UNAMUNO HONORIS CAUSA

El 29 de febrer és un dia estrany, esquiu, un dia que només existeix cada quatre anys...és un dia de personalitat estranya com ho va ser Miguel de Unamuno. Personalitat estranaya i contradictòria, i no és estrany, per tant, que la seua investidura com a doctor Honoris Causa per la universitat d'Oxford fóra un 29 de febrer, a l'any 1936. Unamuno tenia ja 62 anys i la seua mort, el 31 de desembre d'eixe mateix any 36, no estava llunyana. Però a punt estigué de ser més propera encara, el 12 d'octubre d'eixe any, durant l'obertura del curs acadèmic a la Universitat de Salamanca. Al principi de la guerra civil, Unamuno va recolzar inicialment els revoltats, ja que volgué veure en els militars alçats uns regeneracionistes autoritaris disposats a portar per bon camí la deriva del país. Però prompte s'arrepentí d'haver pres aquesta postura, quan molts dels seus amics començaren a estar presos i ser afusellats. Aquest arrepentimet el feu públic en l'acte abans anomenat, quan va pronunciar el famós "véncer no és convéncer, i s'ha de convéncer, sobretot, i no pot convéncer l'odi que no deixa lloc a la compassió". El general José Millán-Astray li va contestar-li amb el famós "Que mora la intel·ligència!" i es sentiren veus per darrere de "Visca la mort!".

Miguel de Unamuno és considerat un dels més grans pensadors de la generació del 98.

A la seua mort Antonio Machado va escriure unes línies on resalta el caràcter contradictori d'aquest autor: "Fem notar hui que Unamuno ha mort repentinament, com el que mor en la guerra. Contra qui? potser contra si mateix".

Per a més informació aneu ací. I aquesta altra pàgina té una informació més orientada al desenvolupament d'un tema a l'aula.

ESTRENA DEL DON JUAN DE ZORRILLA

Un dia com hui de l'any 1844 s'estrena una de les obres de teatre bàsiques del romanticisme espanyol: Don Juan Tenorio, de José Zorrilla y Moral. S'estrena en Madrid, i just a l'any següent se'n va a França a escriure.

Aquest drama té com a tema central la llibertat i l'amor entre els personatges de l'obra. Per una aposta que han fet es reuneixen Don juan Tenorio i Don Luís Mejía, i aprtir d'eixe moment es desenvolupen una sèrie de traicions i morts que porten al final de l'obra, on Don Juan és acosat pels fantasmes de tota la gent que ha matat o ha mort per culpa seua (fins i tot la seua estimada, Doña Inés, qui mor d'amor). Al final de l'obra Don Juan s'arrepenteix del mal que ha fet i en lloc d'anar a l'infern va al cel, perquè l'amor de Doña Inés el salva.

Per conéixer més sobre l'obra o l'autor us remet a l'efemèrid del dia 21 de febrer, on parlarem del naixement de José Zorrilla.

NAIXEMENT DE L'ESCRIPTOR NORDAMERICÀ JOHN STEINBECK

El 27 de febrer de 1902 va naixer el que ha estat considerat un dels millors novel·listes del segle XX: John Earnest Steinbeck va naixer a Salinas (California). Va estudiar en la universitat de Stanford, però durant la seua joventut va treballar de bracer i collidor de fruita, i aquesta experriència no degué oblidar-la mai, ja que a la seua obra descriu l'eterna lluita de la gent que depén de la terra per sobreviure. El primer llibre on aborda els temes socials que caracteritla major part de la seua obra és Les praderes del cel (1932), que és una col·lecció de relats on descriu la vida en una comunitat de grangers del sur de California. En un llibre anterior, La copa d'or(1929) narra la vida d'un famós pirata galés del segle XVII: Henry Morgan. A partir de Les praderes del cel la seua obra vindrà marcada pel tema social que ja hem anomenat: A un Déu desconegut (1933), Tortilla flat (1935), Hi hagué una volta una guerra (1936), La força bruta (1937), El raïm de la ira (1939)... aquesta última novel·la potser siga la més coneguda de l'autor i la que li va valdre el premi Pulitzer; és el trist relat d'una familia procedent d'una pobra regió d'Oklahoma que emigra a California durant la depressió dels anys trenta. Aquesta controvertida novel·la, rebuda com un commovedor document de protesta social, s'ha convertit en un clàssic de la literatura nord-americana.

