MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PLA

Avui és el dia del llibre. Felicitats a tots aquells qui amem les paraules. I tots sabem per què el dia del llibre el 23 d'abril. Però hi ha un altre autor que va morir un dia com avui de l'any 1981 i queda un poc apartat pel fet de ser el dia que és, així que vaja des d'ací l'homenatge a Josep Pla i Casadevall, potser l'escriptor català més llegit i més popular de les últimes èpoques. Va nàixer un 8 de març de 1897 a Palafruguell, al si d'una família de propietaris rurals. Estudià la carrera de Dret a Barcelona, on entrà en contacte amb els cercles literaris del moment, especialment les tertulies de l'Ateneu. S'orientà cap al periodisme, que exercí en català i castellà, segons el periòdic en què colaborà, generalment com a corresponsal, fins la Guerra Civil espanyola, entre d'altres: Las noticias, La publicidad i La veu de Catalunya, de Barcelona: El sol i Fígaro, de Madrid. Els seus primers llibres són: Coses vistes (1925; de caràcter miscelani); Madrid (1929; de contingut autobiogràfic), o Francesc Cambó (1928; polític). Aquests llibres projectaren ja el perfil d'un Josep Pla lúcid i sensual, crític i conservador, d'una gran sagacitat verbal, que busca els seus registres expressius en la llengua parlada. La Guerra Civil l'obligà a viure a França i Itàlia. El 1939 tornà i, condicionat per les circumstàncies polítiques, comença a escriure en castellà: articles per al semanari Destino i llibres com Humor honesto y vago (1942) o El pintor Joaquín Mir (1944), que més tard foren reelaborats en català pel mateix autor. Amb Viatge a Catalunya (1946) obri un llarg període d'intensa activitat, que inclou un primer intent de publicació de les seues obres completes.

Finalment la producció de Josep Pla queda estructurada en els 46 volums d'Edicions Destino. Més enllà de l'aparent diversitat temàtica i formal, el lector pot percebre com aquests volums conflueixen en un espai unitari, on es van teixint les extenses memòries de l'autor, concebudes com una crònica de la seua època.Aquesta original i extensíssima obra literària, que abasta de forma ininterrompuda sis dècades i més de 30.000 pàgines, fou essencial en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació dels costums i tradicions locals. Els seus articles d'opinió, les seus cròniqus periodístiques i els seus reportatges socials de nombrosos països constitueixen també un singular testimoni de la història del segle XX. Tot açò, unit al fet de seguir essent l'autor més llegit de la literatura en català 25 anys després de la seua mort, l'ha consagrat de forma unànime com el prosista més important de la literatura catalana contemporània.

Vull recomanar avui el seu llibre Quadern gris (1966), considerat un dels millors textos de l'autor i un dels més importants de la literatura europea del s. XX. És un text memorialístic basat en un dietari personal dels anys vint que l'escriptor reelaborà profundament per la seva publicació com primer tom del seu gegantina Obra completa. El quadern gris, anomenat així pel color de les tapes del primitiu esborrany del text, és la història de formació cultural i personal del seu protagonista, de la configuració de la seva actitud vital davant la societat que l’envolta. L'escriptor pren posició contra la literatura de la seva època i contra el propi fet literari entés com a simple esteticisme o expansió sentimental d'un subjecte. Per a Pla la literatura és un mètode que permet aclarir i ordenar el pensament, una activitat racional destinada a entendre el món i a la seva gent.Pla reflecteix en aquesta com en els seus altres obres, amb un estil magistral, de sorprenent senzillesa i claredat, la seva visió del món, l'enorme valor del concret, del petit i insignificant, del modest però indispensable per a l'ésser humà.

Acabaré amb una frase de l'autor molt adequada per al dia que és avui:

"La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...]
La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixadignitat".

Pel que fa a informació de Pla a la xarxa he trobat moltes pàgines, però us remet les més interessants:
- Aquesta és sens dubte la més interessants i completa. Té des de l'arbre genealògic fins a fotos i videos, passant pel seu ideari i els seus viatges.

- En aquesta trobareu la biografia, anàlisis d'algunes obres seues i articles que sobre ell s'han publicat.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR ANATOLE FRANCE

Pel que sembla, aquesta és la semana dels escriptors francesos, ja que l'escriptor que ens acompanya avui és Jacques Anatole François Thibault, conegut amb el pseudònim d'Anatole France.

