és i es reconeix lliure de ser allò que és."

Per llegir més frases d'ell, podeu anar ací. En aquesta pàgina trobareu una informació més ampliada sobre Sartre i sobre la filosofia existencialista.

UNAMUNO HONORIS CAUSA

El 29 de febrer és un dia estrany, esquiu, un dia que només existeix cada quatre anys...és un dia de personalitat estranya com ho va ser Miguel de Unamuno. Personalitat estranaya i contradictòria, i no és estrany, per tant, que la seua investidura com a doctor Honoris Causa per la universitat d'Oxford fóra un 29 de febrer, a l'any 1936. Unamuno tenia ja 62 anys i la seua mort, el 31 de desembre d'eixe mateix any 36, no estava llunyana. Però a punt estigué de ser més propera encara, el 12 d'octubre d'eixe any, durant l'obertura del curs acadèmic a la Universitat de Salamanca. Al principi de la guerra civil, Unamuno va recolzar inicialment els revoltats, ja que volgué veure en els militars alçats uns regeneracionistes autoritaris disposats a portar per bon camí la deriva del país. Però prompte s'arrepentí d'haver pres aquesta postura, quan molts dels seus amics començaren a estar presos i ser afusellats. Aquest arrepentimet el feu públic en l'acte abans anomenat, quan va pronunciar el famós "véncer no és convéncer, i s'ha de convéncer, sobretot, i no pot convéncer l'odi que no deixa lloc a la compassió". El general José Millán-Astray li va contestar-li amb el famós "Que mora la intel·ligència!" i es sentiren veus per darrere de "Visca la mort!".

Miguel de Unamuno és considerat un dels més grans pensadors de la generació del 98.

A la seua mort Antonio Machado va escriure unes línies on resalta el caràcter contradictori d'aquest autor: "Fem notar hui que Unamuno ha mort repentinament, com el que mor en la guerra. Contra qui? potser contra si mateix".

Per a més informació aneu ací. I aquesta altra pàgina té una informació més orientada al desenvolupament d'un tema a l'aula.

EPPUR SI MUOVE...

Un 15 de febrer de 1564 naix a Pisa un nadó que serà considerat com el pare de l'astronomia, la física i la ciència moderna. A aquest xiquet tan sols se li va ocórrer dir que era la terra qui girava al voltant del sol, i no al contrari, i el Papa Urbà VIII (protector seu, per cert) quasi entrà en colapse. Era Galileo Galilei.
El 21 de febrer de 1632 Galileo va publicar a Florència el seu Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo, on es burla del geocentrisme de Ptolomeu. El diàleg és obertament procopernicà. A partir d'ací el que coneguem: convocat pel sant ofici, interrogat i amenaçat de tortura, Galileo va cedir. Però contrariament al que tots pensavem, mai van eixir de la seua boca les famoses paraules "Tot i això, es mou", amb que ha passat a la història.
Aquest eminent home del Renaixement va mostrar interés per totes les ciències i les arts,i els seus avanços inclouen la millora del telescopi, gran varietat d'observacions astronòmiques i la primera llei del moviment. I és que el pobre home tenia el cap en les estreles; si no, com expliquem que s'atrevira a dur-li la contrària a l'esglèsia?

MORT DEL FILÒSOF FRANCÉS RENÉ DESCARTES

El dia 11 de febrer de 1650 mor a la cort de la reina Cristina de Suècia el filòsof francés René Descartes. Possiblement el més conegut d'aquest filòsof, considerat el pare de la filosofia moderna, siga la famosa cita: "cogito, ergo sum". El primer contacte amb la filosofia cartesiana hauria de fer-se mitjançant la lectura del Discurs del mètode, la seua principal obra i un text que trenca amb l'escolàstica pròpia de l'Edat Mitjana. En ella, Descartes explica el camí que segueix per arribar a la veritat, que en el seu cas és sinònim de certesa o evidència, i on s'arriba seguint els pasos del que ell anomena el "mètode". Aquest comença per posar en dubte tot el coneixement anterior i actual, per veure si resisteix la prova. Es basava, per tant, en la duda metòdica.