També es va sentir atret pel cinema, ja que va escriure el guió de la pel·lícula Viva Zapata (1952), dirigida per Elia Kazan, qui va dur també a la pantalla la novel·la de Steinbeck A l'est de l'Eden.

Moltes altres novel·les de l'autor serien dignes de ser nomenades ací; no debades van atrogar-li el premi Nobel de literatura l'any 1962.

Al llarg de la seua vida, John Steinbeck va tenir com a símbol Pigasus (de pig, porc en anglés i Pegasus), un porc volador "arrelat a la terra però que aspira a volar".

Aquest autor es convertí en una de les principals figures literàries des de la dècada de 1930; convertí la dignitat dels pobres i dels oprimits en el tema central de la seua obra. Els seus personatges, atrapats en un món injust, són essers humans agradables i heroics, tot i la seua derrota.

Si voleu saber més de l'autor, ací us enllace amb el National Steinbeck Center.

NAIX EL PARE DEL ROMANTICISME FRANCÉS

Un 26 de febrer de l'any 1802 va nàixer qui seria considerat com el més important escriptor romàntic en francés: Victor Hugo. Encara que va nàixer a Besanzón, la seua infantesa transcorre a París. Com a bon romàntic, té una vida molt intensa, que passa per una agitada vida literària, amorosa i política, que el va dur fins i tot a l'exili. Passional, com tots els romàntics, va estar casat i va tenir un llarg llistat d'amants, del qual es pot destacar l'actriu Juliette Drouet, qui li consagrà la seua vida, el lliurà de la presó després del colp d'estat de Napoleó III, i per a qui Hugo escrigué molts poemes. Pel que fa a la seua obra literària, seria molt difícil constatar-la ací, per la seua varietat, però sobretot per la seua extensió. Escriptor prolífic, va dedicar-se a tots els gèneres: novel·la, poesia, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics en l'Assemblea Nacional i una abundant correspondència. Per fer-nos una idea de l'extensió de la seua obra podríem dir que tan sols en novel·la, va escriure més de 18.000 pàgines.

Hugo era un habitual del món de la cultura i l'ambient artístic de la seua època. Sols cal dir que va passar diverses temporades al castell de Roches en Bièvres, i durant eixes estades va conéixer a Berlioz, Chateaubriand, Liszt i Giacomo Meyerbeer. També fou amic d'Alexandre Dumas, Juli Verne, Oscar Wilde i Hans Christian Andersen (als dos últims els conegué durant el seu exili).

Afegirem algunes de les seues cites més curioses:

"És estranya la lleugeresa amb què els malvats creuen que tot els eixirà bé".

"A ningú li falten forces; el que a mlots els falta és voluntat".

"Com més petit és el cor, més odi alberga".

"Als ulls del jove, crema la flama; als del vell, brilla la llum".

"No hi ha res tan estúpid com véncer; la verdadera glòria està en convéncer".(com digué Miguel de Unamuno a un senyor baixet...).

Per saber més sobre Victor Hugo, aquest enllaç us durà a una pàgina que han denominat Hugolatría virtual, i on hi ha molts altres enllaços sobre aquest autor.

Naix el modernista català Santiago Rusiñol

A la manera dels renaixentistes, els artistes modernistes conreen diverses disciplines artístiques, per aconseguir l'objectiu comú del modernisme: crear l'art total com a síntesi de totes les arts. En eixe sentit, Santiago Rusiñol, nascut a Barcelona el 1861, va començar la seua carrera creativa com a pintor, però prompte es va dedicar també a la literatura amb més de noranta títols de tots els gèneres. En teatre, primer va fer petits monòlegs i, de seguida, obres com L'alegria que passa (1891) i El Jardí abandonat (1900), d'alt contingut simbolista.Va conrear la novel·la costumista i d'una de les seves novel·les més conegudes, L'auca del senyor Esteve (1907), en va fer una versió teatral, que ha esdevingut un clàssic del teatre català. En la seua obra s'inclouen, a més , poemes en prosa. Es va convertir en un dels escriptors més reeditats de la seua època.

Aquest autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista format a París, va ser un dels precursors del modernisme a Catalunya, amb plataformes com El Cau ferrat, a Sitges, o Els quatre gats, a Barcelona.