Aques fill de llibrer va nàixer a París el 16 d'abril de 1844 i, encara que va estudiar a l'escola Stanislas de París, la major part de la seua cultura fou autodidacta, i la va haver d'agrair a l'ofici patern, ja que des de ben menut fou un lector insaciable.

Les seues primeres obres publicades foren Poemes daurats (17873) i l'obra teatral en vers El pont de Corint (1876). Però no va aconseguir un estil propi i depurat fins la seua primera novel·la, El crim de Silvestre Bonnard (1881), on exhibia la seua habilitat estilística, amb una subtil ironia i una genuïna compassió, característiques que apareixen al llarg de tota la seua obra.

El 1883 s'uneix a Madame Arman de Cavaillet, qui li inspirà gran quantitat de treballs i promociona els seus escrits ajudant-se de la seua àmplia xarxa de relacions socials.

France es trobava entre els intel·lectuals francesos,juntament amb Émile Zola, que exigiren l'exculpació, amb èxit, d'Alfred Dreyfus, un capità de l'exercit francés acusat de traïció. De fet, va retornar la seua Legió d'Honor quan li va ser retirada a Zola. Entre les seues obres d'aquesta etapa cal desctacar els assaigs crítics La vida literària (1888), les novel·les Thais, cortesana d'Alexandria (1890) i El lliri roig (1894), i la tetralogia de novel·les Història contemporània (1897-1901); totes aquestes obres fan una àcida anàlisi del nefastes efectes que el cas Dreyfus va tenir sobre la societat francesa.

Fou nomenat membre de l'Acadèmia Francesa el 1896, i va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1921. A més, va participar en la fundació de la Lliga dels Drets de l'Home.

En els seus últims treballs es va convertir en defensor de causes humanitàries, mitjançant unes intel·ligents defenses dels drets civils, l'educació popular i els drets dels treballadors, alhora que atacà amb brillants sàtires els abusos polítics, econòmics i socials de l'època. Entre aquests tipus d'obres que mostren la seua conciència social estaquen les novel·les al·legòriques L'illa dels pingüins (1880) i La revolta dels àngels (1914), i un relat sobre el regnat del terror durant la Revolució Francesa anomenat Els Déus tenen set (1912).

Va ser col·laborador del diari l'Humanité i va prendre partit contra el Tractat de Versailles, ja que el considerava "una pau injusta". També es comprometé en les causes de la separació de l'església i l'estat, els drets sindicals, contra els presidis militars...

France produí novel·les, obres de teatre, poemes, assaigs de crítica i filosofia i investigacions històriques.

En aquesta pàgina trobareu algunes de les frases d'aquest autor tan compromés socialment.

MORT DE JEAN-PAUL SARTRE

Les vides de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir van anar sempre unides. I com si ho hagueren buscat, les seues morts també. Simone va morir un 14 d'abril de 1986, quasi 6 anys després de Jean-Paul, que va fer-ho el 15 d'abril de 1980. Així, encara que les seues morts les separen quasi 6 anys, a aquest blog apareixen junts. Les casualitats no existeixen.

Aquest filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista polític va nàixer a París el 21 de juny de 1905 i és considerat un dels principals representants de l'existencialisme.

Va ser professor de filosofia des del 1929 fins l'inici de la II Guerra Mundial, ja que en aquest moment s'incorporà a l'exercit. Els alemanys van fer-lo pres des del 1940 fins el 1941. Després de ser alliberat, va fer classes en Neuilly (França) i més tard a París, i va formar part activa(amb Simone) de la Resistència Francesa. Com que les autoritats alemanyes desconeixien les seues activitats secretes, va estrenar la seua obra de teatre antiautoritària Les mosques (1943) i publicà el seu treball més conegut: L'esser i el no-res (al mateix any 43).

El 1945 deixa l'ensenyament i funda, juntament amb Beauvoir i altres, la revista política i literària Les temps modernes.

La majoria dels seus escrits de la dècada dels 50 giren al voltant de qüestions polítiques i de denúnica; se'l considera un socialista independent actiu, ja que les seues crítiques es dirigeixen tant cap a l'URSS com cap als Estats Units en l'època de la guerra freda.

Va rebutjar el Premi Nobel el 1964 ja que, segons explicà, si l'acceptava comprometria la seua integritat com escriptor.