NAIXEMENT DE LA POETISA GALLEGA ROSALÍA DE CASTRO

"Fráxil e profunda, sombra e luz, Rosalía de Castro transitou pola vida, con palabras, xa de revelación, xa de misterio, por camiños sempre adversos". Aquestes paraules amb què comença una de les seues biografies descriu perfectament el caracter de Rosalí, eixa xiqueta que va naixer el 1837 condemnada a l'orfandat, per ser filla de mare fadrina i d'un seminarista. Fou inscrita al registre civil com filla de pares desconeguts i adoptada per la seua madrina.

Rosalía vivia en un país sense veu pròpia i fou ella la primera en trobar-li nom a les coses, el nom no escrit de les coses, ja que la seua fou una Galicia totalment analfabeta en la seua llengua. Açò canvià el 1863, any en què apareix el llibre auroral i reivindicatiu que es titula Cantares gallegos. Gent molt diversa, però els més humil en primer lloc, van intuir la grandaria i la bellesa de la gesta: una dona poeta, orfana, de poca salut, i aclaparada per les penes. Ací comença el mite. I aquella veu primaveral i orientadora es va endinsar, anys més tard, el 1880, en el llibre Follas novas, en estrats essencials de l'esser humà, que són els estrats dels grans desassossecs, del drama profund i de la greu condició dels grans esperits.

Poeta de diversos poetes dins, escritora d'expressió rica en registres, musa polifacètica, esperit torturat, veu reveladora en tantes ocasions, ja a punt de morir publica el llibre En las orillas del Sar, que és un tracta de la desolació. Ningú fins a eixe moment s'havia asomat en cap de les llengües hispàniques, a territoris tan greus de l'esperit humà.

El poema que hi ha a continuació és un escrit per a infants:

"Teño tres pitas brancas
e un galo negro

que han de poñer bos ovos

andando o tempo;

i hei de vendelos caros

polo xaneiro;

i hei de xunta-los cartos

para un mantelo;

i heino de levar posto

no casamento;

i hei...- Pois mira, Marica,

vai por un neto,

que antramentas non quitas

eses cerellos,

i as pitas van medrando

co galo negro,

para poñe-los ovos,

e todo aquelo

do xaneiro, dos cartos

i o casamento

niña prenda da ialma

vamos bebendo"

Per poder llegir la seua obra aneu a aquesta pàgina. La seua obra completa i més informació la trobareu ací. El lloc web de la seua fundació és aquest.

MORT DE L'ESCRIPTOR JOSEP PALAU I FABRE

El que hui incloc no és un efemèrid. Serà efemèrid el 23 de febrer de 2009, quan direm "avui fa un any va morir el poeta català Josep Palau i Fabre". En realitat molt més que poeta. Encara que, per pròpia confessió, la seua passió radical fou la poesia i el teatre, la seua poderosa sensibilitat el feia atendre a tot: la poesia, el teatre (sota la forma de la tragedia i en torn al mite de l'amant lasciu i espiritual perpetu, el Don Juan, a qui va convertir en el seu alter ego), el cinema (com guionista i com actor), la narració, l'assaig... i també es sentia rapsoda i solia recitar públicament a García Lorca, Walt Whitman, Rimbaud i altres poetes, sempre que tingueren un trasfons tràgic.

El seu personatge tràgic, Don Joan, autoretrat de si mateix, i el seu concepte del poeta com un tractant d'elixirs l'han assistit sempre. D'aquest concepte del poeta ve el nom del llibre que recull la seua obra poètica, Poemes de l'alquimista, i el de les seues proses sobre art i literatura, Quaderns de l'alquimista. I és que l'art fou sempre una gran passió per a ell. Alguns l'han anomenat el poeta enamorat de Picasso, ja que es van coneixer mentre els dos estigueren vivint a París, i Palau i Fabre va acabar atrapat per la personalitat del pintor. Comença, pel tracte personal, escrivint la seua biografia espiritual i plàstica: tres gruixuts volums on va escriure quasi la totalitat del seu text vital. Aquesta obra troncal la esguitava de multitut d'altres assaigs ocasionalment publicats, i on s'assisteix a eixa immesa passió personal picasiana.

Sens dubte, Palau i Fabre sorma ja part del bagatge de la cultura catalana. Va ser un lluitador per la llibertat i un gran renovador de la cultura catalana de la postguerra.