A la seua primera obra filosòfia, L'esser i el no-res, Sartre considerava els humans com essers que creen el seu propi món en rebel·lar-se contra l'autoritat i acceptar la responsabilitat personal de les seues accionsa, sense el recolzament de la societat, la moral tradicional o la fe religiosa. Aquest enfocament, que relaciona la teoria filosòfica amb la vida, la literatura, la psicologia i l'acció política suscità un ampli interés popular que convertí l'existencialisme en un moviment mundial.

Va dir i escriure coses com aquestes:

"L'home està condemnat a ser lliure".

"L'home naix lliure, responsable i sense excuses".

"Desconfie de la incomunicabilitat; és la font de tota violència".

"Qui és autèntic, assumeix la responsabilitat per ser allò que és i es reconeix lliure de ser allò que és."

Per llegir més frases d'ell, podeu anar ací. En aquesta pàgina trobareu una informació més ampliada sobre Sartre i sobre la filosofia existencialista.

MORT DE L'ESCRIPTORA SIMONE DE BEAUVOIR

"No neixes dona, arribes a ser-ho".

Un 14 d'abril de 1986 vam perdre una d'eixes dones magnífiques, criticades i no enteses en la seua època per pensar diferent i viure en consonància amb el que pensava. Simone va ser novel·lista, filòsofa existencialista i assagista. En les seues obres podem veure una Beauvoir que abraça l'existencialisme, el comunisme i l'ateisme.

Va nàixer el 1908 a una família burgesa i educada segons la sòlida moral critiana existent a l'època. Conta a les seues memòries l'impacte que li va causar, en la seua joventut, descobrir la decadència de la religió: deixar de creure en Déu volia dir assumir-se plenament responsable de les seues eleccions.

El 1929 va conéixer Jean-Paul Sartre mentre els dos estudiaven filosofia a la Sorbona, i es va lligar estretament a ell i el seu cercle.

Va ser professora de filosofia en moltes ciutats franceses, fins que l'ocupació alemanya la va allunyar definitivament de l'ensenyament. Durant la Ii Guerra Mundial va viure a la ciutat ocupada, sempre formant part del moviment de la Resistència Francesa. De fet, a la seua primera novel·la, La convidada (1943) parla dels dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que també tractarà a altres llibres posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), novel·la per la qual va rebre el premi Goncourt. Va viatjar per molts països i es va entrevistar amb Fidel Castro, Che Guevara, Mao tse-tung...

Les tesis existencialistes, segons les quals cadascú és responsable de sí mateix, apareixen en tota la seua obra, sobretot en una sèrie d'obres autobiogràfiques, quatre en total, entre els quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (1958) i Final de comptes (1972).

Les seves obres oferixen una visió summament reveladora de la seva vida i el seu temps. Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

Aquest assaig del que parlem ,el segon sexe, és l'obra més representativa de Beauvoir i la que va marcar un abans i un després en la doctrina feminista. Publicada el 1949, va obrir les portes a un canvi del paper de la dona en la societat, tingué un gran impacte mundial i meresqué, fins i tot, crítiques del Vaticà. Per ella, la dona és 'el segon sexe' perquè sempre és definida en relació amb l'home. Les diferències entre home i dona no depenen tant de la biologia com de la societat. La feminitat és, doncs, una etiqueta: 'No neixes dona, arribes a ser-ho', diu Beauvoir en una frase que ha esdevingut una consigna. En la seva vida privada, va mantenir la llibertat: tot i la seva relació amb Sartre des dels vint anys, va tenir alguns altres amors i vida pròpia. D'aquí va sorgir l'aurèola de persona lliure, que vivia al marge de les convencions socials.

Ací us enllace un article molt interessant publicat per l'aniversari del seu naixement. Aquest altre parla de la trascendència de la figura de l'escriptora i la importància del seu compromís.

MORT DE L'ESCRIPTOR PRIMO LEVI

El novel·lista, assagista i químic Primo Levi va nàixer l'any 1919 al si d'una família jueva liberal. Va estudiar química, i es trobava treballant al terreny de la investigació a Milà quan la invasió alemanya del nord d'itàlia (1943) el du a unir-se a un grup jueu de la resistència antifeixista. Fou detingut i deportat al camp de concentració d'Auschwitz, on passà deu mesos fins l'alliberament del camp per l'exercit aliat. Dels 650 jueus italians que entraren al camp amb Levi, van sobreviure 20.

En tornar a Itàlia va treballar com a químic industrial en la factoria química SIVA. Prompte començà a escriure sobre les seues experiències al camp i la seua tornada a casa a través d'Europa de l'est, en els llibres quer es convertiren en les seues memòries clàssiques: Si esto es un hombre i La tregua. El primer conté la seua visió particular de com d'inhumà era Auschwitz. Al segon llibre conta el llarg viatge de tornada a itàlia a través de Polonia i Russia, després de ser alliberat.

També va escriure altres dues memòries molt apreciades: Momentos de indulto i El sistema periódico. A la primera mostra personatges que observà durant el seu empresonament. El sistema periódico és una col·lecció de peces curtes, majoritàriament episodis de la seua vida, però també hi ha dos relats curts; tots estan relacionats d'una manera o altra amb els elements químics.

L'ambiciosa novel·la Si ahora no, ¿cuando? conta la història d'una banda de partisans jueus durant la II Guerra Mundial que erren per Russia i Polonia, va guanyar els destacats premis Viareggio i Campiello.

Els seus relats curts més coneguts es troben a La torcedura del mono,una col·lecció de relats curts sobre treball i treballadors contats per un narrador que recorda al mateix Levi.

Levi es retirà del treball de l'empresa química el 1977 per escriure a temps complet. El més important dels seus treballs finals fou el llibre Los hundidos y los salvados, una anàlisi de l'extermini jueu on Levi confesa que, encara que no odia al poble alemany, no el perdona pel que havia passat.

Primo Levi va morir un 11 d'abril del 1987, aparentment per suïcidi, (es va tirar al buit pel forat de l'excala de sa casa) però amics d'ell i biògrafs han qüestionat que això fora cert.

Aquesta qüestió segueix fascinant els crítics literàris per la barreja d'obscuritat i optimisme en l'escriptura de Levi, qui no va deixar nota de suïcidi.

En aquesta pàgina trobareu uns breus fragmetns de les seues obres Si esto es un hombre i Los hundidos y los salvados.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR MILAN KUNDERA

El dia 1 d'abril del 1929 naix a Brno (República Txeca) el novel·lista, poeta, dramaturg i assagista Milan Kundera.
Estudià en la Universitat Carolinum de Praga i feu classes d'història del cinema a l'Acadèmia de Música i Art Dramàtic des de 1959 a 1969, i posteriorment a l'Institut d'Estudis Cinematogràfics de Praga. Però també va treballar de jornaler i músic de jazz.
En acabar la segona guerra mundial es va afiliar al partit comunista, del qual va ser expulsat arrel dels succesos de 1948. Tot i aquesta militància comunista a la seua joventut, a les seues primeres novel·les, entre les quals es troba La broma (1967), El libro de los amores ridículos (1970) i La vida està en otrea parte (1973) es fa un atac irònic del model de societat socialista. Després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, les seues obres van ser prohibides i es va quedar sense feina. El 1975 emigrà a França, on feu classes de literatura comparada a la Universitat de Rennes (1975-1980), i més tard a la École des Hautes Études de Paris.
d'entre les seues obres posteriors cap destacar La insoportable levedad del ser (1984) i Inmortalidad (1991). La primera és el relat d'una història d'amor en mig de la repressió i la burocràcia. Fou portada al cinema amb gran èxit i s'ha convertit en un text clau de la disidència a l'est d'Europa; al seu país no es va publicar fins el 2006, 22 anys després que s'editara a París.
Actualment continua residint a França, i l'any passat li va atorgar el Premi Nacional Txec de Literatura, de l'entrega del qual es va ausentar per motius de salut.
INMORTALIDAD (FRAGMENT)
" Cuando era pequeña el padre le enseñó a jugar al ajedrez. Le había llamado la atención un movimiento que recibe el nombre de enroque: el jugador cambia en una sola jugada la posición de dos figuras: pone la torre junto al rey y desplaza al rey hacia la esquina, al lado del sitio que ocupaba la torre. Aquel movimiento le había gustado: el enemigo concentra todo su esfuerzo en amenazar al rey y éste de pronto desaparece ante sus ojos; se va a vivir a otra parte. Soñaba toda su vida con ese movimiento y soñaba con él tanto más cuanto más cansada estaba. "
Podeu llegir més fragments d'aquest autor ací.